divendres, 31 d’octubre del 2008

La família del meu pare



"La veritat té estructura de ficció, va dir Jacques Lacan", m'havien dit no feia massa."


Estic paint el llibre de la Lolita Bosch, La família del meu pare. Una història molt personal que et mou per dins. És la vida de la Lolita i de la família del seu pare, Ròmul Bosch, mort mentre ella era a Mèxic. És un àlbum familiar d'una gran nissaga barcelonina, un retrobament amb el passat i les arrels, a vegades no gaire agradables, d'altres sorprenents...

"Aquest llibre és una capsa de fusta verda, tendra. La galleda on agonitza el darrer congre que vam pescar a la vora de les illes Medes. Un moment tancat que voldríem que romangués etern. Fet. Aquest llibre és la narració llunyana de la qual va néixer el meu pare. Un món que em manté immersa en un passat que m'invento."

Lolita Bosch té un estil àgil i lleuger que passa volant, però que alhora transmet moltes coses. Cita, transcriu poemes i t'impregna de cultura mexicana, l'altra seva terra. Amb un tarannà que ja em va engrescar a Qui vam ser, quan acabes els seus llibres hi penses i hi tornes durant dies. M'agrada la Bosch. És d'aquelles autores que es fa difícil de recomanar perquè hi estableixes una relació molt íntima, o hi entres o la rebutges.

D'entrada pots pensar què té d'original la vida de la seva família que a mi em pugui interessar? No te n'adones i vas passant pàgina rere pàgina volent conèixer la colònia a la vora del Ter, l'alcalde de Barcelona, passant per Menorca, estimant la Tata i sobretot sentint l'aire de l'Empordà. M'he endut una grata sorpresa que en un viatge, tan introspectiu com el que fa la Lolita, tinguéssim coses en comú que per a mi també són especials:

"[...] El mateix any que va morir l'escriptora Beatrix Potter i totes les seves il·lustracions infantils que el meu pare em comprava quan jo era petita. Quan es va publicar El petit príncep, d'Antoine de Saint-Éxupery, amb el que anys després, tots, ens provaríem d'explicar les morts dels nostres pares. Allò que és essencial és invisible als ulls, diu el petit príncep."
Publicat per Empúries en català i per Mondadori en castellà

divendres, 24 d’octubre del 2008

Adiós, hasta mañana


Sembla que el 1908 va ser un any de gran collita literària, van néixer grans escriptors entre els quals Maxwell. Si fa uns dies commemoràvem l'aniversari del naixement de la Rodoreda, ara Libros del Asteroide fa el seu particular homenatge publicant la novel·la més coneguda de Maxwell, Adiós, hasta mañana.

Tothom que segueix el blog habitualment sap que Maxwell és dels meus autors, és un dels grans descobriments que he fet en els darrers temps. Maxwell és una gran desconegut pel públic en general, va ser l'editor de gent com Salinger, Updike, Cheever... però al calaix es guardava magnífiques novel·les de les quals n'anem gaudint a poc a poc.

A poc a poc és com cal llegir-lo, per assaborir-ne cadascun dels paràgrafs. Si bé Van venir com orenetes i La hoja plegada són novel·les d'una gran tristor, però que et deixen un regust dolç, en aquesta sembla que Maxwell es desprèn de la melancolia que el caracteritza per situar-nos en una quotidianitat familiar.

El narrador no s'adona de la importància del passat fins que 50 anys més tard del fet principal -un assassinat- pren consciència fins a quin punt l'ha marcat i comença recordar amb detall els fets que van tenir lloc en un poblet de l'estat d'Illinois. Fent ús d'una gran tècnica, l'estructura de la novel·la no és senzilla, comença el llibre amb la mort de Lloyd Wilson, un dels protagonistes. Així, en mica en mica, el narrador testimonia i va desengrunant cadascun dels fets i recorda en Cletus Smith, amic de la infància, que abandona el poble quan el seu pare es converteix en l'assassí. Recorda les dues granges i les dues famílies que hi habitaven i com una història d'amor desencadena amb el tràgic incident.

Maxwell té una escriptura molt cinematogràfica que et fa viure els fets com si fossis allà davant, amb una naturalitat sorprenent, descriptiva però gens feixuga. És l'Amèrica dels anys vint, d'una moral anacrònica des del meu punt de vista, però molt pròpia de l'època. Un testimoni excepcional de com es vivia en una zona rural als afores Chicago i de com la mort prematura d'una mare pot deixar seqüeles del tot inexplicables fins ben entrada la maduresa.

Libros del Asteroide sol acabar els seus llibres amb una frase, en aquest cas és de Ian McEwan:

"Adentrarse en la totalidad de una historia con la intimidad con que lo hace una novela es algo que otras disciplinas artísticas no han conseguido."

Em quedo amb aquest endinsar-se en la totalitat d'una història per descriure la sensació que tens quan llegeixes Maxwell.
Publicada per Libros del Asteroide

dissabte, 18 d’octubre del 2008

Autoretrat


El meu petit homenatge a Mercè Rodoreda ha estat llegir-ne l'Autoretrat que no he pogut deixar fins acabar-lo.

Mònica Miró i Abraham Mohino han fet una excel·lent tasca de recopilació i edició de textos que Rodoreda ens deixà escrits. Els han anat ordenant de manera que sembla que sentis l'autora com et parla de la seva vida i les obres. No és només un testimoni literari sinó històric. De debò que és d'aquells llibres imprescindibles.

Ahir vam fer Llegim Rodoreda i sentint la veu de la gent t'adones de la força dels textos d'aquesta autora. Per molts anys de Rodoreda i que no caigui en l'oblit. Penso que és un bon moment per no oblidar-nos de la Bertrana, l'Anglada, la Murià, l'Arderiu, Marçal... dones del XX amb una gran trajectòria.

Us deixo amb uns quants fragments que crec molt representatius de l'autora:

"Van ser anys de viure morint cada dia, anys horribles de fam, d'una por cerval que m'anul·lava, i, al mateix temps, estrany fenomen del meu caràcter!, feia créixer en mi les forces que necessitava per sobreviure."

"Em resultava impossible pensar en la literatura, vivint com vivia una situació de demència col·lectiva que em negava com a simple ésser humà..."

"Morir per culpa del perfum de les flors era una temptació, però podria jo, en el jardí de casa, collir prous flors perquè el seu perfum m'adormís i em matés?"

" Amb la glòria ho tens tot resolt, i a mi el que m'ajuda a fer novel·les són les crítiques i la lluita."
"Llegeixo molt, moltíssim. Tinc temps per fer-ho i n'invento: unes quatre hores diàries des de fa una pila d'anys; en determinades èpoques, un llibre per dia. El dia que no pogués llegir estaria irremissiblement perduda."
"El que considero vital de la nostra cultura són els fonaments. I els fonaments són la llengua. [...] La llengua és l'ànima d'un país i mereix moltes atencions."
Publicat per Angle editorial

dissabte, 11 d’octubre del 2008

Los girasoles ciegos


Parlava amb un vell amic de la tendència a acumular llibres, quan els veus els compres i saps que un dia o un altre els llegiràs, però ja els tens a casa. Des que tinc la llibreria en això he guanyat tranquil·litat perquè els tinc més a l’abast i més controlats. Abans anava a la llibreria i, o bé m’apuntava els títols o bé els comprava perquè sinó al cap de poc desapareixien (ara ja ho entenc, l’allau de novetats!). Deveu pensar i per què coi ens explica tot això, doncs perquè aquest és un dels llibres acumulats que esperen que et decideixis. Quan vaig veure que estrenaven la pel·lícula, em vaig dir ara és el moment, abans de veure-la.
Em pregunto per què he trigat tant a llegir Los girasoles ciegos? Un llibre compost de 4 relats d’una delicadesa que t’abraça units per un fil molt subtil, gairebé imperceptible.
Méndez parla dels mort de la guerra civil, però amb noms i cognoms, quatre històries personals que arriben molt endins.

“Las prisas por matar no dejan que la muerte sea minuciosa. Una bala le alcanzó en la parte superior de la frente y resbaló sobre su cráneo sin romperlo. El impacto le dejó sin sentido y la necesidad de ahorrar municiones evitó el tiro de gracias un ajusticiado inane cuyo rostro estaba completamente cubierto de sangre. Fue enterrado en una fosa común, apresuradamente, como todos, y apenas unas paletadas de tierra cubrieron aquello cadáveres.”

Méndez fa memòria dels morts i reconstrueix històries que et commouen, jo em quedo amb el Manuscrito encontrado en el olvido. Un pare i un fill acabat de néixer a qui no s’atreveix ni a mirar, la mare ha mort durant el part. Passen dos dies i el nadó sobreviu. És un relat trist però de bellesa colpidora...

“Quizás la muerte sea transparente. Y heladora. Durante las primeras horas he sentido la necesidad de mantener su mano entre las mías, pero poco a poco me he encontrado unos dedos sin caricias y he sentido miedo de que fuera ése el recuerdo que quedara grabado en mi piel insatisfecha. Llevo varias horas sin tocarla y ya no soy capaz de reposar junto a su cuerpo.”

Em pregunto com deu ser l’adaptació cinematogràfica, llegit el llibre només veig adaptable el darrer relat i em sembla per les imatges que he vist de la pel·lícula que és així. No discuteixo que no en puguin fer una bona adaptació, però difícilment es pot traslladar la intensitat de les paraules, de les històries en una hora i escaig. Precisament, si m’agraden els llibres és perquè pots tornar endavant i enrere i rellegir paràgrafs com el següent:

"Que alguien quiera matarme no por lo que he hecho, sino por lo que pienso... y, lo que es peor, si quiero pensar lo que pienso, tendré que desear que mueran otros por lo que piensan ellos. Yo no quiero que nuestros hijos tengan que matar o morir por lo que piensan."

Publicat per Anagrama en castellà

dissabte, 4 d’octubre del 2008

Tretze tristos tràngols



A mi, els contes sempre m'han costat i alhora captivat. Em fascina la capacitat de crear històries amb un breu espai, però jo en voldria més detalls, i és per això que em costa, perquè voldria saber el perquè d'això, el rerefons d'un personatge, la motivació que ha portat algú a escriure allò i no una altra cosa, en resum, preguntes que en els contes, sovint, queden obertes.


He llegit diferents crítiques del llibre del Sánchez Piñol que em fan sentir petita i que encara em queda molt per aprendre i per llegir, de totes maneres, penso que la gent de peu quan agafa un llibre de contes ho fa per gaudir-ne i passar una bona estona i no per veure-hi tantes referències literàries. Tretze tristos tràngols ho ha aconseguit, són relats molt ben travats, que pel títol ja podeu endevinar que el que tenen en comú són protagonistes que passen per tràngols ben tristos.

Parlar de tots és difícil i perdria la gràcia, cada conte té el seu que, per això he decidit descriure'ls amb una, dues o tres paraules segons el que m'han inspirat mentre anava llegint.

Quan queien homes de la lluna: esclavitud segle XXI

Tot el que li cal saber a una zebra: genialitat

La nau dels bojos: angoixa

La solidaritat que va venir de les estrelles: corrent intern polític

La llei de la selva: rodoredià, sentiment de culpa

De petit, tos de gos; de gran, pota d'elefant: aparença, metamorfosi

Entre el cel i l'infern: ensopiment administratiu

Titus: passat gloriós inexistent

Ja no puc més: incomunicació

L'espantocells que s'estimava els ocells: solitud, acceptació del destí

Mai no compris xurros en diumenge: no t'hi fiquis

El Rei de Reis i les dues ciutats: règims totalitaris

Només digues si encara m'estimes: m'ha encantat!

Llegiu-lo i en parlem, de totes maneres a mi em va fer decidir l'entrevista a L'hora del lector

Publicat per La Campana