dissabte, 22 de desembre del 2012

Olivia recibe la Navidad


Olivia recibe la Navidad, Ian Falconer, ed. Fondo de Cultura

Bones festes a tothom,
regaleu cultura, regaleu llibres i feu comerç de proximitat.
Una abraçada,

Fe

dissabte, 15 de desembre del 2012

Moo Pak


Dissabte a la tarda de ja fa uns dies, la llibretera intrèpida abandona l'Espolsada per practicar un esport que als llibreters ens enamora, visitar altres llibreries. Sí, ho fem sovint i la gent et mira i et diu però per què vas a altres llibreries si ja tens la teva? I a més a més hi compres??? La gent no sap que és un esport molt sa i que sempre descobreixes i veus llibres que tu no tens, maneres d'exposar-los i tantes altres coses... Malalta de llibres, segurament.
Ara bé, el curiós del cas és quan ets en una minillibreria de parla italiana i et gires hi veus una cara que et sona i penses no pot ser, et tornes a girar i sí senyor et trobes aquell traductor que fa uns mesos vas tenir a la llibreria, la pròpia, per parlar-nos de la seva feina. Traductor i llibretera es troben en una llibreria i què fan? Recomanar-se llibres. He traduït Moo Pak és molt bo Fe, llegeix-lo. Servidora de vostè que admira als traductors li falta temps d'inspeccionar els serveis de novetats i descobrir que el llibre ja arriba...
Dissabte a la tarda havent dinat, la llibretera agafa el diari per buscar la mirada entusiasta d'una Dona que es va perdre i amb qui comparteix gustos literaris, patam, la ressenya de Moo Pak que ens encoratja a camuflar-lo entre els llibres d'autoajuda. Amb tot aquest seguit de coincidències no podia fer altra cosa que abocar-m'hi. Després de llegir-lo, m'he quedat sense alè.

Moo Pak és vida, és literatura, és fantàstic. Jack Toledano passeja pels parcs londinencs amb el seu amic Damien Anderson a qui explica els progressos que fa en l'escriptura del que ha de ser el llibre de la seva vida, i així tot passejant deixa anar un paràgraf de 180 pàgines. Com aquell qui no vol la cosa, sense capítols ni punts i a part, on llegim:

"Els millors escriptors saben que els adjectius són la mort de la narració. És per això que Raymond Chandler no escriu: "Vaig entrar a l'habitació. A terra hi havia una catifa enormement gruixuda feta d'etcètera que etcètera". El que escriu és: "Vaig entrar a l'habitació. La catifa em va fer pessigolles als turmells."

"Tenim el deure envers nosaltres mateixos, va dir mentre s'aturava a mirar el riu, i no envers la societat ni ningú més, de comportar-nos amb honor i dignitat fins allà on sigui possible. Amb dignitat, va dir, no amb pompositat ni amb orgull o petulància. I per sobre de tot, va dir, no hem de fer sermons als altres sobre com han de viure ni explicar al món com patim perquè el nostre germà o la nostra germana han mort o perquè hi ha hagut sis milions jueus assassinats o perquè els poderosos sempre han tractat de manera repugnant els pobres i els indefensos. Oi que és sorprenent, va dir, i vam reprendre el pas, que molt rarament siguin els qui han patit les persecucions els que clamen venjança, sinó només els que n'han sortit indemnes? Sembla com si la culpa que senten per la bona sort que han tingut els forcés a manifestar més dolor i més ràbia que no pas les víctimes, per por de semblar indiferents."

"La cosa més terrible que li ha passat a la gent d'ara, diu, és que ha començat a tenir por del silenci. En comptes de buscar-lo com un amic o una font de renovació, ara s'intenta fer-lo callar per tots els mitjans possibles."

Uau, silenci amics i amigues, seieu i gaudiu-lo.

Publicat per Raig Verd/Cómplices
Traduït per Ferran Ràfols

dissabte, 8 de desembre del 2012

Els mots encreuats


fràgil

Mots estesos al sol,
diàlegs fent la migdiada.
Tibo el fil
        de veu-teranyina.
Et crido.
Te'm trenques.


Publicat per 62
Onzè Premi de Poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater

dissabte, 1 de desembre del 2012

Virginia Woolf



Quan vaig saber que la Virginia Woolf era la protagonista d'un còmic vaig pensar entre mi, ja cal que el llibre estigui a l'alçada, la proposta era agosarada. Un cop llegit, gaudit i remirat ja us puc dir que estem davant d'una obra excel·lent d'escriptura audaç i d'il·lustració brillant. Un retrat de l'Anglaterra d'entre guerres com a taló de fons de la vida de l'enigmàtica Virginia Woolf. Si mireu al web de l'editorial podreu saber més coses dels autors.



Si en sou fans no us la podeu perdre i si voleu descobrir qui era Virginia Woolf és una bona manera de conèixer-la per després llegir la seva obra.

Publicat per Impedimenta
Traduït per Olalla García

dissabte, 24 de novembre del 2012

Siempre hemos vivido en el castillo



«Me llamo Mary Katherine Blackwood. Tengo dieciocho años y vivo con mi hermana Constance. A menudo pienso que con un poco de suerte podría haber sido una mujer lobo, porque mis dedos medio y anular son igual de largos, pero he tenido que contentarme con lo que soy. No me gusta lavarme, ni los perros, ni el ruido. Me gusta mi hermana Constance, y Ricardo Plantagenet, y la Amanita phalloides, la oronja mortal. El resto de mi familia ha muerto.»

I així arrenca la novel·la de la que no m'he pogut desenganxar en els últims dies, Merricat es presenta a si mateixa i ens dóna alguna pista del to de la novel·la. La Mary Katherine Blackwood viu en una casa, que t'imagines de somni, amb un jardí que només de pensar-hi ja m'hi trobo. Conviu amb la seva germana Constance i el seu tiet Julian, en cadira de rodes, i el gat, en Jonas. Diries que és un indret idíl·lic si no fos perquè ells són els únics supervivents d'un enverinament que va acabar amb tota la família, tots els indicis apunten la Constance, però no hi ha proves definitives.
The Blackwoods és el nom de la casa situada als afores d'una població de Nova Anglaterra, a prop del poble per poder-hi anar a peu però prou distant per mantenir-se lluny de la mirada d'uns veïns que acusen la Constance i la família d'alguna cosa més que un enverinament. Des de la primera pàgina endevines que la família amaga un secret molt ben guardat que ningú difícilment desvetllarà ni tan sols en Charles, un cosí que apareix i sembla interessar-se per la salut del tiet i de les dues noies, però que en realitat a qui persegueix és la riquesa que sembla que la família acumula.
En temps de novel·les paranormals i d'amors d'ultratomba de dubtosa qualitat literària que posen en entredit la novel·la gòtica genuïna, Shirley Jackson es revela com una ploma excel·lent a l'hora de crear suspens, de mantenir l'alerta i de reproduir l'atmosfera de tensió, però sobretot es revela com una escriptora excel·lent en la construcció d'un personatge, la Merricat, que a mesura que vas llegint esdevé més polièdric. Un d'aquells llibres que només acabar-lo ja vols tornar a degustar.

"Merricat, dijo Connie, ¿una taza de té, querrás?
Oh, no, dijo Merricat, me envenenarás."

Publicat per Minúscula
Traduït per Paula Kuffer

dissabte, 17 de novembre del 2012

Reunión en el restaurante Nostalgia




Aquesta és la història de la Pearl, una dona de 85 anys a qui la mort ja truca a la porta, però que no se'n vol anar sense fer balanç de la seva trajectòria vital. Una nit de diumenge el seu marit va dir-li que se n'anava de casa per no tornar. L'endemà, a l'hora d'esmorzar, la Pearl es troba asseguda a taula amb els seus tres fills, la Jenny, en Cody i l'Ezra, i es veu incapaç de dir-los la veritat, i així és com el pare desapareix de les seves vides com si res, tot queda amb el pare és fora per negocis i així van passant els anys, els germans creixen i s'obliden que va existir mai un pare, o si més no ho fan veure. La Pearl es posa a treballar per tirar la família endavant però té un ressentiment tan gran que no la deixa viure i són els fills qui ho paguen. Aquests creixen sota les amenaces, la por, i tanmateix amb estimació, el mal ja està fet i les rivalitats entre els dos nois, la manca d'autoestima de la filla seran els companys de viatge d'una família que veurà com la seva situació condiciona cadascun dels membres. L'Ezra té un restaurant que serveix de punt de trobada de les reunions familiars.
Som conscients fins a quin punt quan prenem una decisió aquesta acaba afectant no només la nostra vida sinó la dels que en depenen?

D'entrada, dir-vos que la sensació quan acabes el llibre és agredolça, la història desprèn una immensa tristor que s'encomana, però els personatges se t'escolen per sota la pell i els vius i els sents fins al punt que desitges poder seure en aquella taula del restaurant on comparteixen els àpats familiars, àpats que comencen i que no arriben mai a les postres.

Tyler descriu a la perfecció aquests sentiments, però ho fa de manera tan senzilla, tan humana, sense emetre judicis que l'empatia que generen els personatges és molt gran. Un llibre molt intimista, amb uns protagonistes molt ben treballats psicològicament, tan reals que te'ls podries trobar a taula el proper dinar de nadal. M'ha agradat tant!

Editat per Lumen
Traduït per Aurora Echevarría

dissabte, 10 de novembre del 2012

Tardor

Només dos instants de tardor a la llibreria que ens han fet sentir especials i que volia compartir amb vosaltres.

Nit de Lumen amb Silvia Querini, editora.

Foto de Ricard Comellas

Presentació de L'estiu no s'acaba mai, amb Alba Dedeu.


Foto Remei Camps

dissabte, 3 de novembre del 2012

L'estiu no s'acaba mai


Estic contenta que en el panorama literari català hi hagi noves veus disposades a soprendre'ns, que siguin joves i amb talent ja és un fet extraordinari. Aquest és el cas de l'Alba Dedeu que amb el seu anterior llibre de contes, Gats al parc, ja va guanyar el Premi Mercè Rodoreda.

L'Alba ens regala un recull de contes que porten per títol L'estiu no s'acaba mai que té aquell to dels que no ens agrada l'estiu i que tant ens queixem perquè cada any se'ns allarga una mica més. Aquesta setmana que ja hem tastat el primer fred i la pluja ens ha acompanyat de manera intermitent, intento reflexionar sobre aquest llibre. Fer una ressenya de contes em costa molt, no tots són iguals i cadascun té personalitat pròpia, malgrat els crítics literaris s'entossudeixin a buscar-los un fil comú, un nexe d'unió... jo no en sé tant, només sé quan un text m'arriba a l'ànima o no i puc dir en veu alta que de l'Alba Dedeu en sentirem a parlar. M'han fascinat alguns dels seus contes, De porcellana m'ha portat tants records rodoredians...però Les germanes m'han mantingut en tensió, L'excursió també té aquell punt de transformació del que se suposa que ha de ser un dia idíl·lic i de sobte es trenca... per no parlar-vos d'Ensaladilla, un relat que de tan quotidià que és espanta.
El que més m'ha sorprès dels contes de l'Alba Dedeu són com els planteja, estem acostumats a llegir històries en què apareixen uns personatges que ens duen cap als fets i aquí és a l'inrevés, els fets, les situacions i les circumstàncies t'estiren fins a conèixer els protagonistes. És cert que els contes requereixen d'una lectura atenta però si sou pacients la recompensa s'ho val.

"És tard, avui, quan arriba, i de seguida em demana que no apagui el forn.
-No et preocupis, que no l'apago pas.
Li explico que em tocarà fer-lo servir durant unes quantes hores més, avui. Cinc-cents ratolins per enllestir, heus aquí per què. I un munt d'hores extres, no pagades, és clar. No cal ni que pregunti: no han cobrat pas les vint hores extres que van fer el mes passat, en Manel i en Joan Lluís, per acabar les maleïdes olles de la fira; i jo no seré diferent, encara que faci ratolins de bateig.
El vent, aquesta tarda, fa tremolar els vidres de la nau, talment com si li petessin les dents, i el cel està molt fosc per ser mitja tarda: la tempesta anunciada."

Si us n'he fet venir ganes us esperem el dia 9 de novembre a l'Espolsada amb l'Alba que ens parlarà dels sentiments que s'exploren a cada conte.


Publicat per Proa

dissabte, 27 d’octubre del 2012

Rosa caramel



I diu la llegenda que el color rosa és per a les nenes i el blau cel per als nens.

Aquesta premissa que alguns se la prenen al peu de la lletra i que no fa res més que condicionar la mirada sense prejudicis de nens i nenes, fa que encara avui, en ple segle XXI, sigui necessari reeditar aquest magnífic conte publicat per primera vegada en italià el 1976, i que va ser editat a casa nostra en una col·lecció que es deia A favor de las niñas, i que ara Kalandraka recupera.

Aquesta història passa al país dels elefants on les femelles tenen la pell fina i de color rosa caramel, aquest color es deu al fet que les elefantetes se les alimenta amb peònies i anemones des del primer dia de vida i perquè semblin més roses se les vesteix amb llaços, sabates i cintes rosades. Aquestes flors creixen en un recinte tancat d'on les elefantetes no poden sortir, però sí que poden veure els seus germans com juguen, corren, es banyen i rebolquen pel fang... En aquell ramat hi ha la Guillermina, una elefanteta ben grisa que no es torna rosa de cap de les maneres, després de molt insistir-hi els pares la donen per perduda i ella s'allibera de les peònies i els llaços i es comporta com un elefant qualsevol... gràcies a la Guillermina, les elefantes decideixen viure en llibertat, i des de fa temps els elefants i les elefantes conviuen en igualtat.

En aquest enllaç podeu veure les primeres pàgines del conte, que no hauria de faltar a cap biblioteca familiar i/o escolar.

Editat per Kalandraka - Hipòtesi
Traduït per Natàlia López

dissabte, 20 d’octubre del 2012

A próposito de Abbott


 "Pese a que habitualmente no es un hombre feliz (o quizá porque habitualmente no es un hombre feliz), Abbott reconoce la felicidad cuando la siente."




I arriba a les llibreries aquesta divertida novel·la plena de reflexions àcides i iròniques d'un pare d'una nena de 2 anys, amb una dona embarassada a punt de parir que pateix insomni i un gos poruc.
En forma de dietari i amb pinzellades de filosofia, Abbott, el protagonista, professor universitari de vacances,  reflexiona sobre la paternitat durant els mesos d'estiu abans de tornar a ser pare.
Abduït per les tasques de cada dia, no sempre li surten les coses com tenia previst, i això que hi posa tota la intenció. Tenir una nena de 2 anys i una dona embarassada que no pot dormir no hi ajuden massa.

 "La paternidad es un país lejano y peculiar con unas costumbres y un idioma propios. Aquellos que no viven en Paternidad, al oír a los ciudadanos de Paternidad pueden pensar que estos han sufrido una lesión en una parte pequeña pero importante del cerebro."


L'he trobat un llibre valent i de mirada agoserada, sense pèls a la llengua, sobre la paternitat i els canvis que implica a la vida d'algú. Amb molt humor -intel·ligent- i certa mordacitat, Abbot fa que aquells que tenim canalla petita ens hi sentim molt identificats. És un mirall de la quotidianitat del món de la família, la parella. La vida amb fills és una muntanya russa de sentiments i el nostre protagonista ho sap molt bé!

"Como tantos otros antes que él, Abbott descubre, después de casado, que el matrimonio es una lucha (clínicamente, una negociación) por ver cómo se reparte el Mal Humor. Un matrimonio, sobre todo un matrimonio con hijos, no puede funcionar bien si ambas partes andan de mal genio-, por lo tanto, el Mal Humor es un privilegio del que no pueden gozar los dos cónyugues a la vez. "

*Sensacional el capítol 27 sobre Charles Darwin i la paternitat. 

Publicat per Libros del Asteroide
Traduït per Ismael Attrache

dissabte, 13 d’octubre del 2012

Al cor de les paraules


 
El temps acumula
nombrosos dies de
vagarosa llum, d'esglais,
de necessària calma
apresa. I tota jo
em sostinc, com per miracle,
en una corda vertical,
quasi impossible;
entre ombres inútils
i erts geranis,
de flors sempre vermelles.


Extret d'Al cor de les paraules, l'Ordit del temps, Jo.
Editat per Proa

dissabte, 6 d’octubre del 2012

Res no s'oposa a la nit


Com parlar-vos d'un llibre que m'ha arribat fins a l'ànima, que m'ha entusiasmat però que m'ha deixat trasbalsada... i a més a més, sense aixafar-vos massa coses. Llibre adquirit aquest estiu en una llibreria d'un poblet francès (les llibreteres ja ho fem això de fer turisme de llibreries), ara ha arribat a casa nostra de la mà de 62/Anagrama.

Una novel·la sobre la mare de l'autora, Delphine de Vigan, Lucile, a qui la Delphine troba morta al llit de casa després de dies sense saber-ne res. Lucile és filla d'una família nombrosa amb un pare que fa esquis de fusta i una mare que fa gimnàs al menjador de casa. Una família exemplar, en aparença, amb nens d'anunci però que ben aviat descobrim que darrere les cares boniques s'hi amaga dolor i molta tristor. A partir de la mort de la seva mare, Delphine recrea el passat de la família i intenta entendre el perquè del suïcidi de Lucile. Delphine va estirant el fil familiar fins a descobrir que el seu avi tan enrotllat esguerra la vida de la seva mare per sempre més mentre l'àvia xiula i mira cap a un altre cantó. Lucile té una infantesa feliç fins que arriba la primera mort a la família, un germà pateix un accident mortal  i el destí familiar canvia el rumb per sempre més. A aquesta mort n'hi seguiran d'altres en circumstàncies estranyes tot i que la família continua fent com si res amb les vacances a la platja i a la casa familiar d'estiu. Lucile, malalta bipolar, trontolla per culpa dels esdeveniments, procura casar-se ben d'hora per marxar de casa i té dues filles, la Delphine i la Manon, de molt jove. La vida de Lucile no és un camí de roses, l'alcohol, el tabac, les drogues i els internaments en psiquiàtrics són el seu full de ruta, difícil de pair per dues filles que veuen com la mare viu en l'autodestrucció permanent sense poder-hi fer massa cosa.

"Independentment del que digui i fanfarronegi, és dolorós reviure els records, fer ressorgir el que es va diluir, el que es va esborrar, el que estava tapat. A mesura que avanço, percebo l'impacte de l'escriptura (i de les recerques que comporta), no puc ignorar l'alt grau de pertorbació que em representa. L'escriptura em despulla, em destrueix d'una en una les barreres de protecció, desfà en silenci el meu propi perímetre de seguretat. Calia que em sentís feliç, i forta i segura per emprendre aquesta aventura? Que notés la sensació de tenir marge, per posar a prova així, com si fos necessari, la meva capacitat de resistència?
A mesura que avanço, estic impacient per tornar al present, per haver arribat més lluny, per tornar les coses al seu lloc, a les carpetes, a les caixes, per tornar a desar-ho tot al traster."

Delphine navega entre els dimonis familiars durant tres anys per poder escriure aquesta novel·la que ens presenta de manera magistral en forma de records i pinzellades sense caure en la tafaneria ni en la morbositat, el com ho explica fa que sigui un llibre excepcional. Tres anys d'entrevistes amb els germans i germanes de la seva mare, de remenar papers, de recuperar pel·lícules dels estius familiars, caixes de fotos -d'on per cert, prové la foto rebonica de la coberta del llibre, la Lucile amb el seu cigarret i el jersei negre de coll alt-, han permès la Delphine de reescriure la història familiar i de superar el dolor i sobretot entendre que ni ella ni la seva germana no podien haver fet res per evitar el suïcidi. Sensacional.

"L'escriptura no pot fer-hi res. A tot estirar, permet plantejar les preguntes i interrogar la memòria."

Traduït per Oriol Sánchez Vaqué
Publicat per 62/Anagrama

dissabte, 29 de setembre del 2012

Diapasón



I aquesta setmana hem rebut aquest tresor publicat ja a Suïssa fa un parell d'anys per l'editorial La Joie de lire (en aquest enllaç podreu veure algunes imatges del llibre).
Un poema visual, sensorial, sense paraules però que permet sentir la música d'un director d'orquestra que s'enfila dalt d'un arbre per fer sonar les fulles, fulles-ocells, que es van desprenent dels arbres a mesura que la música sona.

En aquest vídeo, una petita mostra d'un curt basat en el llibre original de Laëtitia Devernay.
Un llibre ideal per compartir grans i petits ara que ja som a la tardor, les fulles cauen i ens hem de recloure. Per viure'l amb els cinc sentits





Publicat per Oceano travesía

dissabte, 22 de setembre del 2012

El lector de Julio Verne


I ja tenim aquí el segon volum dels Episodios de Una guerra interminable que Almudena Grandes va iniciar amb Inés y la alegría. Grandes continua donant veu als ciutadans anònims que també van escriure la història, aquest cop el protagonista és Nino un nen de nou anys fill de guàrdia civil que viu a la casa caserna de Fuensanta de Martos, a la serra de Jaén, amb els seus pares, les dues germanes i les altres famílies de membres del cos. En Nino és un nen eixerit i molt viu que té molt clar que no vol ser guàrdia civil com el seu pare. De nit explica històries a la seva germana petita per dissimular els interrogatoris que tenen lloc a l'habitació del costat de la seva. L'estiu de 1947, arriba al poble un home misteriós, Pepe el Portugués, que s'instal·la en un molí apartat del nucli habitat. Nino i Pepe congenien de seguida, les tardes al riu pescant, estirats i conversant s'allunyen de l'ambient gris i hostil de la caserna.
Estem de ple en la postguerra, pels carrers encara es respira l'enfrontament dels dos bàndols rivals, la guerra ha deixat empremta al poble, morts i famílies trencades, torturades... moltes vídues soles, sense fills ni marits. A la muntanya però la vida dels maquis continua sent agitada, molts hi viuen amagats amb l'esperança de poder tornar o de fugir cap a França.
En Nino amb el consentiment dels seus pares fa classes de mecanografia a casa de les Rubias, una família de dones vídues i òrfenes, és allà on coneix a Doña Elena, una antiga mestra republicana, que li va deixant tot de llibres, en especial els de Julio Verne i Galdós, que en mica en mica aniran dibuixant la personalitat de Nino, lectures que li faran obrir els ulls i aprendre a mirar més enllà de les aparences.
Si en la primera novel·la, Almudena Grandes feia una novel·la d'estructura difícil amb molt contingut històric, aquí ens ofereix una novel·la més àgil que dóna veu a Nino, un dels personatges que passaran a formar part del meu catàleg particular de protagonistes que no vull oblidar.
Una història dura, cruel, però alhora esperançadora i molt humana perquè ni uns són tan bons ni els altres són tan dolents.
Alumdena Grandes sap escriure de persones i de relacions de manera magistral, aquest cop ens regala la mirada de Nino que va observant un poble de postguerra ple de contradiccions i d'injustícia.



Publicat per Tusquets

dissabte, 15 de setembre del 2012

Que ningú no et salvi la vida




Què faríeu vosaltres per un amic que us ha salvat la vida? Què faríeu si rebéssiu una carta d'un home que diu que és el vostre pare i que li feu un favor a títol pòstum?


Sembla que el ritme trepidant és el to de les novel·les de Flavia Company, avançar sense aturador per deixar-te amb la boca oberta al final.

"Un home existeix perquè existeixen els altres. El remordiment no li permet pensar en res més. Tanca els ulls. Se li tanquen.
D'aquí vint anys la Gabi o algú altre entregarà a la seva filla la carta que ell ha escrit dies enrere. La seva herència. Es pot heretar qualsevol cosa. D'aquí a vint anys en farà vint de la seva mort.
Traductor. Ha traduït de tot. Catàlegs i prospectes. Gestos i accions. Pors. Mirades. Molts llibres. Recorda millor els llibres que ha traduït que no pas les dones que ha besat."

L'Enzo és un traductor, dels bons, d'aquells que van buscats en el món editorial. El que no s'espera és que un dia una de les seves editores li demani que l'ajudi a ser mare renunciant als drets de la paternitat. L'Enzo té una malaltia terminal que li fa replantejar moltes coses, el que tampoc espera és que en Víctor, amic de l'ànima que a la facultat el salva de morir-se ofegat per una oliva, li demani un favor.

En Víctor, home de negocis, fred, calculador i sense escrúpols, quan s'assabenta que a l'Enzo només li queden 4 mesos de vida decideix que és el moment que l'Enzo li torni el favor. Una dona del passat entorpeix el futur prometedor d'en Víctor en la seva carrera ascendent, l'Enzo és l'encarregat de fer-la desaparèixer.
L'Enzo, a punt de morir, sent la necessitat d'escriure una carta a la filla a qui no fa de pare tot confessant el preu que ha hagut de pagar. La Berta el dia que fa 25 anys rep la carta amb una única missió que sense ser-ne conscient acaba per salvar la vida d'algú altre.
No podem desvetllar els detalls per no aixafar la trama, engolida en 48 hores.
Novel·la psicològica que es capbussa en l'interior dels humans i les seves misèries.

L'autora us n'explica alguns detalls.




Publicada per Proa/Lumen

dissabte, 8 de setembre del 2012

Amb una mà al davant i l'altra al darrere


Sant tornem-hi, un estiu molt productiu pel que fa a lectures, he estat molt ben acompanyada de llibres pendents de feia temps i de novetats que coneixerem aquesta tardor, ja n'anirem parlant. Per escalfar motors he volgut començar amb aquesta novel·la breu del mestre Alan Bennett que ja ens va captivar amb la seva ironia fina a Una lectora poc corrent i la seva mirada crítica amb La dama de la furgoneta.

Els Ransome són un matrimoni tòpic i convencional, no massa feliç i submergit de ple en la rutina. Un vespre tornen de l'òpera i es troben el pis desvalisat ni tan sols els queda l'escombreta del vàter.

"Havien desvalisat els Ransome. "Robat", va dir la Sra. Ransome. "Desvalisat" va corregir-la el Sr. Ransome. Les residències es desvalisaven, a les persones se les robava. El senyor Ransome era advocat de professió i creia que les paraules eren importants. Encara que "desvalisar" no era tampoc la paraula escaient. Els desvalisadors seleccionen, trien; s'enduen un article i en passen per alt d'altres. Hi ha un límit en el que es poden endur els desvalisadors: rara vegada s'enduen butaques, per exemple, i encara menys sofàs. Aquests desvalisadors, sí. S'ho havien endut tot."

A partir d'aquí comença la recerca accidentada d'aquells que els han buidat el pis. Una sèrie de fets i coincidències els porten a trobar el seu pis, muntat exactament com era, en un magatzem.
Què ha passat? Com és que els seus moble estan col·locats talment com si fossin a casa seva?
No desvetllarem el final, però sí que us direm que la genialitat de Bennett dóna resposta a aquesta novel·la breu que permetria una adaptació al teatre. Petita, concentrada, hilarant, genial... un final sorprenent. Irònica però sempre amb aquella visió de Bennett àcida.
Humor per començar el curs i encarar la tardor que alguns volen que sigui molt grisa i trista, per sort, sempre tenim els llibres que ens permeten evadir-nos de tot plegat.

Publicada per Empúries/Anagrama
Traduït per Elisabet Ràfols

dissabte, 28 de juliol del 2012

Les edats perdudes



"Jo també arribava amb tartana i descarregava els cistells a terra. M’esperava asseguda en una cadireta fins que la gent m'anava comprant. Ella va arribar un dia i em va girar el cervell. Feia una olor que no havia sentit mai, com de flors blaves, i d'un net d'aigua que corre. Quan va obrir les capses de fusta que el seu oncle li donava des de la tartana, es va escampar pel mercat l'olor que deu fer el paradís. Mai no m’hauria imaginat que hi hagués res al món capaç de fer aquella olor. Les capses eren plenes de sabó, unes pastilles de sabó d'un color blanc com el cor d'una ametlla, pigades flors petites com formigues. Un sabó com jo mai no havia vist, acostumada als blocs deformes fets amb olis residuals i greix de porc sobrer que fèiem servir a casa.
La Caterina havia après a fer aquell sabó de sa mare. Era una recepta que es transmetien les generacions de dones. Destil·laven a casa quilos de flors d'espígol que collien al pic de l'estiu. Un espígol amb l'olor de les orenetes, l’olor de la llibertat. I recollien l'aigua de pluja que abocaven els núvols abans de passar el Canigó."

Fragment de Les edats perdudes de Judit Pujadó amb el que m’acomiado del blog fins al setembre. Bones vacances a tothom i bones lectures, recordeu de posar un llibre a la maleta.

dissabte, 21 de juliol del 2012

¿Por qué ser feliz cuando puedes ser normal?

Al mes de desembre vam tenir la immersa sort de compartir sessió del club de lectura amb la Silvia Querini, editora de Lumen, ens va venir a parlar de Léxico familiar de la Natalia Ginzburg. Quan vam acabar la sessió, li vam demanar que ens destaqués alguns llibres dels que publicaria, a la Silvia, dona apassionada per la seva feina, li van brillar els ulls quan ens va parlar d'aquest llibre amb un títol tan suggerent.

Aquesta pregunta que dóna nom al llibre és la que la mare de Jeanette Winterson va fer-li quan li va explicar que estava enamorada d'una noia, a partir d'aquí ja podeu endevinar quina mena de relació difícil van tenir. La Jeanette Winterson va ser donada en adopció per una mare molt jove que es va quedar embarassada i el pare de la qual no en va voler saber res. Els pares adoptius eren una parella d'evangelistes pentecostals, amb un sol llibre a casa que governava les seves vides, la Bíblia. La por, el càstig, el pecat, el mal i l'infern condicionaven la vida d'aquesta família pobra de recursos i d'esperit. La Jeanette va intentar créixer buscant el sentit a la paraula estimació i volent saber com relacionar-se amb els altres.

"Para alguien como yo, fascinada con la identidad y con cómo te defines, esos libros resultaron cruciales. Leerse a uno mismo como ficción y realidad al mismo tiempo es el único modo de mantener la narración abierta, el único modo de evitar que la historia se escape por su propia inercia, con frecuencia hacia un final que nadie quiere."

He de confessar que com a mare adoptiva m'he llegit el llibre amb l'estómac petit i caragolat, el llibre vol trencar el mite que els pares adoptius som bons per naturalesa i excel·lents, però també posa de manifest que una adopció no funciona si la fas per salvar una criatura o per salvar-te a tu... com en el cas de la mare adoptiva de la Jeanette. En tot cas i tornant al llibre autobiogràfic, m'ha semblat una història fascinant i de com tirar endavant malgrat tot. La Jeanette abandona casa seva als 16 anys i fa vida dins d'un cotxe, treballa de coses diverses i més, però continua estudiant i llegint tota la literatura anglesa de la A a la Z, gràcies a una mestra que creu en ella arriba a la universitat, es gradua i esdevé la reconeguda escriptora que tots coneixem.
Pel camí, la dificultat de saber estimar fruit de tantes pèrdues, enrere una mare que amaga una pistola entre les estovalles, que té dues dentadures per segons quina ocasió, que fa pastissos cada nit per no haver de compartir llit amb el seu marit i una sèrie de coses d'una dimensió fins ara desconeguda per mi -per sort, és clar-.

Moltes ganes de conèixer l'obra de ficció de la Winterson després de llegir aquesta autobiografia, tot i que intueixo que tot i ser catalogades coma novel·les eres primers esbossos d'aquest llibre que ara ens regala.

"Hoy en día parece muy sencillo destruir bibliotecas -sobre todo llevándose todos los libros- y a decir que los libros y las bibliotecas no son relevantes en la vida de las personas. Se habla mucho de la desestructuración y la alienación de la sociedad, pero ¿qué otra cosa podemos esperar cuando nuestra idea de progreso elimina los centros que tanto hicieron por mantener unida a la gente?"

Un llibre petit, només de 245 pàgines, que conté una vida intensa, ple de bones reflexions sobre identitat, ètica, literatura, la vida, la mort, la família... buf!

Publicat per Lumen
Traduït per Álvaro Abella Villar

dissabte, 14 de juliol del 2012

La señora Meier y el mirlo



La senyora Meier viu al seu món, sempre preocupada i atabalada per si cal cosir un botó, si el pastís de panses serà bo o si un avió caurà al jardí de casa seva i tindrà mantes per a tothom. L'hort també li porta feina, que les patates estiguin bé i que les carabasses floreixin és imprescindible. Com a contrapunt, el senyor Meier és tot tranquil, amb un somriure permanent. Fa infusions de menta a la senyora Meier per treure-li les cabòries del cap mentre fa dibuixos del seu gat i retallables. Un matrimoni curiós, ell petit i rodanxó, ella alta i robusta.


Un dia, mentre la senyora Meier observa les carabasses veu una cosa petita i esplomada, és un petit ocell, una merla. Una merla que cal alimentar, protegir i el detall més important, cal ensenyar a volar. Qui aprèn a volar és la senyora Meier. Els petits detalls, ja sé que sona a tòpic, són els que fan la vida millor. Llibres com aquest, amb petites històries, delicades i que t'empenyin a somiar i a volar si cal. Regaleu-lo, regaleu-vos- el.
Les il·lustracions parlen per si soles.


Escrit i il·lustrat per Wolf Erlbruch, feu-hi un cop d'ull.


Publicat per Libros del Zorro Rojo
Traduït per Ana Garralón

dissabte, 7 de juliol del 2012

Stoner



"El quaranta-tresè any de la seva vida, en William Stoner va aprendre el que altres molt més joves havien après abans que ell: que la persona que s'estima al principi no és la persona que s'estima al final, i que l'amor no és un fi, sinó un procés en el decurs del qual una persona n'intenta conèixer una altra."


Hi ha llibres que són especials, únics, mentre els llegeixes saps que són extraordinaris. Normalment són llibres d'històries mundanes, petites i que alguns poden considerar avorrides fins i tot. A mi són llibres que em sedueixen, em transformen ja que amaguen protagonistes, normalment antiherois, amb qui voldries anar a fer una copa de vi.
Stoner n'és un d'aquests. Em passa aquests dies a la llibreria que el recomano i la gent em diu per què? Què té ? Jo els dic, confia en mi. No saps massa què dir si t'ho pares a pensar és la vida d'en William Stoner, un noi, fill de grangers de Missouri que té la possibilitat d'accedir a la universitat per estudiar-hi agrònoms, hi fa els primers cursos però gràcies a les matèries comunes queda hipnotitzat per la literatura, sense dir-ho a ningú fa un salt de carrera i per sempre més viurà envoltat de llibres i literatura fent de professor universitari.

L'Stoner no és un personatge carismàtic, més aviat passa desapercebut, però literàriament ocuparà un lloc dins dels meus llibres de capçalera. Una novel·la perfecta en el to i la forma. Una d'aquelles lectures que no voldries que s'acabés mai, però que ho fa de l'única manera possible. D'aquells llibres que t'atrapa i aconsegueix aïllar-te del món.
Una història que traduir-la ha de ser un deler, mireu què en diu sinó el traductor.


Publicada per 62/Baile del Sol
Traduïda per Albert Torrescasana

dissabte, 30 de juny del 2012

Premi Llibreter 2012

Dilluns a les 12 del migdia m'estrenava com a portaveu del jurat del Premi Llibreter en la categoria Altres literatures, la roda de premsa es va fer al Palau de la Virreina i vam tenir la immensa sort de tenir entre nosaltres la M. Mercè Cuartiella, guanyadora del Llibreter en literatura catalana, en Gerbrand Bakker, guayador del Llibreter Altres literatures i l'editor, Francisco Delgado, de Barbara Fiore, editorial de l'àlbum il·lustrat guanyador El autobús de Rosa.

Gerbrand Bakker, M. Mercè Cuartiella i Francisco Delgado

Em va sorprendre les poques preguntes que van fer els periodistes culturals, sé que no havien llegit els llibres perquè acabàvem de desvetllar els guanyadors, però potser m'esperava alguna cosa més... (és clar que si tenim en compte la durada de la notícia al Telenotícies comparada amb els esports...). Tampoc no m'agrada gens l'escàs ressò a la premsa escrita i oral de l'àlbum il·lustrat, francament no ho entenc, vivim en un país que encara menysté tot allò que té "dibuixos", quina pena!
I tanmateix, veure l'emoció de la M. Mercè Cuartiella i el seu editor, Brau edicions, ja paga la pena. Conèixer, saludar i passar gran part del dia amb l'autor holandès Gerbrand Bakker no té preu, quin senyor més divertit, agraït i content, per no parlar dels seus editors que estrenen editorial amb aquest títol, A dalt tot està tranquil. Un plaer conèixer en Francisco Delgado, un editor que viu enmig del camp i que es dedica a fer el que realment li agrada i a publicar llibres extraordinaris, sap que tenen un públic minoritari però això no els fa enrere a l' hora d'editar llibres únics.



Llibres guanyadors

Després de dinar tot junts, tarda molt agradable per Barcelona amb una altra llibretera de Banyoles (aneu-la a veure), fent temps fins a les 8 del vespre, hora del lliurament del premi al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona. He de confessar que el lloc imposa i més quan has de parlar-hi, però el lliurament als guanyadors precedit de les paraules d'en Josep Maria Espinàs de record a l'Emili Teixidor i als llibreters donen ànims a qualsevol. El president del gremi, Antoni Daura, va fer un bon discurs, així com el regidor de cultura de l'Ajuntament de Barcelona, curiosament l'escriptor Jordi Cabré, que ara ocupa un lloc a l'administració de nom impossible de recordar, va fer un discurs que no sabria com definir entre místic, religiós... però crec que volia elogiar l'ofici de llibreter. Les meves companyes portaveus, la M. Teresa i la Irene, com sempre, dignes del seu bon ofici. La sala plena feia molt goig però hem de fer autocrítica, no sé perquè no som capaços de mobilitzar més llibreters i llibreteres. Al final de l'acte, una copa de cava i res més que la crisi també ha arribat fins aquí.

Coi quins nervis!

Fa goig, oi?

Foto de  família
Dir-vos que estic molt satisfeta amb els guardonats, el de català el tinc pendent de llegir, però els altres dos ja els havia ressenyat amb entusiasme A dalt tot està tranquil i El autobús de Rosa.

dissabte, 23 de juny del 2012

Cau de llunes, Estrelles altes, veles baixes.


Matinet de Sant Joan,
les herbes tenen virtut;
ai, amic, l’amor fa sang
i la lluna ja s’esmuny,
matinet de Sant Joan.



Matinet de Sant Joan,
les herbes duen metgia;
ai, amic, l’amor fa sang,
cremen berbena florida,
matinet de Sant Joan.

Maria-Mercè Marçal

dissabte, 16 de juny del 2012

Els peixos no tanquen els ulls


"Em feia tirar l'àncora. Jo havia fet deu anys, un garbuix d'infantesa callada. Deu anys era una fita solemne, per primera vegada s'escrivia l'edat amb dues xifres. La infantesa prescriu oficialment quan s'afegeix el primer zero als anys. Prescriu però no passa res, continues dins del mateix cos de marrec encallat dels altres estius, remogut per dins i quiet per fora."


Fer deu anys és un moment cabdal a la vida de qualsevol infant perquè per primer cop l'edat s'escriu amb dues xifres. El protagonista de la novel·la és un home que rememora la seva infantesa, a partir dels 10 anys, al poble on va néixer a la costa de Nàpols. Un nen que passa els mesos d'estiu amb la seva mare a la platja, pesca, llegeix, la pell li fa gust de sal i de sol i el cos comença a canviar-li. Descobreix què vol dir ser un adult i també enamorar-se.

Un llibre senzill i petit però amb molta força. L'autor estrenada la seixantena fa un viatge al passat i ens descriu el Nàpols de cinquanta anys enrere quan era una de les ciutats d'Europa amb un índex de mortalitat infantil més elevat. Us deixo amb uns quants fragments perquè en feu un tast.



"Plorava, cantava, accions clandestines. A través dels llibres del pare aprenia a conèixer els adults per dins. No eren els gegants que es volien creure. Eren criatures deformades per un cos aparatós. Eren vulnerables, criminals, patètics i previsibles."

"Encara llegia alguna revisteta il·lustrada, però sobretot els llibres que m'omplien el cap i m'eixamplaven el front. Llegir-los era com sortir a mar obert amb la barca, el nas era la proa, les ratlles onades. Anava a poc a poc, a rem, alguna paraula que no entenia la deixava de banda, sense furgar el diccionari. En espera d'entendre-la, en feia una aproximació. Havia de descobrir-la tot sol, definir-me-la quan la trobés més vegades, a còpia de topar-hi."

"El papa està bé a Nova York. Escriu que la llibertat l'impressiona. Va créixer sota la dictadura i després la guerra. La llibertat li fa una sensació de cavallets de fira. La mama també va créixer amb les mateixes opressions, però ella de seguida s'hi adapta."

"Els anys següents de l'adolescència, del cos que havia arribat a l'alçada adulta, la paraula justícia es va convertir en el centre del coneixement. Les notícies que arribaven del món es destriaven entre coses a favor i coses en contra de la justícia. Les revolucions eren a favor. EL segle del 1900 feia via entre escorxadors de vides humanes i insurreccions. Era una època en què es distingien les bandes, i a quina estar."

"Ara torno a quan tenia deu anys, quan no aconseguia veure cap pel·lícula sencera perquè m'adormia. Ara em passa un altre cop que em refrego els ulls i apago el llum cap a la primera part. Té a veure amb l'edat que rovella el dia així que fosqueja, té a veure amb el fet que aquell gran cinema ha desaparegut de les sales de l'ajuntament amb les cadires plegades de fusta." 


Com deia aquell, passin i llegeixin.

Publicada per Bromera/Seix Barral
Traduïda per Anna Casassas

dissabte, 9 de juny del 2012

Algún día este dolor te será útil



Així que comences a llegir Algún día este dolor te será útil et ve al cap en Holden Cauldfiel i el seu creador Salinger i un somriure es dibuixa gràcies al record d'aquell noi sorrut i introspectiu que em va acompanyar ja fa molts anys un estiu a Boston. Aquí el protagonista també és un noi de 18 anys, James Sveck, no tan antisocial com en Holden però sí amb una personalitat molt marcada que abomina del que fan els adolescents de la seva edat. En James és intel·ligent i sensible i té una ment privilegiada.

Acabada l'escola i a l'espera de l'ingrés a la universitat en James passa l'estiu treballant a la galeria d'art que la seva mare té a Manhattan. Viu amb la mare, que coneixem després d'un matrimoni fallit de 3 dies, la seva germana Gillian enamorada d'un professor casat que es diu Rainer Maria, i en Miró, el gos. En James fa equilibris entre una mare hilarant i una germana histèrica, passeja pels carrers xafogosos de Manhattan sense parlar massa, amb pensaments brillants i qüestionant fins i tot la psiquiatra a qui envien a veure per fer teràpia. Té un humor molt subtil que a mi m'ha fet riure molt, amb frases interessants i una manera d'entendre el món que m'agrada. En James només sembla avenir-se amb el treballador de la galeria d'art i amb la seva àvia Nanette -una relació particular i que m'enamora-. Qui no voldria poder asseure's als 18 anys amb l'àvia per demanar-li consell tot fent un whisky?
Massa jove per haver viscut el dolor de l'11-S de prop, massa jove per tenir un pare que creu que menjar un plat de pasta té a veure amb la sexualitat. James Sveck un jove que mira de trobar el camí per entrar al món dels adults, que certament no li posen fàcil.
Llegit en un tancar i obrir d'ulls, estic segura que en James i la seva àvia seran d'aquells personatges que passat els anys perduren en el record.

"Un día  la sesión comenzó de esa manera silenciosa, pero no debido a mi contumacia sino a que no se me ocurría nada que decir. La doctora Adler me había pedido que dijera siempre lo que pensaba, por eso me resultaba difícil, pues el acto de pensar y el acto de expresar los pensamientos no eran sincrónicos para mí, ni siquiera necesariamente consecutivos..."

Publicat per Libros del Asteroide
Traduït per Jordi Fibla

dissabte, 2 de juny del 2012

L'editorial del mes


Com ja sabeu al febrer vam fer 5 anys de llibreria. Per celebrar-ho, hem anat fent tot d'activitats i iniciatives una de les quals porta per títol L'editorial del mes. Una proposta que fins ara al blog no l'havíem mostrat, però que després d'uns mesos de balanç molt positiu volíem compartir amb tots vosaltres. L’Espolsada dedica durant aquest any un mes a una editorial que sigui especial per la llibreria en tots els sentits. Hem triat 12 editorials que per a nosaltres són significatives de la nostra manera de fer, pensar i d’entendre el món. Els llibres de l'editorial tenen un espai destacat a la llibreria i l'aparador i gaudeixen d'un 5% de descompte. Us deixem amb les imatges de les editorials que de moment ens han acompanyat.


Club editor/1984


Viena

Libros del Asteroide
Periférica


Kalandraka
 Us convidem a visitar-nos!

dissabte, 26 de maig del 2012

Dins d'una campana de vidre






Aquesta casa és la que inspira i on té lloc el tercer conte que dóna nom al recull Dins d'una campana de vidre, editat amb tanta estima per LaBreu. Llegir la Nin no és fàcil, fins i tot es pot fer difícil, però és ben cert que si entres en el seu món i el seu univers, el viatge literari està assegurat. 


"L'encens feia volutes a l'aire. Les espelmes cremaven amb delicades oscil·lacions d'angoixa. Mirar-les era com escoltar un batec estimat i témer que el martelleig daurat s'aturaria. Les espelmes no conquerien mai la foscor, però mantenien un duel inquietant amb la nit."


Alguns dels contes de la Nin són tan bonics i fràgils que sembla que s'hagin de trencar, pensava quan els llegia i dies després llegia la crítica de la Marina Espasa amb la paraula fràgil com a protagonista. 

"Tenim necessitat d'heroisme, i a la vida moderna no hi ha lloc per aquesta mena de sentiments." 



Amb heroisme, l'editorial i la llibreria ens vam animar a organitzar un club de lectura per parlar de la Nin i dels seus contes. Dijous al vespre vam viure una nit molt màgica de la mà d'Ester Andorrà, editora, la Marina Espasa, la Teresa Florit, l'Esteve Plantada i en Ferran Ràfols, el traductor (era la primera vegada que un traductor ens acompanyava en una sessió del club i el seu entusiame per la feina va despertar passions). Un vespre molt especial, dues hores de bona literatura amb els membres del club de lectura. Un exercici únic que em fa estimar encara més el meu ofici i els llibres.
Estireu-vos a l'ombra, amb tot el temps del món per endavant, preneu el llibre de la Nin i fluïu amb les paraules. 

Publicat per LaBreu
Traduït per Ferran Ràfols Gesa


dissabte, 19 de maig del 2012

Viatges i flors



FLOR TRISTESA

Amb les fulles de color de pell de rata, es bada a les tardes de pluja quan les acàcies són un mar d'olor de mel. Oberta a la llum més morta, regala plors pertot. Si tingués mans li diries: "Té" i li donaries el mocador. Si marxes de puntetes cansat de la comèdia, sentiràs uns gemecs petits. Si marxes a passa llarga, s'espanta i calla. Si li dius "pobreta" estàs perdut. Val més fer el distret i mirar-la sense esma, esperar que es cansi i que faci muntanya amunt perquè ja no pot més.

dissabte, 12 de maig del 2012

A dalt tot està tranquil


Editorial nova, autor desconegut que es dedica a fer de jardiner i instructor de patinatge sobre gel i a més, escriu, coberta suggerent... ingredients infal·libles perquè hi caigui de quatre potes. 

En Helmer és un granger de 55 anys que viu a les terres baixes amb unes quantes vaques, ases i ovelles per companyia, bé de fet, també viu amb el seu pare a qui envia al pis de dalt de la casa només començar la novel·la. En Helmer el podríem definir com un solitari, o més ben dit, algú a qui la vida ha convertit en un solitari sorrut.  

De jove perd el seu germà bessó que és qui havia de continuar la vida a la granja i això implica que en Helmer hagi de deixar els estudis universitaris a Amsterdam per fer-se càrrec del negoci familiar. Una visita sobtada de la Riet, la parella del seu germà desaparegut, i la trobada amb un noi que hauria pogut ser el seu nebot, fan remoure el passat amagat i silenciat del dia a dia d'en Helmer. 
Un viatge constant entre passat i present amb un discurs interior molt potent, una relació amb el pare que arriba al maltractament psicològic. El pare està impedit al llit de dalt i observa el present per la finestra de l'habitació d'on veu un arbre i un ocell que prediu la seva mort. Una lectura introspectiva, amb uns paisatges freds i humits com l'ambient que es respira en aquella casa, una necessitat vital d'acabar amb el passat per viure el present. Una veu que ens arriba del nord d'Europa que m'ha recordat a Per Petterson i de la que en sentirem a parlar. Un monòleg interior sobre el dolor de la pèrdua i com aquesta afecta els membres d'una família de manera tan diferent que condiciona les seves vides per sempre més, fins que la mort arriba de nou per poder tornar a començar encara que sigui a Dinamarca.

Avís per navegants, una lectura intimista amb un protagonista que a mesura que passen els dies vas recordant i entenent. 

Publicat per Raig Verd
Traduït per Maria Rosich 



dissabte, 5 de maig del 2012

Cuando no estás aquí

Deixeu-me que us parli d'un dels llibres que més m'ha emocionat en aquests darrers temps, l'he trobat tan bonic, sensible, sincer i ben il·lustrat que el vull compartir amb tots vosaltres. Pel que sé és una primera obra de la Maria Hergueta i esperem que no sigui l'última.

És un àlbum que pot funcionar com a conte, a partir dels 6 o 7 anys, però també per fer un regal especial a algun adult.


La història és molt senzilla, protagonitzada per un nen i una nena que potser són germans o amics, tant se val. Quan ella no hi és ell pot gaudir de la seva independència i d'estar sol fins que arriba un moment que s'adona que quan ella no hi és les coses no són iguals i que la necessita per poder sentir-se millor. La soledat és bonica a estones, dies, però millor si tenim algú que ens acompanya per jugar, passejar i compartir un tros de pastís. En aquest enllaç trobareu una crítica com déu mana de la tècniques d'il·lustració i moltes altres coses, jo només us recomano que el busqueu, l'obriu i us endinseu en aquest llibre tan evocatiu i suggerent.


"Cuando no estás aquí el mundo está lleno de posibilidades, y aun así, por extraño que parezca, todas ellas desaparecen ante una pregunta sencilla: ¿con quién juego cuando no estás aquí?"








 http://issuu.com/eljineteazul/docs/cuandonoestas/11#share

Publicat per El jinete azul

dissabte, 28 d’abril del 2012

La librería ambulante


Sovint la gent que ens dediquem al món del llibre, tenim la sensació que la literatura que parla de llibres només ens interessa a nosaltres i a quatre persones més, de fet ens entusiasma, i a vegades quan ho dónes a llegir a altra gent no li veuen les mateixes virtuts que tu... I tanmateix, hi ha històries que no pots evitar de repartir a tort i a dret, voldries que tothom s'encomanés del teu entusiasme i que la visquessin amb la mateixa passió i intensitat que tu.

Quan va arribar La librería ambulante se'm va dibuixar un somriure, li vaig fer un lloc privilegiat a la llibreria -m'atreviria a dir que tots els llibreters hem fet el mateix-. Una dona que ho deixa tot, agafa els estalvis i els inverteix en una llibreria ambulant i se'n va a vendre llibres arreu del país és digna de novel·la.
En Roger Mifflin, un llibreter ambulant, vol tornar a Brooklyn a escriure les seves memòries i per això ven la llibreria, l'euga i un gos a la senyoreta Helen McGill que tipa de la granja, la producció de les gallines i de fer de minyona del seu germà ramader de dia i convertit en un escriptor reconegut, veu en la llibreria l'oportunitat d'anar a conèixer món. Helen McGill emprèn l'aventura de la seva vida acompanyada de llibres i de bona literatura.

"Creo que leer un buen libro te hace modesto. Cuando uno logra ver con lucidez el interior de la naturaleza humana, cosa que te proporcionan los grandes libros, uno siente la necesidad de hacerse pequeño. Es como mirar la Osa Mayor en una noche clara o como ver el amanecer en invierno cuando uno va a recoger los huevos de la mañana. Y cualquier cosa que te haga sentir pequeño es maravillosamente buena."

 Una història petita i senzilla, plena de bon humor i optimisme que m'ha enamorat, si us va agradar La librería, 84, Charing Cross Road o Una temporada para silbar, aquest és el vostre llibre.

Publicada per Periférica
Traduïda per Christopher Morley