dissabte, 24 de setembre del 2011

Una espia a la casa de l'amor


Jo sóc totes les dones de les meves novel·les, però encara en sóc una altra que no hi figura, a les novel·les. Fins ara m'ha calgut escriure seixanta volums del meu diari per poder dir alguna cosa de la meva vida. Com Oscar Wilde, jo només poso el meu art en la meva obra i el meu geni en la meva vida. És impossible de contar la meva vida. Cada dia que passo canvio una mica, canvien les meves pautes, els meus conceptes, les meves interpretacions. Jo sóc tota una sèrie d'estats d'ànim i de sensacions. Interpreto un miler de papers. Quan trobo que els altres els interpreten per mi, ploro. El meu vertader jo és desconegut. La meva obra no és més que una essència d'aquesta vaga i pregona aventura.

He volgut començar amb aquestes paraules d'Anaïs Nin perquè defineixen perfectament la sensació que tens quan acabes la lectura d'Una espia a la casa de l'amor. Una lectura que podria definir com a desconcertant i difícil, però que t'atrapa. Nin ens narra la vida de Sabina, una dona casada en el Nova York dels anys 50, que busca fruir del plaer al màxim fugint del compromís. Sabina explica el reguitzell d'amants que ha tingut, el desig i els remordiments conviuen, però Sabina no està disposada a deixar d'escapar una nit de sexe encara que hagi de crear-se una altra vida. Trobem pensaments carregats de simbolisme que fan que sigui una lectura molt atenta, delicada i voluptuosa que cal assaborir a petits glops. Hi ha paràgrafs que sembla que llegeixis un tractat de psicologia i d'altres que llegeixis poesia. Si em fessin descriure el llibre i l'autora amb una paraula seria fascinant. Us deixo uns quants fragments dels molts subratllats i aprofito per reclamar més Nin en català.

"L'enemic de l'amor no és mai fora, no és un home o una dona, sinó el que ens falta a nosaltres mateixos."

"Quan finalment es va adormir, ho va fer amb el son inquiet del vigilant nocturn, sempre conscient dels perills i les traïcions d'un temps que mirava d'estafar-la deixant que els rellotges marquessin les hores mentre ella no era desperta per caçar el que contenien."

"I aleshores quedava parada de l'absurditat d'aquella expectativa: buscava una altra mena de fusió perquè no havia assolit la sensual, aconseguir la llibertat dels homes per l'aventura, arribar al gaudi sense dependència, cosa que potser l'alliberaria de tots els neguits derivats de l'amor."

"En les múltiples peregrinacions de l'amor, la Sabina sabia reconèixer de seguida ecos d'amors i desitjos més grans. Els més grans, especialment si no havien mort de mort natural, no morien mai del tot i deixaven reverberacions. Un cop interromputs, trencats artificialment, sufocats per accident, continuaven existint en fragments separats i en una infinitat d'ecos més petits."

Publicat per Labreu
Traduït per Ferran Ràfols Gesa (mireu què diu el traductor sobre el llibre)

dissabte, 17 de setembre del 2011

Bibí i l'estiu



Hi ha llibres que formen part del teu itinerari lector, llibres que passen els anys i els recordes com si els acabessis de llegir. En aquesta vida som moltes coses, però també som el que llegim i hi ha lectures que ens han fet passar bones estones, que ens han educat visualment i ens han fet despertar un munt de sensacions que passats els anys un dia et retornen.



Bibí i l'estiu és d'aquells contes que hauries de poder trobar fàcilment a les llibreries i Mercè Llimona hauria de ser una de les nostres autores i il·lustradores a reivindicar i posar en alça. Jo l'he pescat de la meva biblioteca infantil i el plaer de fullejar-lo de nou ha estat immens.


Publicat per Hymsa

dissabte, 10 de setembre del 2011

Cartes a Mercè Rodoreda


Ninons,

Reconec que em fascines, que t'envolta un cert misteri que se'm fa irresistible, t'admiro literàriament parlant i per això intento que no se m'escapi res del que es publica sobre tu. No sóc de mena tafanera, però ai las! Des que s'han començat a publicar els epistolaris adreçats a tu... no m'hi puc resistir. Vaig xalar d'allò més amb les cartes entre en Sales i tu i aquest estiu ho he fet amb les de l'Obiols. Et demano disculpes per ficar-me a la teva vida més íntima, tot i que ja et vas encarregar de destruir les cartes que escrivies a l'Obiols i em sento una mica orfe de respostes. No obstant, tens talent i caràcter i això es nota a través de les cartes de l'Obiols.

Una bona abraçada,
Fe

Cartes a Mercè Rodoreda, volum curosament editat per la Fundació La Mirada, de l'epistolari entre Armand Obiols i Mercè Rodoreda (tot i que les d'ella no hi són). Les cartes es divideixen en dos blocs principals ben diferenciats. A la primera part vivim l'exili forçat de tots dos, les penes i treballs per sobreviure i l'auge del seu enamorament. A la segona part, ja entrada la maduresa, amb un amor consolidat però sense haver aconseguit viure junts, les cartes se centren més en la producció literària de l'autora, en la feina de l'Obiols com a traductor a les Nacions Unides i en les crítiques literàries de literatura catalana i universal.

Havent llegit tots dos epistolaris, trobem coincidències en les opinions de Sales i Obiols sobre l'escriptura de Rodoreda, també el neguit que l'autora pateix per assolir la perfecció literària, motivada tant per Obiols com per Sales. No vull desvetllar més detalls, ni opinar sobre ells ni del que se'n desprèn per mitjà de les cartes, val la pena llençar-s'hi de cap i viure-les com a testimoni d'una època cabdal del nostre país. Des d'aquí reclamo que es reeditin les cartes a l'Anna Murià.

"Repeteixo: La Plaça [es] llegirà encara d'ací 300 anys. Si encara queden catalans."

"Treballa, amb calma, perquè has arribat a trobar el que molts escriptors no acaben de trobar mai: un estil. I és això, precisament, el que salva per sempre les obres."

Publicat per Fundació La Mirada

dissabte, 3 de setembre del 2011

Verano y amor




Ja tornem a ser aquí amb les piles carregades i unes quantes lectures d'estiu -no tantes com estaven previstes per culpa d'un trasto que gateja per casa-.
Una de les novel·les que m'ha acompanyat durant les tardes càlides i que m'ha enamorat és Verano y amor (si us va agradar Brooklyn d'en Colm Tóibín, no cal que continueu llegint i aneu corrent a buscar aquesta novel·la, del també autor irlandès William Trevor).

L'Ellie, després d'haver crescut en un orfenat i sense haver viscut mai en família, és enviada per les monges a servir en una granja a la localitat de Rathmoye. En Dillahan és el ramader de la propietat, és vidu per culpa d'un accident estrany en què perd la dona i el fill acabat de néixer. La parella acaba congeniant a la perfecció, en Dillahan se sent reconfortat de trobar algú quan torna a casa, tot i que no pot evitar arrossegar l'Ellie en la seva tristesa, i l'Ellie descobreix el que és una família -o això li sembla-, porten una vida plàcida i ordenada fins que amb l'estiu arriba l'amor. En Florian apareix a la vida de l'Ellie de la manera més inesperada, un jove de posat melancòlic que va amb bici i fa fotografies pel poble. Els pares, morts, eren artistes i arrossegaven un munt de deutes, i per això ell intenta vendre la casa dels pares.

Fins aquí potser no us ha cridat massa l'atenció res del que he dit, és un argument senzill i potser fins i tot massa vist, no obstant, la grandesa de la prosa de Trevor no és en aquest cas l'argument sinó com ens ho explica, la minuciositat de l'escriptura que dota de vida tot un poble i crea uns personatges que ens fan sentir la literatura... el botiguer, l'amo del pub, la veïna que espia amagada rere les cortines, la mestressa de la pensió. L'estat de desconcert per l'arribada d'un foraster que es passeja en bicicleta pel poble. No us deixeu enganyar pel títol, no és una novel·la d'amor sinó de desamors, de passions truncades i de conformitat amb l'establert. Es fa difícil parlar d'un llibre tan senzill i alhora tan encantador, us recomano que llegiu la ressenya que en va fer l'Alberto Manguel.

Publicat per Salamandra
Traduït per Victoria Malet