dissabte, 30 d’octubre del 2010

Brooklyn


Colm Tóibín diu a l'entrevista que li va fer Ada Castells que: "Volia fer una novel·la pròxima a les intencions del gènere, és a dir, donar veu als que no en tenen. Les novel·les no parlen dels que són al centre de la foto, sinó dels que queden al marge. En pintura hi ha exemples memorables. Mira Veermer: pinta una dona llegint una carta en una finestra. M'interessa traslladar aquest esperit al paper."


Tóibín no només aconsegueix traslladar aquest esperit al paper sinó que ho fa amb nota.

Brooklyn és de les novel·les més dolces i més ben escrites que he llegit darrerament. És la història d'una vida, la de la jove Eilis Lacey, que abandona la seva Irlanda natal dalt d'un vaixell per aterrar al Brooklyn dels anys 50, treballar en uns grans magatzems venent mitges i, alhora, estudiar a la universitat. Tóibín dóna veu aquesta dona de manera brillant, sents com la protagonista et parla, xiuxiueja i la història et va atrapant pàgina rere pàgina. Els primers temps són durs per l'Eilis que viu en una casa d'hostes regentada per una dona estricta, s'enyora i el seu oci passa pels balls que organitza el local parroquial ple d'irlandesos que es retroben per beure cervesa i cantar. En un d'aquests balls coneix en Toni, un lampista d'origen italià amb qui se li obra una nova vida. Les cartes amb la seva germana Rose, la mare i els germans la vinculen a la seva terra, però a mesura que s'endinsa a Brooklyn l'Eillis es va transformant, deixa la seva innocència enrere, canvia la manera de vestir i no té prejudicis per despatxar mitges a les primeres dones negres que s'ho poden permetre. Tot sembla funcionar a la perfecció quan rep una notícia d'Irlanda que la fa tornar d'imprevist a casa. Només trepitjar Enniscorthy, i un cop superat el sotrac inicial, l'Eilis es deixa abraçar pel tarannà del seu poble que tant havia enyorat... De cop es veu obligada a prendre una decisió, segurament la més important de la seva vida. El destí juga amb la vida de l'Eilis com vol.
Un relat senzill no apte pels amants de les novel·les d'acció, però sí per aquells a qui ens agrada el privilegi que ens ofereix la literatura de viure i observar la vida d'altres i sentir-nos una mica més lliures després de tancar un llibre.

Publicat per Amsterdam/Lumen

dissabte, 23 d’octubre del 2010

La bicicleta estàtica


"L'acumulació de preguntes sense resposta dispara la tendència a la fabulació, reforça l'habilitat de mentir i ensenya que la diversitat també consisteix a mantenir, a capa i espasa les diferències. La mentida, doncs, s'imposa com l'instrument de comunicació més habitual."

Parlar de llibres de contes se'm fa difícil, vaig deixar de comentar Mil cretins de Quim Monzó per incapacitat meva de trobar les paraules justes. Aquest cop com que no volia que em passés el mateix, us remeto a una bona crítica i us encomano amb aquest apunt tan breu que si us plau llegiu, però sobretot rellegiu, els contes compresos a La bicicleta estàtica. Em meravella la capacitat dels contistes i, de Pàmies en particular, per dir tantes coses amb tan poc text... M'han agradat en especial els relats més autobiogràfics i m'han semblat genials El que no hem menjat i Les cançons que li agradaven a Lenin.

Publicat per Quaderns Crema

dissabte, 16 d’octubre del 2010

La gran fàbrica de les paraules


Hi ha una cosa que envejo d'alguns països al nord d'Europa i és la quantitat de llibreries arreu i la gent llegint per tot. Aquest estiu per terres valones, en una d'aquestes llibreries assortides d'àlbum il·lustrat i en què la literatura infantil i juvenil no és una nosa sinó la protagonista, en un raconet treia el cap aquest conte... La grande fabrique de mots que va tornar dins la maleta. Una immensa satisfacció, un cop a casa i tornada a la feina, saber que Sleepyslaps ens l'ofereix en català amb una edició molt acurada que per a mi supera l'original.


Us imagineu viure en un país on la gent gairebé no parla però en canvi fabrica paraules?
Cal ser molt curós a l'hora de fer-ne servir una perquè les paraules són cares... Què passa quan vols expressar uns sentiments molt intensos i les paraules que tens provenen d'un contenidor d'escombraries o de les rebaixes? Paraules soltes i inconnexes... acompanyades d'unes il·lustracions molt poètiques. Un conte molt bell per compartir grans i petits.




Publicat per Sleepyslaps

dissabte, 9 d’octubre del 2010

Elisa Kiseljak


Un llibre petit que tenia a la pila dels pendents, l'he fet passar al capdavant perquè el volia llegir abans de veure l'adaptació que s'ha fet al cinema. La història, al principi, és narrada com si fos un conte per a nens, la història de l'Elisa Kiseljak, una nena amb vestit blanc i llaços de color blau. Un estil innocent que canvia bruscament una tarda de diumenge i que pren tota la seva força anys després quan l'Elisa recorda què li va passar.
Obsessionada per la memòria perduda durant aquests anys, Elisa Kiseljak se sent morta.

"Ella es posa bé els llaços de l'espatlla dreta mentre escolta el pare, que parla amb l'amic d'alguna cosa que l'Elisa Kiseljak no recordarà mai. D'aquí a uns minuts serà violada, perdrà la memòria i la conversa entre l'amic i el pare deixarà de tenir importància."

"I vaig beure un glop de cafè i un ocellot espantós em va trepitjar la memòria fins que vaig començar a plorar i em vaig estirar els cabells i em vaig matxucar el dit amb un cendrer per canviar el punt de dolor i em vaig donar mil i un cops de cap contra la paret per obrir-me el crani i buidar-lo de mentides i vaig cridar fins que no vaig reconèixer els sons i em vaig bressolar abraçant-me els genolls i vaig provar de calmar-me i finalment vaig morir uns minuts per caure rendida sobre el meu propi cos, perquè ho vaig recordar i sense escollir-ho vaig escollir morir durant la resta de la meva vida..."

Frases llargues, sense puntuació per trasmetre'ns l'angoixa de l'Elisa, Lolita Bosch fa un exercici d'escriptura, de repeticions, anades i vingudes que intenten fer sortir de dins el dolor que sent l'Elisa quan recorda que una tarda de diumenge va ser violada per un amic del seu pare que li va prometre un braçalet de plata. Això és literatura.

Publicada per La Campana

dissabte, 2 d’octubre del 2010

La tieta Mame


A mi, com en aquest altre llibreter, els llibres classificats d'humor i de riure em fan una mica de por... Sé que no sóc de riure fàcil i que tinc un humor particular, però he de reconèixer que La tieta Mame ha aconseguit fer-me somriure i de tant en tant deixar anar una riallada d'aquelles que et quedes a gust.

En Patrick es queda orfe als deu anys, el seu pare ho tenia tot previst i el deixa a càrrec de la seva germana. Una tieta que es diu Mame. La Knickerbocker Trust Company és la responsable dels diners en efectiu i els valors fins que en Patrick no sigui major d'edat. En Patrick ha de rebre una educació conservadora i dins del protestantisme. Sembla que segons el llegat en Patrick tindrà una infantesa trista i avorrida, però tot canvia el dia que coneix la seva tieta que té pensat altres maneres d'educar-lo i uns altres valors. Una escola on els nens i nenes van despullats i una llibreta per poder apuntar les paraules que en Patrick no coneix són una manera diferent de començar una nova vida...

"La veritat és que la tieta Mame i jo vam aprendre a estimar-nos mútuament en un espai de temps molt breu, lliure d'entrebancs. Que la seva personalitat sorprenent m'atragués, exactament com havia atret a milers d'altres persones, n'era la conclusió inevitable. Al cap i a la fi, el seu atractiu esvalotat era prou conegut i, a més, ella va ser la primera família de debò que vaig conèixer. Ara bé, per a mi, el fet que pogués tenir una mínima cura d'un noi de deu anys, insignificant i sense cap mena d'interès, sempre va constituir un motiu de sorpresa, de goig i d'estranyesa. Perquè l'hi tenia, i sempre he pensat que, tot i la seva popularitat, els seus interessos, les seves anades i vingudes constants, probablement ella també se sentia una mica sola. Els seus crítics han sostingut que jo senzillament era un nou tros de fang que ella podia conformar, estirar, modelar i colpejar a cor què vols, i és cert que la tieta Mame mai no es va poder resistir a ficar-se en la vida dels altres. La seva dependència dels altres era constant, segura. Per a nosaltres dos va ser una relació d'amor, i l'experiència fou del tot única."

La tieta Mame és la dona més hilarant, tendra, lliure i sorprenent que us pugueu imaginar. Aventures i desventures, escenes inversemblants... tot li passa i tot ho fa pel seu nebot.

Publicada el 1955 després d'haver estat rebutjada per molt editors, la lectura de La tieta Mame continua sent vigent i us farà passar una bona estona que amb els temps que corren bona falta ens fa. Deixeu-me que destaqui la tasca excel·lent de Francesc Parcerisas a la traducció ja que el passat dia 30 es commemorava el dia internacional dels taductors.

Publicada per Quaderns Crema/Acantilado