dissabte, 27 d’octubre del 2012

Rosa caramel



I diu la llegenda que el color rosa és per a les nenes i el blau cel per als nens.

Aquesta premissa que alguns se la prenen al peu de la lletra i que no fa res més que condicionar la mirada sense prejudicis de nens i nenes, fa que encara avui, en ple segle XXI, sigui necessari reeditar aquest magnífic conte publicat per primera vegada en italià el 1976, i que va ser editat a casa nostra en una col·lecció que es deia A favor de las niñas, i que ara Kalandraka recupera.

Aquesta història passa al país dels elefants on les femelles tenen la pell fina i de color rosa caramel, aquest color es deu al fet que les elefantetes se les alimenta amb peònies i anemones des del primer dia de vida i perquè semblin més roses se les vesteix amb llaços, sabates i cintes rosades. Aquestes flors creixen en un recinte tancat d'on les elefantetes no poden sortir, però sí que poden veure els seus germans com juguen, corren, es banyen i rebolquen pel fang... En aquell ramat hi ha la Guillermina, una elefanteta ben grisa que no es torna rosa de cap de les maneres, després de molt insistir-hi els pares la donen per perduda i ella s'allibera de les peònies i els llaços i es comporta com un elefant qualsevol... gràcies a la Guillermina, les elefantes decideixen viure en llibertat, i des de fa temps els elefants i les elefantes conviuen en igualtat.

En aquest enllaç podeu veure les primeres pàgines del conte, que no hauria de faltar a cap biblioteca familiar i/o escolar.

Editat per Kalandraka - Hipòtesi
Traduït per Natàlia López

dissabte, 20 d’octubre del 2012

A próposito de Abbott


 "Pese a que habitualmente no es un hombre feliz (o quizá porque habitualmente no es un hombre feliz), Abbott reconoce la felicidad cuando la siente."




I arriba a les llibreries aquesta divertida novel·la plena de reflexions àcides i iròniques d'un pare d'una nena de 2 anys, amb una dona embarassada a punt de parir que pateix insomni i un gos poruc.
En forma de dietari i amb pinzellades de filosofia, Abbott, el protagonista, professor universitari de vacances,  reflexiona sobre la paternitat durant els mesos d'estiu abans de tornar a ser pare.
Abduït per les tasques de cada dia, no sempre li surten les coses com tenia previst, i això que hi posa tota la intenció. Tenir una nena de 2 anys i una dona embarassada que no pot dormir no hi ajuden massa.

 "La paternidad es un país lejano y peculiar con unas costumbres y un idioma propios. Aquellos que no viven en Paternidad, al oír a los ciudadanos de Paternidad pueden pensar que estos han sufrido una lesión en una parte pequeña pero importante del cerebro."


L'he trobat un llibre valent i de mirada agoserada, sense pèls a la llengua, sobre la paternitat i els canvis que implica a la vida d'algú. Amb molt humor -intel·ligent- i certa mordacitat, Abbot fa que aquells que tenim canalla petita ens hi sentim molt identificats. És un mirall de la quotidianitat del món de la família, la parella. La vida amb fills és una muntanya russa de sentiments i el nostre protagonista ho sap molt bé!

"Como tantos otros antes que él, Abbott descubre, después de casado, que el matrimonio es una lucha (clínicamente, una negociación) por ver cómo se reparte el Mal Humor. Un matrimonio, sobre todo un matrimonio con hijos, no puede funcionar bien si ambas partes andan de mal genio-, por lo tanto, el Mal Humor es un privilegio del que no pueden gozar los dos cónyugues a la vez. "

*Sensacional el capítol 27 sobre Charles Darwin i la paternitat. 

Publicat per Libros del Asteroide
Traduït per Ismael Attrache

dissabte, 13 d’octubre del 2012

Al cor de les paraules


 
El temps acumula
nombrosos dies de
vagarosa llum, d'esglais,
de necessària calma
apresa. I tota jo
em sostinc, com per miracle,
en una corda vertical,
quasi impossible;
entre ombres inútils
i erts geranis,
de flors sempre vermelles.


Extret d'Al cor de les paraules, l'Ordit del temps, Jo.
Editat per Proa

dissabte, 6 d’octubre del 2012

Res no s'oposa a la nit


Com parlar-vos d'un llibre que m'ha arribat fins a l'ànima, que m'ha entusiasmat però que m'ha deixat trasbalsada... i a més a més, sense aixafar-vos massa coses. Llibre adquirit aquest estiu en una llibreria d'un poblet francès (les llibreteres ja ho fem això de fer turisme de llibreries), ara ha arribat a casa nostra de la mà de 62/Anagrama.

Una novel·la sobre la mare de l'autora, Delphine de Vigan, Lucile, a qui la Delphine troba morta al llit de casa després de dies sense saber-ne res. Lucile és filla d'una família nombrosa amb un pare que fa esquis de fusta i una mare que fa gimnàs al menjador de casa. Una família exemplar, en aparença, amb nens d'anunci però que ben aviat descobrim que darrere les cares boniques s'hi amaga dolor i molta tristor. A partir de la mort de la seva mare, Delphine recrea el passat de la família i intenta entendre el perquè del suïcidi de Lucile. Delphine va estirant el fil familiar fins a descobrir que el seu avi tan enrotllat esguerra la vida de la seva mare per sempre més mentre l'àvia xiula i mira cap a un altre cantó. Lucile té una infantesa feliç fins que arriba la primera mort a la família, un germà pateix un accident mortal  i el destí familiar canvia el rumb per sempre més. A aquesta mort n'hi seguiran d'altres en circumstàncies estranyes tot i que la família continua fent com si res amb les vacances a la platja i a la casa familiar d'estiu. Lucile, malalta bipolar, trontolla per culpa dels esdeveniments, procura casar-se ben d'hora per marxar de casa i té dues filles, la Delphine i la Manon, de molt jove. La vida de Lucile no és un camí de roses, l'alcohol, el tabac, les drogues i els internaments en psiquiàtrics són el seu full de ruta, difícil de pair per dues filles que veuen com la mare viu en l'autodestrucció permanent sense poder-hi fer massa cosa.

"Independentment del que digui i fanfarronegi, és dolorós reviure els records, fer ressorgir el que es va diluir, el que es va esborrar, el que estava tapat. A mesura que avanço, percebo l'impacte de l'escriptura (i de les recerques que comporta), no puc ignorar l'alt grau de pertorbació que em representa. L'escriptura em despulla, em destrueix d'una en una les barreres de protecció, desfà en silenci el meu propi perímetre de seguretat. Calia que em sentís feliç, i forta i segura per emprendre aquesta aventura? Que notés la sensació de tenir marge, per posar a prova així, com si fos necessari, la meva capacitat de resistència?
A mesura que avanço, estic impacient per tornar al present, per haver arribat més lluny, per tornar les coses al seu lloc, a les carpetes, a les caixes, per tornar a desar-ho tot al traster."

Delphine navega entre els dimonis familiars durant tres anys per poder escriure aquesta novel·la que ens presenta de manera magistral en forma de records i pinzellades sense caure en la tafaneria ni en la morbositat, el com ho explica fa que sigui un llibre excepcional. Tres anys d'entrevistes amb els germans i germanes de la seva mare, de remenar papers, de recuperar pel·lícules dels estius familiars, caixes de fotos -d'on per cert, prové la foto rebonica de la coberta del llibre, la Lucile amb el seu cigarret i el jersei negre de coll alt-, han permès la Delphine de reescriure la història familiar i de superar el dolor i sobretot entendre que ni ella ni la seva germana no podien haver fet res per evitar el suïcidi. Sensacional.

"L'escriptura no pot fer-hi res. A tot estirar, permet plantejar les preguntes i interrogar la memòria."

Traduït per Oriol Sánchez Vaqué
Publicat per 62/Anagrama