dissabte, 27 de novembre del 2010

Un año de escuela en Trieste

A mi el fred em fa sentir viva i amb ganes de menjar-me el món i tanmateix m'envaeix una sensació de nostàlgia, m'agrada llegir coses més íntimes i sentir que les paraules m'abracen. Aquest ha estat el cas d'Un año de escuela en Trieste de Giani Stuparich.

És un petit relat sobre un any escolar en un institut masculí on només hi ha una noia. És el curs previ a la universitat amb els nervis pel que ha de venir i la pena d'haver de trencar amb allò que ens és conegut de fa anys. Edda Marty és la protagonista de la història i de la classe. L'Edda anhela poder viure a Viena com la seva germana: "¿Por qué no vivía también ella en una ciudad de veras como Viena, donde las mujeres pueden fumar, ir al café, recogerse tarde por la noche, tratar de igual a igual a los hombres y discutir con ellos?" L'Edda es proposa ser una més del grup sense que el gènere tingui importància, però fracassa en l'intent.

"El instituto era ahora para Antero un campo en que ingeniárselas para atraer una fugaz mirada de Marty, para aprovechar la ocasión de poder acercarse a ella a solas con el fin de concretar la cita para la tarde. Días felices, que él vivía en una exaltación continua. Se despertaba temprano para ir al instituto, para ser el primero, sentado ya en su banco, en acogerla saludándola con los ojos en cuanto entrara; regresaba a casa loco de alegría por la cita de la tarde; gozaba del paseo con ella y, tras acompañarla hasta el portal de su casa, seguía caminando solo hasta el atardecer, ocupado en ordenar, sin lograrlo nunca, su cabeza y su corazón agitado; llegaba a casa justo para la cena, se acostaba pronto para, en soledad y a oscuras, poder fantasear, evocar la imagen de ella, rememorar las actitudes y las conversaciones de los días anteriores y preparar en la fantasía las de los días venideros."

És un relat alhora dolç i tràgic, convuls i intens sobre la primera joventut. La innocència dels sentiments purs, d'estimar sense condicions. Una època viscuda amb plenitud, oblidada pel transcurs de la vida, però que amb el pas dels anys retorna i et parla a cau d'orella. És una història escrita des del pas del temps i segurament amb l'enyorança dels dies viscuts. Dies en què les classes d'humanitats eren per a tothom, quan conèixer els clàssics i la història formava part indestriable de la vida. Tot i que: "la vida posee una trágica seriedad y que aquellos bancos de escuela eran un juguete frente a ella."

"Edda Marty caminaba ligera por el mundo. Excepto en determinados momentos, muy raros, en que el deseo se convertía también para ella en sufrimiento, el saberse amada por Antero le daba una clara seguridad; en el instituto entre los compañeros, en la vida entre los hombres, se movía con más soltura que antes;"

Publicat per Minúscula

dissabte, 20 de novembre del 2010

El infierno de los jemeres rojos

"La sorpresa no va ser sobreviure, sinó comprovar que gaire bé ningú no volia sentir-ho"


Un altre cas d'escriptura com a teràpia, com a exemple d'allò que no podem oblidar perquè no es torni a repetir, i sobretot, com a altaveu per dignificar les víctimes.
Denis Affonço, dona, cambodjana d'origen francovietnamita. Treballadora de l'ambaixada francesa a Cambodja. Casada amb un comunista d'idees, però de gustos burgesos, veu com de la nit al dia la seva vida es transforma en un infern. Té l'oportunitat de fugir, però per por de no poder aguantar la responsabilitat de deixar la família a Cambodja es queda.
Denis Affonço explica el seu infern particular i el de la seva família de manera concisa, clara, escruixidora, emotiva, però gens escabrosa. Els khmers rojos van escampar el terror, van establir la tortura psicològica i física entre la població que no "entrava" en els paràmetres establerts per Angkar. A mesura que t'endinses en la lectura del llibre no deixes de sorprendre't de l'horror que l'home és capaç de sembrar només pel control del poder. Impactant l'extermini d'aquest poble mentre la comunitat internacional no sé què feia. Affonço va perdre el marit, una filla per inanició, la cunyada, dos nebots i ella va continuar lluitant pel fill que encara li quedava.

"A los treinta y un años, me había convertido de la noche a la mañana en una anciana, completamente reseca."

"Y supe que no le quedaba mucho tiempo, porque dicen que el ser humano cambia antes de morir: se vuelve amable y pide perdón a los que le rodean o se muestra malvado para que no lo añoren. Al borde de la desesperación, no sabía qué hacer para complacer su deseo. En ese preciso instante, no había necesidad de médico ni de medicamentos, tan sólo un tazón de arroz para una niña de nueve años que se moría de inanición, nada más que un tazón de arroz. Presenciar, sin poder hacer nada, cómo un hijo se muere de hambre lentamente es una tortura intolerable."

Com diu Lolita Bosch: "Ésta podría ser una historia dramática e ilegible. Y a pesar de todo es una historia tierna y mesurada."

"La desaparición de Ha me afectó sobremanera, pero no podía expresar nada. Sólo lamentaba que no me hubiera escuchado. Ya no tenía ningún poder sobre él, porque desde hacía tres años nuestros niños ya no eran nuestros niños. Los jemeres rojos habían hecho de ellos robots que sólo eran capaces de cantar el himno nacional, de halagar y obedecer a Angkar. Les habían metido en la cabeza, que nosotros, sus padres, éramos unos corruptos, podridos e irrecuperables... Pobres pequeños, ésa era su falta. El hambre los había empujado al suicidio."

dissabte, 13 de novembre del 2010

Cada set onades


Estimats Emmi i Leo,

He de reconèixer que he tornat a caure a la temptació. Ha sigut començar el llibre i no poder parar. És curiós com per mitjà dels correus electrònics de dos desconeguts, heu aconseguit que formés part del vostre univers tan íntim. Mentre llegia el llibre m'han agafat moltes ganes de dir-vos coses, d'animar-vos i sobretot, de cridar-vos, voleu fer el favor de trobar-vos d'una vegada i no fer-me patir més?
Us felicito pel segon recull de correus, corríem el risc que el nivell i l'humor dels anteriors decaigués, però no amics, heu estat a l'alçada. Per qüestions òbvies no entrarem a parlar del contingut perquè no vull aixafar la guitarra a ningú.
Només em queda agrair-vos els bons moments que m'heu fet passar i sobretot la intel·ligència de saber parar a temps.
Amb un got de vi negre a la mà, us saluda la vostra lectora.

L'Espolsada

Publicat per La Campana/Alfagura

dissabte, 6 de novembre del 2010

El cielo se cae


Algú va parlar del valor terapèutic de l'escriptura i Lorenza Mazzetti ho segueix al peu de la lletra. Mazzetti ens regala un relat autobiogràfic, escrit per alliberar-se de la càrrega i del sentiment de culpa d'haver sobreviscut a la massacre que va patir la seva família només per "ser d'una altra raça" i tenir un cognom italià. No van tenir la mateixa sort els seus tiets de cognom Einstein i jueus.

En plena segona guerra mundial, les germanes òrfenes Penny i Baby són acollides en una vil·la italiana pels seus tiets i cosines. Penny, la jove narradora, és la veu que Lorenza posa a la seva infància. Malgrat haver perdut els pares, la Penny i la Baby són nenes alegres que les porten a l'escola en cotxe i les recullen. No obstant, són nenes obertes que es relacionen amb els fills del servei i dels camperols. L'entorn natural de la vil·la els permet descobrir la vida cada dia, experimentar, créixer i córrer a l'aire lliure.

"Cuando Annie no quiere jugar, Baby y yo, como somos dos, hacemos de Don Quijote y Sancho Panza. El juego consiste en ir contra los molinos de viento sobre nuestros corceles. Yo delante y Baby detrás. Me pongo en la cabeza un plato para que haga de yelmo y cabalgamos sobre nuestro perro san bernardo Alí, con una escoba en la mano. Fue el tío quien nos regaló Don Quijote, por Navidad.

En canvi, l'escola les adoctrina en la disciplina del feixisme i la religió més atemoridora, tot és pecat, l'infern les vigila i cal anar en compte. La Penny que sent una fascinació especial pel seu oncle viu plena de preocupacions. Ell és jueu no practicant i no creu ni en la verge ni en Jesús. Les nenes s'autoimposen càstigs i patiments per alliberar-lo de les flames de l'infern.

"El lapicerito rechinaba sobre el cuaderno a rayas. Tema: "Amamos a Mussolini como a nuestro padre." Desarrollo: "Yo amo a Benito Mussolini más que a mi padre, porque mi padre no está. Yo ahora vivo con el tío, por eso amo a Mussolini igual que al tío."

Sembla que l'horror que viu la resta d'Europa no ha d'arribar mai a la vil·la, però els oficials alemanys s'hi instal·len un bon dia, es van apoderant de totes les coses materials que poden, però també de l'alegria de viure. La Penny i la Baby són testimonis de l'assassinat dels membres de la família i resten astorades de saber que s'han salvat per tenir un cognom italià. Un llibre entendridor, senzill i magnífic amb veu de nena, clarivident, innocent i creïble.

Publicat per Periférica