dissabte, 28 de febrer del 2009

Quiet



Avui recupero aquesta entrada feta ja fa uns mesos, just quan va sortir el llibre. Ahir vam celebrar el 2n aniversari de la llibreria amb l'autor i va ser un èxit. Un d'aquells dies que et fa sentir molt contenta de la feina que fas i de veure com la gent respon. Una alegria en un mes de febrer més ensopit de l'habitual, que hi hem arribat amb els ànims una mica per terra, però mira ja caminem cap al tercer any. Va ser un moment màgic com ho és el llibre, sorpreses per tothom, però per a mi una de molt especial, una lectora del blog s'ha presentat a la llibreria. L'he reconeguda perquè ha comprat un llibre que no em canso de recomanar i quan he aixecat el cap m'ha dit sí, sóc jo! Gràcies Su! Gràcies Màrius, gràcies a totes i tots!
Definiria Quiet com un joc de sensacions perquè m'ha fet riure, plorar, viatjar, indignar-me, reflexionar...
Quiet és la història d'en Lluís, en Llullu, un nen de 8 anys que pateix una encefalopatia encara per definir, però, que en tot cas es pot qualificar de greu. En Llullu no es mou, no parla, no es pot valer per si sol, però en canvi en Llullu hi és i es fa estimar.Quiet s'estructura en capítols breus que no estan ordenats de manera cronològica, sinó que van i venen en funció dels records del pare, en aquest cas el narrador. Així, vivim en primera persona les primeres crisis d'en Lluís, les estades als hospitals, les vacances i els viatges, reflexions de matinada, intents de creure en déu, en la medicina... Una mena de dietari de la vida d'en Lluís i de la família.
Màrius Serra parla del seu fill, però en el fons entrellegeixes el que bull per dins d'un pare amb un fill de l'ètnia Llullu -tal com ell els defineix-. Per a mi, és sorprenent l'humor d'alguns passatges, la capacitat de sobreposar-se i anar viatjant, tant literalment com físicament i, sobretot, de ser conscient que el futur és incert, però no només el d'en Llullu, sinó el de tots.Al llibre també hi ha moments tristos, la realitat és la que és, i els protagonistes són humans. Una manera de fer front als mals moments és precisament la verbalització de la història que ha culminat en forma de llibre. Que s'hi respiri humor no deixa de ser un reflex de com la família es mou a la vida, i això no vol dir que no passi res, i tant que passa, i molt.
M'ha agradat en especial el sentit que pren la cançó L'home estàtic de Pau Riba. És curiós que en poc temps, m'hagi emocionat en dues ocasions, la cançó que acompanya l'espectacle de Sergi López
Non solum també és la banda sonora de la relació d'un pare i un fill estàtic. Reconec que aquest capítol em va arribar.

Sol de lluna, cel de glaç
dins el calaix d'un armari,
draps de dona i un infant
amb un regust enigmàtic,
ve de néixer, està sorprès,
té uns grans ulls Modigliani,
absents, tristos, verds i oberts
i una vida fins que els tanqui...

No us desvetllo res més, emocioneu-vos.

Punt i a part per al treball fotogràfic d'en Jordi Ribó que aconsegueix enganyar-nos els ulls i fa que en Llullu corri, cosa impensable en el món real. Però com que Quiet és ple de moments de màgia no és d'estranyar que en Lluís corri i avanci. Els que coneixem en Jordi sabem del que és capaç quan es posa darrera una càmera i sinó feu clic a l'enllaç següent:
http://www.jordiribo.com/download/MARIUS_CALENDARI.pdf
Publicada per Empúries en català i Anagrama en castellà

dimarts, 24 de febrer del 2009

Fem 2 anys




Avui fa 2 anys que va néixer L'Espolsada Llibres, l'alter ego, de les Lectures de l'Espolsada.

Fa dos anys que la llibreria va començar a caminar. Ha estat un segon any intens, de consolidació, d'aprenentatge continu, d'obrir caixes, endreçar llibres, fer devolucions, passar factures, fer aparadors, treure la pols, llegir, escriure el blog, fer un butlletí quinzenal... de conèixer molta gent a la llibreria, virtualment, també hem començat les activitat per a nens i nenes... Tot amb la màxima il·lusió i estimant la feina, malgrat la crisi.

Aquest any la llibreria ha acollit en Màrius Serra, en Josep M Boixareu, la Maria Carme Roca, la Isabel-Clara Simó, la Stefanie Kremser, la Lola Casas, en Josep-Francesc Delgado i l'Hermínia Mas. Hem col·laborat amb les escoles del municipi el dia de sant Jordi i amb l'activitat Què és una llibreria? Hem fet un homenatge a la Mercè Rodoreda i a la Maria Mercè Marçal.

No sé quin futur ens espera a les llibreries petites i de comarques, però des d'aquí us asseguro que hi posaré el meu granet de sorra per continuar fent la feina que més m'agrada.

Moltes gràcies a tots els que ho heu fet possible, els clients (en especial els que encara no arriben al taulell), autors, mestres, la gent que passa pel blog, als comercials que em venen a veure, altres llibreters i a la gent no visible, però que sempre hi és. Gràcies perquè sinó jo tota sola no me n'hauria sortit.

Fe

Us espero divendres a la celebració amb en Màrius Serra.

dissabte, 21 de febrer del 2009

La casa de la mesquita i Persèpolis


Heus aquí la història de la família d'Aga Djan que des de fa vuit-cents anys habita la casa de la mesquita. L'Aga Djan és el cap de la mesquita i del basar de Senedjan on té un negoci de catifes. Així, com un conte, comença la història d'aquesta família i d'una casa amb dues àvies, un imam, una font al pati, les dones, un muetzí, un corb, un director de cinema, un nen que sembla un llangardaix, un poeta, amor, sensualitat... una casa que és com un arbre que va ramificant i cada branca adopta una personalitat pròpia.

La història de la casa es va teixint com si fos una catifa de les que fan al basar i conviu amb els fets i les revolucions que viu l'Iran. L'Iran viu una època molt convulsa amb el Xa i la posterior revolució islàmica que tenyirà de negre l'ambient de la casa. La família de la mesquita és un reflex de la societat amb els enfrontaments i contradiccions que això comporta. Per sobre de tot, la bellesa dels textos de l'alcorà, entès com a text i no com a guia religiosa.

Tal com diu la Kweilan una història que passen els dies i trobes a faltar.

No sé si us ha passat mai que mentre llegiu un llibre hi posaríeu una banda sonora, sempre hi ha una cançó que encaixa amb la història. Aquest cop hi posaria una banda gràfica. Mentre llegia La casa de la mesquita veia les imatges que es descriuen de la història de l'Iran en els dibuixos de la Marjane Satrapi en el seu còmic Persèpolis.



He fet una lectura en paral·lel que m'ha servit una mica més per acostar-me a una cultura que ens és distant, plena d'estereotips i tòpics. O ens pensem que tothom és igual? Que darrera una dona amb un vel no pot haver-hi una feminista? Hi ha moltes maneres de combatre l'època que ens toca viure, és especialment fàcil fer-ho des d'occident i amb total llibertat. La casa de la mesquita té la força de la paraula i de les històries, Persèpolis la força de la imatge minimalista amb el text mínim.




Tots dos autors viuen exiliats. Kader Abdolah a Holanda i ha adoptat l'holandès com a llengua d'escriptura i Marjane Satrapi a França amb el francès. Tots dos escriuen per buidar el que han viscut en primera persona, però sobretot per estendre un mà de trobada entre ambdues cultures.

Publicat per La Magrana/Salamandra i per Norma editorial.

dissabte, 14 de febrer del 2009

Mendel el de los libros




Un breu relat de 57 pàgines a l'abast de tothom, no si val l'excusa de no tinc temps, perquè l'acabes en un obrir i tancar d'ulls.


Zweig ens descriu la vida de Jakob Mendel, un llibreter de vell, jueu i rus, que passa els dies en un cafè de Viena, el Gluck. L'any 1915, Mendel és enviat en un camp de concentració acusat, injustament, de traïdor. Fins aquí potser no hi ha res que us commogui o que no hàgiu llegit abans, però una de les coses que més admiro de Zweig és la capacitat de dir coses interessants i commovedores amb poc espai -qualitat que també atorgo a William Maxwell-. Per això, deixeu-me que us delecti amb uns quants fragments subratllats.

"En Jakob Mendel, aquel pequeño librero de viejo de Galitzia, contemplé por primera vez, siendo joven, el vasto misterio de la concentración absoluta, que hace tanto al artista com al erudito, al verdadero sabio como al loco de remate, esa trágica felicidad y desgracia de la obsesión completa."

"En primer lugar, porque todo lo que es único resulta día a día más valioso en un mundo como el nuestro, que de manera irremediable se va volviendo cada vez más uniforme."

"En su mundo superior de los libros no había guerras, ni malentendidos, tan sólo el eterno saber y querer saber aún más números y palabras, títulos y nombres. "

"Precisamente yo, que debía saber que los libros sólo se escriben para, por encima del propio aliento, unir a los seres humanos, y así defendernos frente al inexorable reverso de toda existencia: la fugacidad y el olvido."

Post dedicat a les persones malaltes de llibres i que encara creuen en la força de la paraula escrita.

Publicat en castellà per Acantilado

dissabte, 7 de febrer del 2009

80 anys de Tintin



Enguany fa 80 anys de la primera aparició d'aquest reporter que fa vint-i-sis anys que m'acompanya. Guardo el meu primer Tintin, un regal d'aniversari de quan vaig fer set anys, com un tresor. A poc a poc vaig anar ampliant la col·lecció fins a tenir-los tots i ara, digueu-me maniàtica, els col·lecciono en diferents llengües.



Portada de l'edició en vietnamita


En Tintin i El Petit Príncep són llibres que rellegeixo un cop l'any o fullejo, en funció de l'idioma en què els aconsegueixo. Jugo a imaginar-me si les vinyetes diuen el mateix, m'agrada descobrir com es diu en Haddock, en Tornassol, en Milú o els mítics Dupont i Dupond en altres llengües. M'agrada tornar a viatjar com ho feia quan tenia set anys. Ara valoro el traç d'Hergé, la documentació prèvia abans de fer les vinyetes i d'escriure les històries i, sobretot, la magnífica traducció d'en Ventalló que fa que en Haddock renegui de manera tan literària.

No m'agraden tots aquells que només veuen coses negatives en l'obra d'Hergé. Aquells que no han fet el mínim esforç de conèixer la figura de l'autor, ni interessar-se per l'època en què va viure. Aquells que només volen saber si Tintin és homosexual o no (no entenc quina importància hi veuen). En canvi, estic molt contenta de ser sòcia de Tintincat, l'Associació catalana de tintinaires.

La meva menció especial és per Tintin al Tibet un cant a l'amistat i un homenatge a un poble que lluita per sobreviure. I tu, tens algun Tintin preferit?
Per molts anys Tintin!
Publicats en català i castellà per Joventut

diumenge, 1 de febrer del 2009

El festí de Babette



Aquest estiu l'Ariadna va parlar-ne al seu blog i va passar a la pila de pendents. Ara, després de la lectura de les Cartes completes, em calia un lectura breu, un conte curt i El festí de Babette ha caigut a les meves mans.


Hem tingut la sort que Viena l'ha publicat en la col·lecció El cercle de Viena que tant ens agrada. He fet una lectura a dues bandes perquè Nórdica Libros també el té en una altra extraordinària col·lecció d'àlbums il·lustrats. Així doncs, mentre llegia la història de les dues germanes, Martine i Philippa, em deixava endur per les il·lustracions de Noemí Villamuza que m'han transportat al petit poble de pescadors de la costa de Noruega.





Un ambient rígid, luterà, on res pertorba l'ordre, fins que un dia Babette, la minyona amb un passat obscur, vinguda de França, organitza un banquet amb les millors menges i regat amb el millor vi. Per uns instants, la rigidesa imposada per la religió es trenca i el plaer d'una bona taula fa que els habitants gaudeixin dels petits moments que ens dóna la vida i que cicatritzin ferides obertes des de fa temps.

Tothom es pensa que Babette ofereix aquest festí per agrair a les germanes els quinze anys d'acolliment, però per Babette cuinar és un art i oferir-lo és un petit goig.

"L'únic que ens podem endur d'aquesta vida és el que haguem donat als altres."

Publicat per Viena en català i Nórdica en castellà.