dissabte, 25 de juny del 2011

Precioso día para la boda


Aquests dies llegir el diari i escoltar les notícies s'ha convertit en una cosa feixuga i que fa mandra, estem en un carreró sense sortida i que t'ho recordin a cada minut fa que l'ambient encara sigui més asfixiant fins al punt de preguntar-te però què estem fent? On vivim?

A servidora de vostès que sent nostàlgia d'un temps que no va viure, per qüestions òbvies, i que t'he mitificades certes coses, li ha caigut com un regal aquest llibre, Precioso día para la boda, d'una autora poc coneguda, Julia Stracehy, però pertanyent al grup de Bloomsbury, publicat en el seu dia per The Hogarth Press, l'editorial fundada per Virginia i Leonard Woolf.

Si us explico tot això, és perquè l'editorial Periférica, que el publica en castellà, està d'aniversari, fa 5 anys, fet que té molt mèrit en els temps que corren, això sol ja respon la meva pregunta què estem fent, però si a sobre tenen aquest catàleg tan acurat que ens acosta a la literatura del pot de confitura, menuda però deliciosa, ja justifica on vivim.

Tot això per dir-vos que he passat una estona encantadora amb la lectura d'aquesta novel·leta que passa en un sol dia. Som a Anglaterra, a la primavera de 1930, la Dolly s'ha de casar amb el seu promès, a qui amb prou feina coneix, però amb qui la seva mare ha decidit que ha de casar-se. No sembla tenir-ho massa clar quan es beu mitja ampolla de rom mentre es vesteix per l'ocasió. La casa plena de convidats, excèntrics alguns, i enigmàtics d'altres, Joseph, amic íntim de la núvia i qui sap si alguna cosa més. A la casa tot són corredisses i converses a peu d'escala entre els membres del servei. El que sembla una història lleugera és plena de bons moments, de diàlegs irònics i punyents, i una sàtira de la hipocresia que regna en algunes relacions familiars.

"-¿Y usted qué piensa del regalo de la señorita Dodo Potts-Griffiths? -le preguntó Evelyn, cuyos escrutadores ojos reflejaban el iluminado verdor del jardín que estaba al otro lado de la ventana.
Con dos estornudos bastante débiles, Joseph agarró la jarra del agua y la hizo oscilar de arriba abajo sobre su vaso (como el cubo de un pozo que sube y baja), escanciando un fino chorro de agua mientras lo hacía.
-Oh... ¿La pantalla de la lámpara? -dijo de repente con voz sorprendida. Se sacudió algunos mechones de pelo de la frente-. Bueno, es ciertamente una expresión hábilmente elaborada, y una satisfacción del instinto de manada, debo confesarlo, y, como tal, un regalo realmente apropiado para una boda -introdujo una gruesa corteza de pana en su boca, mascó con voracidad y extendió su mano para apoderarse de un bol gigante de bizcocho borracho, del que se sirivió con bastante liberalidad."

Com ja m'ha passat en altres llibres de l'època i amb aquest humor tan particular, tinc la sensació que malgrat gaudir-los al màxim em perdo coses, dites o escrites entre línies i que em fa una ràbia no acabar de captar... Aix, veieu per què hauria volgut viure anys enrere, ni que fos literàriament parlant... em consola poder llegir-los...

Publicat per Periférica
Traduït per Laura Salas Rodríguez

dissabte, 18 de juny del 2011

Premi Llibreter 2011


I hem arribat a la XII edició del Premi Llibreter i sembla que això es consolida, dimecres al vespre feia goig veure la sala d'actes de l'Ateneu Barcelonès tan plena de llibreters, editors, comercials i gent entorn del món del llibre. Estic especialment contenta dels premiats, d'una banda per la Blanca Busquets i La nevada del cucut, Premi llibreter en llengua catalana, llibre que vam poder presentar a la llibreria en companyia de l'autora. I de l'altra, Premi llibreter Altres literatures, un premi agosarat, gens fàcil de recomanar però d'una gran qualitat Sukkwan Island, de l'autor David Vann.

Contra tot pronòstic he de dir que comparteixo les paraules del pregó de Pilar Rahola encarregada d'obrir l'acte i de reivindicació de l'ofici de llibreter. Una gran il·lusió de saber que tant l'alemany Peter Schössow, Premi Àlbum il·lustrat, com el nordamericà David Vann, es trobaven entre nosaltres. Esperava atenta les paraules de Vann, la seva novel·la em va trasbalsar durant dies i dies, i potser per això me l'imaginava un home introvertit i turmentat, i per contra és un autor encantador i agraït: "
És tot un honor i representa un dels millors moments de la meva vida. Estic content de poder-lo recollir en persona per donar les gràcies als llibreters, lectors ideals que es dediquen a construir comunitats entorn els llibres”.




Sentir l'emoció de la Blanca a l'hora de recollir un premi "que et cau del cel", "al qual no t'hi presentes", no té preu, gràcies Blanca per les paraules que ens vas dedicar.



Deixeu-me que faci una estirada d'orelles al Secretari General del Departament de Cultura per no saber que es trobava en un acte del Gremi de Llibreters i no d'Editors, i no saber justificar el per què desapareix un programa com L'hora del lector, ni dir-nos quin futur, incert, espera a la Institució de les Lletres Catalanes... això sí, ens va parlar de programes de foment de la lectura i bla, bla, bla...

Des d'aquí vull felicitar les portaveus del jurat, llibreteres de bandera, un petó guapes!
I també els editors i la gent de les xarxes comercials, que sense haver estat distingits enguany, volen compartir una estona amb els llibreters ja que en definitiva tots anem al mateix vaixell, o així hauria de ser.

Acabat l'acte, tothom cap al jardí a gaudir d'un sopar fred, del qual vaig tastar tres coses. Reconec que no tinc l'habilitat d'aquelles senyores que entre cop de colze i de bossa de mà prenen posicions i acaben amb les existències de tot, sort que de cava sí que n'hi havia.

dissabte, 11 de juny del 2011

Una terra solitària


Aquest va ser un dels meus llibres de Sant Jordi i ara es convertirà en un llibre amb un espai especial a la llibreria. Una grata sorpresa la lectura d'aquesta novel·la que té per protagonistes tres dones, l'àvia María, vinguda d'Andalusia amb un reguitzell de fills i amb molta gana, una de les seves filles i, sobretot, la història de la seva néta, la Maria.

La Maria, sense accent, creix en un barri obrer però amb un escola compromesa amb la catalanitat i on la immersió lingüística no era una utopia. Filla d'un embaràs no desitjat i amb un pare mig absent, veu com la seva mare refà la vida i li arriba una germana desitjada cosa que la relegarà a un segon terme. Sort de l'escola, de les ganes d'aprendre i la literatura que li permeten, des de ben petita, allunyar-se d'una realitat massa cruel per una nena de la seva edat i que l'ajuden a trobar el seu lloc al món.

"Aquesta que hi ha aquí asseguda, amb un remolí enorme i un dit més curt del normal, sóc jo. Tinc gairebé sis anys i acostumo a cantar pel carrer. No entenc gairebé res del que passa al meu voltant però per fi sé llegir i estic fascinada. Hi ha lletres per tot arreu i això és la constant que dóna coherència a un univers una mica més caòtic del compte. És de les poques fotos que he pogut rampinyar després del que la meva mare en diria la gran hecatombe i jo en dic... el principi de la meva vida normal.

La María, amb accent, és una dona de camp que s'enamora d'un senyoret que no renuncia al seu amor i veu com el deshereten. El camp i les oliveres no poden alimentar tota la família i el marit fa cap a Catalunya on malviu en una barraca fins que la María, una dona d'empenta, agafa maletes i fills i cap a Mataró s'ha dit. Amb la família reunida les coses es van reconduint de mica en mica i el pa amb tomàquet i l'aprenentatge del català fan la resta.

La mare de la Maria sembla haver perdut l'empenta i l'esforç de l'àvia i és una pobra dona que es deixa dur per la situació, incapaç de protegir la Maria d'un tràngol que l'acompanyarà durant anys.

Bel Olid
ens ofereix una novel·la que retrata una família catalano-andalusa, que parla de la tercera generació, un tema poc aprofundit fins ara en literatura i molt complex, sobretot quan l'ascensor social no ha passat de l'entresòl. Escrit en capítols curts i molt àgils que entrellacen la vida de la Maria nena, l'àvia i la Maria adulta. Una veu de la que en sentirem a parlar.

*El llibre té banda sonora pròpia triada per l'autora.

Publicat per Empúries

dissabte, 4 de juny del 2011

La delicadesa


Entre el to narratiu de L'elegància de l'eriçó i el ritme cinematogràfic d'Amélie, La delicadesa treu el cap per oferir-nos una dosi d'optimisme literari.

La Nathalie, tot caminant pel carrer, es veu abordada per un desconegut, en François, que al cap de poc aconsegueix fer-la somriure i casar-s'hi. Així amb aquest argument que pot sonar tòpic comença aquesta novel·la tan afrancesada i tragicòmica, a la recerca de la felicitat però no la que ens ofereixen les coses materials sinó la de les oportunitats, la dels instants fugissers que cal atrapar al vol. La Nathalie perd la persona a qui més estima i es tanca en si mateixa i en la feina, però de sobte l'antiheroi, un noi sorprenent, que mai no ha tingut sort amb els jocs de l'amor, veu com el destí l'afavoreix.

"En Markus podia semblar grandiloqüent, i fins i tot ximple per haver fugit. Però cal haver viscut durant anys en el no-res per entendre com de sobte una possibilitat fa por."

Un llibre molt delicat, ple de detalls i de petites coses que en definitiva són les que fan que la vida valgui la pena. Escrit de manera curiosa, ple de referències literàries i de cine, amb notes a peu de pàgina, pensaments i frases per omplir llibretes.

"Llavors es va apropar al pare, delicadament, per repenjar el cap a la seva espatlla. En els caramels Pez hi havia tota la tendresa del passat, tot allò que s'havia esvaït també amb el temps, no brutalment, sinó d'una manera difusa. En els Pez temps hi havia el temps d'abans de la desgràcia, el temps en què la fragilitat es resumia a una caiguda, una esgarrinxada. En els Pez hi havia la idea del seu pare, de l'home del cap al qual li agradava córrer quan era una nena, saltar-li als braços, i un cop abraçada a ell podia pensar en el futur amb una seguretat furiosa. Es van quedar bocabadats amb la contemplació dels dispensadors Pez que portava tots els matisos de la vida, objecte íntim i risible i alhora entranyable."

Publicat per La Magrana/Seix Barral
Traduït per Jordi Martín Lloret