dissabte, 21 de desembre del 2013

Nadala Espolsada 2013



  
Bones festes a tothom,
regaleu cultura, regaleu llibres i feu comerç de proximitat.
Una abraçada,

Fe

dissabte, 14 de desembre del 2013

Tsili



"Potser no caldria explicar la història de la Tsili Kraus. Va tenir un destí cruel, sense pena ni glòria, i si no hagués estat real no l'hauríem pogut pas explicar."

Vet aquí una vegada una nena de 12 anys que es diu Tsili i viu en un poblet de l'Europa central. És la filla petita d'una família jueva que té una botigueta on la mare treballa, just per pagar els estudis dels fills grans i els medicaments del pare que fa vida al llit perquè està molt malalt. La Tsili ha crescut ignorada sota el taulell, només un petit plor recordava a la mare que li havia de donar de menjar. Ja de ben petita traça les passes del seu destí, sobreviure tota sola.
 
Els germans de la Tsili són bons estudiants, ella no se'n surt massa per això fan venir un mestre a casa que li faci classes de religió tot i que la família no sigui practicant, la mare pensa que és l'única manera de redimir-la.
Som a l'època de les persecucions, de les grans matances i la família de la Tsili fuig i l'abandona a casa dient-li que aviat tornarà... la Tsili es troba amb dotze anys vivint al bosc, descobrint la cruesa de la nit i de l'hivern en una època en què la ràbia, la por i la desconfiança dominen l'ànima de la gent. La Tsili va fent el seu camí, descobreix la vida, els paisatges i l'amor.

"Havia après moltes coses aquell any: a fer la bugada amb lleixiu, a rentar plats, a servir beguda als homes, a fer feixines i engegar la vaca al prat, però sobretot havia après les propietats dels vents i de les aigües. Coneixia els vents del nord i les aigües glaçades del riu. L'havien bregada per dins."

Una novel·la simple en l'estructura però profunda en el contingut, Aharon Appelfeld ho ha tornat a fer. Descriu de manera senzilla la brutalitat, la supervivència i l'esperança en els humans. Jo no me la perdria.

Publicada per Club editor/Galaxia Gutenberg
Traduït per Eulàlia Sariola

dissabte, 7 de desembre del 2013

Joana de les paraules clares



"Vet aquí una vegada una nena que estimava les paraules. I els llibres, que guarden paraules en forma d'històries que ens fan riure o plorar, imaginar i pensar...
La nena que es deia Joana, vivia en un poble a prop de la gran ciutat Era un poble envoltat de camps i de flors de tota mena, sobretot roses, que mirava créixer meravellada. Pensava que era bonic viure amb la natura tan a la vora."




Un conte molt delicat escrit per Muntsa Fernández que repassa la vida de la Joana Raspall, acompanyat de les il·lustracions de la Mercè Galí i dels poemes de la Joana Raspall. Una manera molt bonica d'apropar la Joana als menuts de casa i de donar conèixer la vàlua de les seves paraules i la importància de la seva trajectòria. Per als qui hem crescut amb els seus poemes és una setmana trista i des d'aquí li volem fer el nostre homenatge particular.

Dansa de núvols

"No entendré mai per què els núvols no canten
quan, tot lliurant-se a caprici del vent,
s'esfilagarsen com un vel de gasa
en giragonses suaus d'un vals lent.

Sento en silenci com l'indesxifrable
compàs de pauses entre violins...

No entendré mai per què els núvols amaguen
les melodies que els bateguen dins."

Editat pel Cep i la Nansa



dissabte, 30 de novembre del 2013

Els dies sense fam



"La germana gran, la bona estudiant, la que havia marxat a París a fer una brillant carrera, ha anat ensopegar de la manera més absurda. Ella que es vantava en veu alta d'haver-ho encaixat tot, d'haver-ho paït tot, ella que s'havia posat les botes de set llegües per marxar ben lluny de tot allò, per plantar cara al món. Fins al dia que aquella infantesa ferida li va saltar de cop a la cara. Àcida."

Primera novel·la de Delphine de Vigan que ara arriba a casa nostra després del reconeixement merecut per Res no s'oposa a la nit. De contingut autobiogàfic de Vigan aquí encara no s'atrevia a parlar en primera persona i ho fa en nom d'una adolescent que accepta ingressar a l'hospital quan el fred que sent al seu cos és tan insuportable i el dolor dels ossos que se li claven ja no la deixa viure.

Sense la càrrega literària del Res no s'oposa a la nit, la novel·la és del 2001 i per sort nostra els anys han jugat a favor del saber fer de De Vigan, Els dies sense fam és un testimoni escruixidor i demolidor que posa de manifest, un cop més, el pes que tenen les accions dels adults sobre els nostres infants. Haver-lo llegit després de conèixer la història familiar de l'autora crec que l'omple de matisos i el fa més ric als ulls del lector.
És un cant a l'optimisme, l'autora se'n surt i amb nota, després de lluitar contra una malaltia que se't menja a poc a poc i després de vèncer els dimonis familiars. Hauria de ser lectura en els instituts i jo el regalaria als caps de publicitat d'algunes marques que aquests dies envairan els anuncis de la campanya de nadal.

"A l'abric del món, la por es va esvaint a poc a poc. Cada dia les mateixes activitats, les mateixes converses. Allà, se sent segura. Era el que necessitava."

Publicat per 62/Anagrama
Traduït per Pau Joan Hernández


dissabte, 23 de novembre del 2013

Del color de la leche


Som a l'any 1830 en una granja de l'Anglaterra rural. La Mary és una nena de 15 anys, analfabeta, que viu amb la seva família treballant la terra de sol a sol, feina per la qual no cal haver anat a estudi i més si ets una nena. La Mary que té el cabell del color de la llet conviu amb un defecte de naixement a la cama que la fa coixejar una mica, el pare sap que serà difícil de casar i la fa treballar com a ningú entre vaques i gallines, al camp i ajudant la mare amb les tasques de la llar. Un pare que l'envia a treballar com a minyona a casa del vicari, que té la dona malalta, perquè en tingui cura. Ella que és una nena es veu obligada a deixar la família i l'avi, a qui tant estima, per passar a viure en una altra casa que si bé és plena de confort i on ben ràpid es guanya l'estima de la mestressa, tot li és estrany. Tot i així el vicari l'ensenya a llegir i quan la mestressa mor la reté al seu costat.

El que és un argument de novel·la clàssica d'ambient rural esdevé un petit tresor per la forma com està estructurada, seguint el pas de les estacions de l'any; per una veu narrativa en primera persona plena de defectes fruit de l'aprenentatge tardà de lectura, que no us sorprengui l'absència de majúscules i la puntuació del llibre; per la rebel·lia d'una nena de 15 anys que aviat descobreix que la llibertat sempre té un preu i que és conseqüent amb tots els seus actes; per demostrar que en qualsevol entorn aparentment bucòlic sempre s'hi amaga la història d'alguna dona que pateix.

"era el año del señor mil ochocientos treinta y mi padre vivía en una granja y tenía cuatro hijas de les cuales yo soy la que nació hace menos tiempo.
     en la casa también vivían una madre y un abuelo.
     no teníamos la costumbre de dejar que los animales vivieran en la casa aunque a veces los corderitos se metían si no encontraban a sus madres y teníamos que darles de comer por la noche.
    la historia empieza en el año mil ochocientos trienta. los años son del señor."

D'aquells petits llibres que et reconcilien amb el món.

Publicada per Sexto Piso
Traduïda per Mariano Peyrou

dissabte, 16 de novembre del 2013

La Mennulara



Sicília, silenci. Mirades, ningú sap res però tothom ho veu tot. La Mennù, la criada dels Alfallipe, és morta. La mestressa plora de manera desconsolada davant de l'astorament dels seus fills que després de la mort del pare ja van haver de tolerar que la mare se n'anés a viure a casa de la minyona. Mig poble de Roccacolomba la plora, l'altre mig la repudia bo i morta i no pot ni vol deixar de criticar-la.

"-Estoy preocupada por Adriana. Desde que se fue a vivir a casa de Mennù le tomó mucho cariño y la echará de menos. No sé si está pensando en volver al Palazzo Alfallipe, pero antes deberían hacer obras, no tiene calefacción central, y está también el problema del servicio..., le hará falta personal de confianza, si quiere vivir allí sola. Mennù trabajaba por tres criadas, por no hablar de sus otras habiliades... Date cuenta de que Adriana seguía haciendo que le administra los bienes de la dote. Esta muerte será una gran pérdida para ella, que ahora tendrá que apoyarse en sus hijos. Estoy realmente preocupada."

La Mennù no és una criada clàssica ja que para taula però també administra els béns i els diners familiars, religiosament cada mes els fills reben els diners que els pertoquen, així ella s'assegura que visiten a la mare. Ella rep una suma important de diners i ningú sap d'on surten. En un poble conservador de Sicília on tothom té assumit el seu rol a la societat i poca cosa és qüestiona, la Mennù trenca tots els esquemes, només falta l'aparició, el dia de l'enterrament, d'un capo de la màfia que fa emmudir el capellà, bon amic de la Mennù, perquè tot el poble murmuri.


La Mennulara explica la vida d'una dona feta a la seva, que aprèn a llegir gràcies al capellà però que amb prou feines sap escriure i en canvi té una ment prodigiosa pels números. És filla d'una família ben pobra, amb un pare miner malalt dels pulmons, fet que obliga les seves filles a anar a collir ametlles des de ben petites, allà la bategen com la Mennulara, sempre està contenta i per això canta fins que un fet marca la seva vida per sempre més i la porta a servir a casa dels Alfallipe.

Sigmonetta Agnello Hornby recrea de manera magistral una atmosfera mediterrània, crea un joc de personatges molt singular. Els fills, les parelles, el retorn a l'illa per recollir els diners que la Mennulara els disposa i la visita a la mare. Com si d'un trencaclosques es tractés tot encaixa a mesura que el llibre avança. Una protagonista ben curiosa, tot i ser morta omple tot el llibre i sents l'alè de la seva presència com t'acompanya a cada pàgina.
Si vau gaudir d'El sol dels Scorta o L'acabadora, aquest no us decebrà.

Traduïda per Carlos Gumpert
Publicada per Tusquets

dissabte, 9 de novembre del 2013

La germandat del raïm



Un pare, bevedor empedreït, torracollons, paleta d'ofici, rude de caràcter i infidel per naturalesa amb quatre fills i una dona que n'està fins al capdamunt, però que com a bona catòlica ho acaba perdonant tot.

Aquests són a grans trets els protagonistes de La germandat del raïm, de l'autor nord-americà d'origen italià, John Fante, i que l'editorial 1984 s'ha encarregat de posar al seu lloc amb unes traduccions impecables de Martí Sales.

La història comença quan la mamma, la Maria Molise, passats els setanta anys comunica als seus fills que vol el divorci perquè ha trobat pintallavis als calçotets del seu marit, aquest se sent descobert i l'estova, tot plegat acaba amb el pare al calabós, amb la Maria dient que el perdona i amb en Harry volant des de Los Angeles al seu poble natal, San Elmo.

"La visió del seu marit emmanillat va fer xisclar d'histèria la seva dona. Perseguia els policies, esgarrapava a tort i a dret fins que es va desmaiar a la vorera, on les seves veïnes, la senyora Credenza i la senyora Petropolos, la van estirar cap a casa seva amb els talons repicant."

En Harry és l'únic fill que no viu al poble, és escriptor i de fet és la veu de la història. El seu pare no accepta que no s'hagi quedat malvivint al poble amb els seus germans i fent de manobre i que en canvi hagi triat un ofici tan poc masculí i poc noble, segons el pare. Davant del divorci imminent, el fill pròdig torna a casa per fer-se càrrec de la situació i així és com coneixem la seva vida i misèries fins que no arriba a ser escriptor (memorable l'escena dels crancs a l'hospital). Les coses a Los Angeles no han estat fàcils, té renom i èxit però en el terreny personal no és un triomfador, no dista tant dels seus germans que viuen al poble. En Harry es pensa que serà un viatge curt de pocs dies per solucionar el tema familiar, però el que no s'imagina per res del món és que acabarà compartint furgoneta amb el seu pare, dos amics i molt vi chianti, i que partiran lluny per construir un forn d'obra que s'enfonsarà per culpa d'una tempesta. Tot aquest viatge li servirà per descobrir que la seva vida d'intel·lectual no està tan lluny de la vida de la seva família.

"Sí, vaig fugir. Ho vaig fer abans dels vint. Els escriptors se'm van endur. London, Dreiser, Sherwood Anderson, Thomas Wolfe, Hemingway, Fitzgerald, Silone, Hamsum, Steinbeck. Parapetat rere una barricada contra l'obscuritat i la solitud de la vall, solia seure a la taula de la cuina amb una pila de llibres de la biblioteca, desolat, i escoltava la crida de les veus dels llibres i gruava per altres pobles."

Hilarant, John Fante fa riure retratant aquesta família d'origen italià instal·lada als Estats Units, però també fa plorar. Un llibre aparentment senzill i tanmateix commou ja que amaga els ingredients dels que està feta la vida.
Mireu què en diu la Marina Espasa.

Traduït per Martí Sales
Editat per 1984/Anagrama

dissabte, 2 de novembre del 2013

I el ressò de les muntanyes



Hi havia una vegada... tal com si fos un conte a la vora del foc podria començar I el ressò de les muntanyes. Hosseini, bevent de la millor tradició de la narrativa oral, va desgranant en mica en mica la vida de dos germans que s'adoren, l'Abdullah i la Pari. Orfes de mare viuen amb el pare i la madrastra en un poblet de l'Afganistan. Un dia el pare se'ls emporta de viatge a Kabul i allà un fet marcarà les seves vides per sempre més.

I el ressò de les muntanyes, la història d'un destí i de la superviència de dos germans, té l'origen en un indret rural fet que dota la història d'una gran universalitat. Fent salts en el temps, canviant de continents, el llibre gira com si fos un calidoscopi amb els records d'infantesa, el sentiment de culpa i sobretot l'esperança de ser i de viure, com a protagonistes.

Hosseini ha madurat com a escriptor, ja no busca el cop d'efecte de llàgrima fàcil i ens ofereix un llibre elaborat amb uns personatges molt ben treballats i unes històries colpidores i amb alguns capítols magistrals.




De nou de la mà de Hosseini viatgem a l'Afganistan i coneixem un Kabul cosmopolita i modern, però també coneixem la destrucció, l'exili voluntari i l'imposat, el món dels cooperants... i la visió del món occidental quan seiem al sofà de casa i romanem estorats.

Escric aquesta entrada en plena relectura del llibre i mentre llegeixo el magnífic capítol de l'entrevista de la mare de la Pari no em puc treure del cap la Lucile de Res no s'oposa a la nit i veig alhora la Clara Segura dalt de l'escenari fent un viatge de retorn buscant els seus orígens, parlo d'Incendis, totes dues històries em ressonen al cap com un eco...
El millor que et pot passar és que mentre llegeixes una bona història et vinguin al cap altres personatges que viuen en tu per sempre més, la Pari l'Abdullah sens dubte ja formen part del meu llegat com a lectora. Molt recomanable.

Traduït per Albert Nolla
Publicat per 62/Salamandra

dissabte, 26 d’octubre del 2013

dissabte, 19 d’octubre del 2013

Deu oques blanques


Un dia reps un correu d'una editora entusiasta, et diu que en Gerbrand Bakker treu novel·la nova i que a l'octubre serà aquí presentant-la. Hem pensat, em diu, que vingui a l'Espolsada, com ho veus?

La resposta la teniu aquí, em vaig llegir les galerades del llibre, abans d'acabar-les ja tenia clar que volia fer el llibre al club de lectura, li vaig proposar a la Laura si era possible, i sí, els somnis es fan realitat. Precisament fa un any al club de lectura vam llegir A dalt tot està tranquil i un any més tard en Gerbrand Bakker s'ha assegut amb nosaltres per parlar-nos de Deu oques blanques.

Deu oques blanques narra la vida d'una dona que fuig del seu país natal, Holanda, i que s'estableix a Gal·les per tornar a començar o potser per simplement ser. Allà, lloga una casa de camp amb deu oques blanques que corren pel jardí. Les oques van desapareixent, ningú sap com, sense deixar ni rastre. Un jove desconegut s'instal·la a casa seva i la protegeix no se sap de què, però sí de qui.
La protagonista, que treballava a la universitat com a professora de literatura anglesa, quan fuig s'emporta la seva tesi sobre la poetessa nordamericana Emily Dickinson, la seva poesia és present durant la novel·la, (comença amb un poema del que l'autor n'és fan i que l'ha portat a escriure la novel·la per entendre'l!) Sabem que va tenir una relació amb un jove del primer curs universitari, també sabem que el marit intenta cremar el departament quan ho descobreix...


Pau, silenci, revolta silenciosa, recerca d'un mateix, natura, olor, escalfor, expectació, solitud, llibertat per escollir... són paraules que els membres del club van triar per definir la novel·la, així vam començar la sessió amb en Bakker, llegint aquestes paraules per després donar peu a una vetllada única, plena de sentit de l'humor -holandès-, de vi i molta literatura. En aquest enllaç podeu llegir una magnífica ressenya del llibre.





A mi només em cal dir-vos que sóc fan de Bakker, del seu estil, dels ambients literaris que sap recrear, dels espais, de la sensibilitat de la seva escriptura i sóc fan de les editorials que confien en les llibreries de comarques i ens fan regals com els d'ahir.

Una menció especial a la Maria Rosich per la traducció de l'holandès i la Dolors Udina per la traducció dels poemes de la Dickinson.

Publicat per Raig Verd

dissabte, 12 d’octubre del 2013

Coral Glynn


Peter Cameron torna a sorprendre'ns amb una novel·la radicalment oposada a Algún día este dolor te será útil. El lector pot sentir-se desubicat quan la comenci si busca els paisatges urbans del llibre anterior, Cameron abandona la ciutat de Nova York i el jove protagonista per situar-nos a l'Anglaterra rural dels anys cinquanta. Peter Cameron fa una cosa molt bonica i és fer una novel·la d'homenatge a la literatura britànica, a les Brontë i a una sèrie d'escriptors que deu tenir com a referents i així ens regala una novel·la anglesa feta als Estats Units.

Som als anys 50, una jove infermera sense família, anomenada Coral Glynn, accepta una feina en una casa de camp perduda enmig del no res. Ha de tenir cura de la senyora Hart, una velleta amb una malaltia en fase terminal, que conviu amb la minyona i el seu fill, un militar convalescent de les ferides patides durant la Segona Guerra Mundial.

Com si d'una novel·la de misteri es tractés, Cameron recrea amb gran encert l'atmosfera que es viu en aquella casa, pots copsar l'ambient tens, el fred, la boira i la contenció, la mort macabra d'una nena, un anell que desapareix, dos personatges solitaris que acaben trobant en l'amor una fugida endavant...

"La humedad excesiva del jardín no les preocupaba a nadie en Hart House, salvo a la nueva enfermera, que había llegado el jueves y que, las dos tardes que hizo más o menos buen tiempo, había intentado sentarse fuera un rato, lejos de la tensión y la enfermedad que reinaban en la casa. Pero el jardín le parecía inhóspito, de modo que había decidido quedarse dentro."

Cameron dibuixa molt bé els seus personatges i per això acabes patint i sentint al costat de la Coral Glynn. És una novel·la de petites escenes, molt cinematogràfica -potser pel seu ofici de guionista de cinema-. Em quedo amb el moment en què la Coral Glynn es compra el vestit de núvia i quan arriba a l'habitació de l'hotel on s'està i se l'emprova descobreix que tota sola no se'l pot cordar i decideix tornar-lo, quina metàfora de la solitud.
Cameron escriu una història d'amor particular entre la Coral i en Clement, l'una amb ferides invisibles, les de l'ànima, l'altre amb ferides de guerra, físiques, però tots dos sols en l'ambient repressiu i purità de l'època. No es pot, ni vull, explicar massa cosa més per no desvetllar una història de final sorprenent, que et manté atrapat en el llibre. Peter Cameron domina molt bé el temps narratiu, el que ens vol dir i com ens ho vol explicar.

"-Creo que le gusto- dijo Clement-. A su manera tímida y callada, quiero decir. No es que sea obvio. Pero cuando estamos juntos, tengo la sensación...
- ¿De qué?
- No lo sé. Tal vez solamente lo imagino. Hay algo, sin embargo... algo extraño. Insólito, quiero decir. Cierto sentimiento que me parece que compartimos.
-¿Y qué sentimiento es ese?
- No lo llamaría felicidad. Alivio, quizá. La sensación de que hay algo vivo entre los dos. Cierta conexión, supongo."

Publicada per Libros del Asteroide
Traduïda per Patricia Antón

dissabte, 5 d’octubre del 2013

El azul es un color cálido



Tenir una llibreria és sinònim de tenir clients i amics fantàstics que sovint et descobreixen lectures que a tu t'han passat per alt. En acabar la sessió del club de lectura del mes de juliol la Montse va parlar d'aquesta novel·la gràfica, m'hi vaig capbussar de seguida i el resultat és que és una de les lectures més delicades que he fet en molt de temps.
És tendra, preciosa, posa la pell de gallina. Julie Maroh il·lustra la vida de la Clementine, una adolescent que intenta trobar el seu lloc a l'institut. Un dia de camí es creua amb dues noies, una porta el cabell blau i li somriu. A partir d'aquí res torna a ser igual, la Clementine i l'Emma aprenen a estimar-se.

Imatges grises amb pinzellades de blau per l'esperança. Molt delicada. De lectura imprescindible!






* Novel·la gràfica que ha inspirat la pel·lícula guanyadora de la Palma d'Or de Cannes, La vie d'Adele.

Publicada per Dibbuks
Traduïda per Lorenzo F. Díaz

dissabte, 28 de setembre del 2013

Els germans Burgess


Una de les meves lectures d'aquest estiu ha estat Els germans Burgess, publicat amb encert pels amics d'Edicions de 1984. En el seu moment ja van creure en la prosa d'Elizabeth Strout i van publicar l'Olive Kitteridge, Premi Llibreter 2010 i ara ens serveixen un dels plats forts de la tardor.

Els germans Burgess és d'aquells llibres que només acabar-lo saps que trobaràs a faltar els protagonistes i les seves vides. Strout, esplèndida de nou després de l'Olive, torna amb molta força per explicar-nos la història de tres germans, en Bob, en Jim i la Susan que de ben petits perden el pare en un accident desafortunat amb el cotxe la "culpa" del qual recau durant anys en en Bob. Els germans creixen i la vida empeny els dos homes a la ciutat de Nova York mentre la germana es queda a l'estat de Maine, on es casa i té un fill, en Zach, anys més tard el marit la deixa i ha de pujar tota sola el fill amb moltes dificultats.

En Zach esdevé el protagonista de la novel·la i de les vides dels tres germans que es veuen obligats a retrobar-se després dels anys arran de l'incident que l'adolescent provoca, fa rodolar un cap de porc a dins la mesquita del poble on viuen. La comunitat somali que té cura de la mesquita se sent fortament agredida per aquest fet i el que en principi és només una broma d'un adolescent, que no sap ni tant sols per què ho ha fet, esdevé un conflicte racial. Els defensors dels drets humans s'activen en suport a la comunitat somali, porten a judici a en Zach i la Susan es veu obligada a recórrer als seus germans advocats perquè l'ajudin.

D'una banda, això serveix per acostar els germans si més no perquè tímidament es parlin i recuperin una relació malmesa pel pas del temps. Serveix per descobrir que la vida d'en Jim, el gran triomfador, és buida i amb alguna cosa a dins que el turmenta. Serveix perquè en Bob descobreixi que no és l'idiota de la família i perquè la Susan es redescobreixi com a dona, tot amb el procés i el judici d'en Zach com a teló de fons.

El procés evidencia la fractura d'una societat entre, d'una banda, els que pensen que el país fa massa per acollir els nouvinguts i de l'altra, els que creuen que tota ajuda és poca. Tenim la comunitat somali que arriba a Maine fugint del sud dels Estats Units, fugint de l'èxode, dels camps de refugiats i de l'horror que els ha tocat viure i arriben a un país que espera que l'endemà es posin la mà al cor quan soni l'himne nacional.

Un llibre que retrata la solitud de les persones, la buidor que poden sentir i sobretot evidencia que la tristesa no té color de pell, no és blanca ni negra, sort que el poder d'una mirada entre en Zach i el cap de la comunitat somali ens recorda que encara hi ha esperança.

Strout ha tornat a fer un exercici literari excel·lent, molt i molt recomanable. Àgil, fresc i irònic alhora que molt punyent i incisiu.

Publicat per Edicions de 1984/El Aleph
Traduït per Marta Pera Cucurell

dissabte, 21 de setembre del 2013

Io e te (Tu i jo)





El llibre l'encapçala una cita de Francis Scott Fitzgerald, de L'edat del jazz, que diu: "A la veritable nit obscura de l'ànima, sempre són les tres de la matinada."
Frase que defineix molt bé l'estat d'ànim d'en Lorenzo, el nostre protagonista.

Més d'un mirem enrere i no tornaríem a l'adolescència o si ho féssim hi tornaríem a moments. Aquella època de cos convuls en què les hormones juguen males passades, en què has de triar el futur en els estudis i en què cada dia et lleves enfadat amb el món. Si a sobre ets una persona com en Lorenzo que té dificultats per relacionar-se amb la resta de companys i els teus pares estan obsessionats en què tinguis amics no és d'estranayar que t'inventis que uns amics (suposats) de l'escola t'han convidat a esquiar durant la setmana blanca. Ho dius a casa i la teva mare es tanca a l'habitació a plorar de l'emoció de pensar que per fi tens amics. Aleshores saps que no pots fer-te enrere i que has de continuar vivint en la teva mentida.
Fingeixes que marxes amb l'equipatge i els esquis, no deixes que la mare t'acompanyi fins al punt de trobada i baixes unes cantonades abans, per tornar d'amagat a casa i tancar-te una setmana al soterrani de la finca menjant llaunes de conserva, jugant a videojocs, dormint fins quan et plagui i posant-se cada dia crema autobronzejadora. Finalment ets lliure i pots viure la vida com a tu t'agrada.

El que mai no t'imagines és que de cop rebràs la visita de la teva germanastra de vint-i-tres anys, a qui amb prou feines coneixes, i acabaràs compartint subterrani amb ella i els seus problemes. Una prova de foc que et fa entrar al món dels adults de cop i que et fa descobrir que en realitat has mentit perquè tu volies ser en aquell apartament, tenir amics i haver gaudit d'una setmana d'esquí. T'adones que la teva mentida t'ha dut a descobrir una germana de qui sempre més te'n sentiràs responsable.

Niccolò Ammaniti, brillant un cop més. Sens dubte un llibre d'emoció continguda i de personatges fràgils, una petita joia.

*Llegida en italià,  Angle editorial l'ha publicada en català i Anagrama en castellà.

dissabte, 14 de setembre del 2013

Instrucciones para una ola de calor





I aquest estiu que ja té els dies comptats ens ha regalat novel·les extraordinàries com aquesta, si Maggie O'Farrell ja ens va agradar amb L'estranya desaparició de l'Esme Lennox, aquí ens ha enamorat. L'autora ha assolit un grau de maduresa que es tradueix en una novel·la més ambiciosa i de la que no m'he pogut desenganxar.


La història passa durant l'onada de calor que va patir la ciutat de Londres l'any 1976. Som a casa la família Riordan, en Robert marxa ben esmorzat, el dia passa i arriba el vespre, però ell encara no ha tornat cosa que posa en alerta la seva dona, la Gretta, que sospita que res no li ha passat sinó que se n'ha anat per pròpia voluntat. La mare espantada truca als seus tres fills que ja no viuen a casa per donar-los la notícia de la desaparició, O'Farrell aprofita per donar-nos a conèixer els fills, saber on viuen i què han fet a la vida.

"Atraviesa el salón, abre la puerta principal y sale al camino particular, soslayando el oxidado esqueleto de la bicicleta que utiliza Robert. Mira a la izquierda, mira a la derecha. El gato del vecino arquea el lomo y echa a andar con refinados pasos felinos por la tapia, hacia el lilo, donde procede a afilarse las uñas. La calle está desierta. No hay nadie. Un coche rojo maniobra más arriba. Una urraca gime y se lamenta en el cielo, traza un círculo con el ala apuntando hacia abajo. A lo lejos, un autobús renquea colina arriba, un chico avanza con una moto. En algún lugar, alguien enciende una radio. Gretta pone los brazos en jarras y llama a su marido una vez, dos veces, y la tapia del jardín le devuelve el sonido."

En Michael Francis, el fill gran, viu desencantat fent de professor d'història a l'institut mentre el record d'una prometedora carrera a la universitat el turmenta i veu com el seu matrimoni va a la deriva, ja que la seva dona ha decidit abandonar el paper de mare abnegada per posar-se a estudiar de nou. La Monica, casada de ben jove, pateix la pèrdua d'un fill que amaga un secret que s'acaba desvetllant i que comporta un divorci... mentre intenta caure bé a les filles de la seva nova parella. La filla petita, l'Aoife, una adulta rebel, l'ovella negra de la família que deixa els estudis, amaga un problema no reconegut que la porta a fer vida de fugitiu. A Nova York sembla que troba el seu lloc al món i una persona que l'estima.

La desaparició del pare provoca el retrobament de la família que conviu a la casa familiar, la cerca del pare fa que les diferències entre els germans apareguin de nou i que es desvetllin alguns secrets i es trenquin els silencis que tots amaguen. Tots plegats emprenen un viatge a l'Irlanda natal de la mare per trobar el pare i acaben fent un viatge que els retorna als llocs de la infantesa, un paisatge que posa cadascú al seu lloc.

Maggie O'Farrell teixeix els llaços familiars de manera esplèndida, fent-nos viatjar del passat al present, ens manté atrapats en tot moment en una història que no vols parar de llegir. Un relat d'una família, d'un temps i una època.

*El que jo em pregunto és per què coi ningú l'ha publicada en català?

Publicada per Salamandra
Traduïda per Sonia Tapia

dissabte, 7 de setembre del 2013

El club de lectura del final de la teva vida


 
“Tots tenim molt més per llegir del que podem llegir i molt més per fer del que podem fer. Així i tot, una de les coses que vaig aprendre de la mare és aquesta: llegir no és el contrari de fer, és el contrari de morir.”


I torno de les vacances amb energia literària i per això començaré parlant d'un llibre que parla sobre llibres, es tracta d'El club de lectura del final de la teva vida.

L'autor, Will Schwalbe, va viure com a la seva mare li diagnosticaven un càncer. Un càncer de pàncrees a qui els metges auguraven uns mesos de vida que es converteixen en dos anys, temps en què l'autor i la mare compartiran una passió mútua. El tractament de la mare és llarg i pesat per això l'autor decideix que les sessions de quimio siguin més portables i proposa a la mare fer un club de lectura de llibres que hagin llegit i que es recomanaran l'un a l'altre, grans novel·les, best sellers, biografies... molts llibres que els serviran per apropar-se, aferrar-se a la vida i donar pas a la mort amb dignitat. Històries que els ajudaran a reviure qui són.

"Vaig aprendre que quan estàs amb algú que s'està morint, has de celebrar el passat, viure el present i plorar el futur, tot alhora.
Així i tot vaig tenir un pensament que em va fer somriure. Recordaria els llibres que tant agradaven a la mare i quan els nens fossin prou grans els donaria aquests llibres i els diria que aquests eren els llibres que fascinaven la seva àvia. Els més petits mai no veurien les illes Britàniques amb els ulls de la seva àvia, però les podrien veure a través dels ulls dels escriptors que ella admirava; aviat serien prou grans per llegir The Railway Children d'Edith Nesbit, i Swallows and Amazons, d'Arthur Ransome, i finalment Iris Murdoch i Alan Bennett. Tots podrien ser lectors i potser, fins i tot, lectors poc corrents."

El primer llibre del que parlen em va emocionar ja que es troba entre els meus llibres de capçalera, En lloc segur, de Wallace Stegner, tothom qui ha trepitjat la llibreria sap de la meva passió per aquesta novel·la, però també hi surt Una lectora poc corrent, l'Olive Kitteridge, A la platja de Chesil i un llarg etcètera de llibres que ens demostren un cop més que literatura i vida són indestriables per a molts de nosaltres.
És un llibre d'una gran enteresa, d'una dona de vida admirable, treballa en camps de refugiats d'arreu del món -a mi m'agradaria una vida com la seva-. Una dona que bo i malalta no para de perseguir el seu somni , la construcció d'una biblioteca a l'Afganistan, que fa campanya per l'Obama, que lluita per la sanitat pública i per tantes altres causes... Munro, Hosseini, Bolaño, Toibin, Dahl... són els secundaris d'aquesta obra.

Un llibre, una història explicada per un dels seus fills que sense massa pretensions literàries se't guanya. El poder dels llibres i la literatura per ajudar-nos, fer-nos sobreviure, pensar i posar-te a la pell dels altres.

"Però potser això és perquè vaig pujar tres fills mentre treballava a jornada completa. Crec que em vaig avesar estar cansada tot el temps. Si hagués esperat a estar prou descansada per llegir, no hauria llegit mai res!"

Una història escrita des del cor i això el fa únic i molt especial. M'agradarà tornar-lo a llegir.
El que em sap greu és no haver conegut la mare de l'autor en vida, quin tros de dona! 

*Mentre el llegiu agafeu bolígraf i llibreta per apuntar tot el que encara no heu llegit.

Publicat per Amsterdam Llibres/RBA
Traduït per Maria Gené Gil

dissabte, 27 de juliol del 2013

Bones vacances

Al prat, Yukiko Katato, il·lustracions de Koamko Sakai, ed. Corimbo

Bones vacances, sigueu feliços i llegiu molt.
El blog de l'Espolsada se'n va de vacances amb la maleta plena de bones propostes. Fins aviat.
Salut i llibres!

Fe

dissabte, 20 de juliol del 2013

Pianos i túnels



Gràcies a una bona clienta que ahir va venir a buscar aquest llibre per posar a la maleta, m'he capbussat en el món de Silvie Rothkovic que amb aquest poemari, Pianos i túnels, fa un homenatge al fred, una gelor que gairebé t'acaricia quan la llegeixes, i jo que sóc fan de l'hivern no se m'acut res millor per sobreviure als dies tòrrids que llegir-la. Us en deixo un tast.



Dins l'hivern,
la densitat d'un corb
en la mirada esquiva

des de l'extrem,
tancats a dins,
la munió d'ulls rajant boscos

branques de mort
formes imperfectes de memòria
dies sense veure't.


Publicat per Labreu edicions

dissabte, 13 de juliol del 2013

Al prat

La Yu-Chan se'n va d'excursió al riu amb els pares i el seu germà. El pare la crida perquè s'acosti a la riba però ella no en té ganes... de sobte, una papallona d'ales taronges i taques negres passa volant, la Yu-Chan la segueix i s'endinsa en el prat.

Komako Sakai

Perd de vista la papallona, però un saltamartí de color verd se li posa damunt del braç, el vent bufa i el moviment de les fulles fa un xiuxiueig, la Yu-Chan descobreix la natura, que la porta d'un lloc a l'altre fins que de cop tot és fosc, se senten molts sorolls, però quan la por i les llàgrimes ja surten arriba la mare que sempre sap on ets.

Komako Sakai

Komako Sakai

Komako Sakai


Un poema visual, un llibre delicat, unes il·lustracions plenes de llum. Una història d'iniciació a la natura per als més petits però que farà les delícies dels més grans. Me n'he enamorat, es nota?

Buscant informació m'he topat amb aquest enllaç. Quan ens preguntem per què hi ha països que tenen un gust per la lectura incorporat, la resposta la trobarem en aquest material. Hi ha qui pensa com treballar la lectura a l'aula, a casa, fent que els infants siguin partícips i protagonistes d'allò que llegeixen. Quina enveja! 

Traduït per Fina Marfà
Publicat per Corimbo

dissabte, 6 de juliol del 2013

El hombre que dijo adiós



Que en menys d'un any hagi llegit tres llibres d'Anne Tyler, Reunión en el restaurante nostalgia i Propios y extraños, em fa sospitar que la prosa d'aquesta dona em sedueix i molt. Em van fer descriure l'escriptura de la Tyler i vaig dir que era una teixidora d'històries, cosa que un cop més se'm confirma després de la lectura d'El hombre que dijo adiós.

L'Aaron un editor que treballa en l'editorial familiar que es dedica a publicar llibres per encàrrec, biografies de gent anònima, i petits manuals que van des d'una guia de vins a una guia de com marxar de casa els pares, se li capgira la vida com un mitjó un dia quan està a casa i la Dorothy, la seva dona, arriba de la feina i l'arbre del jardí es desploma i cau damunt la galeria on hi ha la Dorothy. El resultat d'aquest accident és la mort de la Dorothy i l'argument del llibre és la particular manera de l'Aaron de fer un procés de dol, de dir adéu. Es poden escriure molts històries sobre la pèrdua i el dolor... però segur que ningú ho fa com Anne Tyler, amb aquesta senzillesa, naturalitat que fa que emfatitzis amb l'Aaron, però no només pel dolor que sent sinó per la quotidianitat del procés. Aaron parla amb el fantasma de la seva dona, de fet la veu i la sent quan necessita petites indicacions de com moure's per aquesta nova vida de vidu fins que troba la manera adequada de dir-li adéu. És cert que no és una novel·la amb la profunditat d'altres llibres de Tyler, però sí que endevinem aquesta manera de fer tant seva, aquesta manera d'explicar-nos les coses de cada dia, aquesta manera de fer protagonistes anònims de vida poc glamurosa.

La ironia torna a ser una de les coses que em captiva de l'escriptora així com aquesta mirada tan particular i la manera com treballa els seus personatges. Quan acabes un dels seus llibres tens la sensació que d'aquella gent anònima del principi de la novel·la en saps un munt de coses com qui no vol la cosa. Amb aquesta discreció i aquest ànim de no jutjar Anne Tyler torna a seduir-nos i fa que posi la resta dels seus llibres a la meva pila de pendents.

Com diu Anne Tyler: "Cualquier cosa puede asimilarse si se trocea, si se come despacio. Incluso las lecciones más complicadas de la vida hay que tómarselas a pequeños bocados. El plato lleno asusta..."
Us recomano que llegiu aquesta entrevista, de les poques que ha concedit i que com diu ella, farà veure que no ha existit.

Publicada per Lumen
Traduïda per Ana Mata Buil

dissabte, 29 de juny del 2013

La veritat sobre el cas Harry Quebert


No acostumo a ser lectora de llibres de tantes pàgines, tret d'excepcions que s'ho mereixen com Incerta Glòria i ara, Jo confesso, més aviat sóc de les que penso que el que puguis explicar amb 100 pàgines no cal fer-ho amb més. Tampoc sóc lectora de thrillers ni de novel·la negra, no per res, però crec que és degut a un empatx juvenil en què vaig devorar d'una vegada la col·lecció que publicava Molino d'Agatha Christie.

Un dia rebo un correu de la Isabel Martí, editora de La Campana, que diu estem a punt de treure un llibre en què creiem molt, si vols llegir-ne les galerades respon aquest correu. Jo que sóc curiosa de mena dic, vull! Al cap d'uns dies rebo un paquet gran, molt, d'on surten les galerades de La veritat sobre el cas Harry Quebert, d'entrada penso buf! 680 pàgines, buf! Me l'emporto a casa i l'aparco uns dies... després d'acabar la lectura d'Estimada vida de l'Alice Munro, d'Un paraíso inalcanzable i la relectura d'El xal, necessitava una lectura menys exigent i intimista o sigui que em capbusso de ple en la novel·la i ai las, no es pot deixar!

El jove suís Joël Dicker ha escrit la novel·la de l'estiu, ho tinc molt clar, és una bomba de rellotgeria que si esclata en sentirem a parlar durant dies i dies. Hi ha moltes editorials que després d'èxits sonats d'algun dels seus autors intenten crear un producte de màrqueting o de laboratori per les novel·les posteriors i no funciona, clar. La màgia de la literatura és precisament el cas de llibres com aquest en què de sobte un petit editor francès creu en un manuscrit, el publica i ningú sap per què aquest arrenca i es converteix en un fenomen.

La novel·la ens explica la història de Marcus Goldman, un escriptor aclaparat per l'èxit de la seva darrera novel·la i mancat d'inspiració pel proper llibre, a qui l'editor i l'agent literari persegueixen constantment. Marcus decideix refugiar-se amb el seu amic i antic professor universitari, Harry Quebert, un escriptor de culte. En Marcus s'instal·la a casa seva i descobreix que en Harry va viure un amor en secret amb una adolescent, la Nola Kellergan, morta i desapareguda. Trenta anys més tard i de sobte en Harry és acusat de l'assassinat de la Nola. En Marcus, per honorar l'amistat amb en Harry i defensar la seva innocència, decideix investigar fins al final l'assassinat de la Nola i els misteris i silencis que planegen sobre el poble d'Aurora, a New Hampshire, també veu l'oportunitat d'escriure el llibre que té pendent.

No vull desvetllar res més perquè la trama és addictiva i Dicker va fent girs inesperats perquè l'atenció no decaigui en cap moment. Crec que hi ha diferents coses que honoren el llibre: una és que és intel·ligent, una altra és que és honrat perquè no pretén vendre'ns una exquisidesa literària i, per últim, perquè qui vulgui quedar-se amb la lectura trepidant de la novel·la negra i el cas de la Nola en sortirà molt satisfet i qui vulgui anar una mica més enllà i vulgui veure el procés de creació d'una novel·la en gaudirà.

Quedeu avisats que si el comenceu no el podreu deixar, apte per a gent que pateix insomni i per a gent que vulgui patir-ne.

Publicat per La Campana/Alfaguara
Traduït per Imma Falcó

dissabte, 22 de juny del 2013

La nit de Sant Joan

Del conte La nit de Sant Joan, escrit per Anna Canyelles i il·lustrat per Roser Calafell, ed. La Galera

La nit de Sant Joan és nit d’alegria
Estrellat de flors, l’estiu ens arriba
de mans d’un follet que li fa de guia.
Primavera mor, l’hivern es retira.
Si arribés l’amor, mai més moriria.

Les flames del foc, la nit tornen dia,
Si arribés l’amor, que dolç que seria.
La nit de Sant Joan és una frontissa.
La porta de l'any tan grinyoladissa
comença a tancar-se. Doneu-me xampany!
Que és la nit més curta i el dia més gran.
Doneu-me xampany, doneu-me xampany!
Doneu-me xampany, doneu-me xampany!

Imitarem al sol amb grans fogates.
Llevem-nos el calçat damunt les brases.
Al cel van de verbena ocells i astres.
I augmenten les virtuts d’herbes i aigües.

Com la terra que gira ai voltant del sol.
Farem lentes rodones encerclant el foc.
La nit de Sant Joan és nit d’alegria
Estrellat de flors, l'estiu ens arriba
De mans d’un follet que li fa de guia.
Qui és aquest follet? Qui el coneixeria?
Al bell mig del foc té la seva fira.

Follet de la nit, rei de l’enganyifa
Cada any per Sant Joan ens fa una visita.
-Adorno els infants i faig que somiïn
Enamoro als grans o faig que s'odiïn.
Destapa secrets, escampa misteris.
Fa anar del revés els somnis eteris.
Provoco adulteris, records, enyorances
Petons i venjances, ensenyo encanteris
A les jovenetes els porta perfums
dels altres planetes.

Si mireu les flames del foc de Sant Joan
Li veureu les banyes, el barret i els guants. 

Quan vol és tan alt com la catedral.
Quan vol és petit com l'ungla d'un dit.
No és home ni dona, ni àngel ni infant.
Per passar l’estona pot ser un comediant
És jove i no ho és, geniüt i immoral.
Astut i què més?
Sóc immortal

Si mireu les flames del foc de Sant Joan
Li veureu les banyes, el barret i els guants.

Bona revetlla a tothom!

dissabte, 15 de juny del 2013

Premi Llibreter 2013

Els llibres premiats

Dijous al vespre servidora de vostès va abandonar el seu palau, altrament dit llibreria, per baixar a ciutat al lliurament del Premi Llibreter, enguany sense la pressió de ser jurat ni portaveu sinó pel plaer de ser-hi, de compartir la nostra feina i de pas poder saludar en Roberto Innocenti (no us enganyaré).
Abans d'escriure la crònica d'aquest any m'he repassat què vaig dir l'any passat i he constatat que algunes de les meves reivindicacions no només no s'han solucionat sinó que són més vigents que mai. Al gremi cal fer autocrítica, la poca afluència de llibreters denota alguna cosa, les poques preguntes a la roda de premsa del matí, la no aparició de Roberto Innocenti als mitjans, senyors meus teníem un geni de la il·lustració i ningú no va estar a l'alçada de l'ocasió... Us imagineu un Auster, Husdvedt, Baricco... a la sala i amb periodistes sense saber què preguntar-li? En aquest país la il·lustració no es considera cultura, i tot allò que faci olor de literatura infantil i juvenil és menystinguda sempre, quina pena!


Premiats, editors, jurats i autoritats

De totes maneres tota una sèrie de llibreters han treballat fort per tenir els nostres premiats que enguany han estat per Francesc Parcerisas i el seu Primavera a Pequín en la categoria de Llengua Catalana, publicat per Quaderns Crema; Mordecai Richler, El cas d'en Barney Panofsky/La versión de Barney en la categoria Altres literatures, publicat per Quaderns Crema/Sexto Piso i Roberto Innocenti, La caputxeta vermella/La niña de rojo, escrit per Aaron Frisch en la categoria d'Àlbum Il·lustrat, publicat per Símbol editors/Kalandraka.

I aquest és Roberto Innocenti dedicant-me el meu exemplar!

Tres molt bons llibres que esperem que el guardó els doni l'empenta per acabar de ser visibles i arribar a tants lectors com sigui possible que d'això es tracta, no?

Tot un plaer sentir en Xavier Alberí, director del TNC, en el seu parlament de benvinguda, se'm va fer curt. Em va agradar la proposta de sentir fragments dels llibres premiats i sobretot, sorpresa, trobar algú conegut del blog a dalt del faristol llegint.
El millor per a mi és la descoberta de dos llibres que encara no he llegit, aquí i aquí en trobareu més informació. I haver saludat l'Innocenti i felicitar-lo per aquesta revisió fantàstica del conte de la Caputxeta, escrita pel recent traspassat Aaron Frisch i en què canviem el bosc per la ciutat i el llop per un motorista. Aquí podeu veure imatges de l'àlbum i aquí podeu veure les imatges de la vetllada.

Tres històries que segur que seran una bona companyia per aquest estiu.
Salut i llibres!

dissabte, 8 de juny del 2013

Un paraíso inalcanzable



En Simeon Simcox és el rector socialista de Rapstone Fanner, una petita localitat a prop de Londres en què la crisi fa estralls després de la guerra. El partit conservador encadena una sèrie de mandats que són el punt de mira de John Mortimer, autor i fervent opositor de Margaret Thatcher a qui podria dedicar la novel·la, però que prefereix fer-ho sense dedicatòries convencionals sinó fent allò, tan britànic, de l'humor corrosiu i que a mi tant m'agrada.

El rector, que a més de dedicar-se a l'església està vinculat a tota mena de moviments socials, està casat i té dos fills, en Henry, un novel·lista reconegut, i en Fred, un metge rural abnegat a la professió. Viuen al camp anglès en una petita localitat que té una empresa cervesera on treballa part de la població, on un gran terratinent fa i desfà com li plau i on viuen tot de personatges que en el fons en depenen, una novel·la de tall clàssic que ens serveix com a teló de fons d'una ferotge sàtira de les conseqüències socials de les polítiques conservadores. El tret de sortida de la novel·la és la mort del rector i el seu testament. Contra tot pronòstic deixa la seva herència a Leslie Titmuss, un jove ambiciós de família modesta que aconsegueix ser diputat pel partit conservador, davant l'astorament general de la seva família, i així, mentre el seu fill Henry no accepta de cap de les maneres el testament i vol al·legar l'alienació del seu pare, en Fred, el metge, intenta entendre les raons que han portat el seu pare a actuar d'aquesta manera. És així com a través de la mirada dels dos germans, anem coneixent la història d'un poble, d'un país que intenta recuperar-se de la Segona Guerra Mundial fins a l'època de Margaret Thatcher que gràcies a les seves polítiques deixa un munt de gent a l'atur mentre una part de la societat continua vivint en l'opulència i com si allò no anés amb ells. Un discurs que de tant actual fa por.

“Política: ingrata tarea de mandar a un montón de gente que no quiere que la manden y que pasa soberanamente de quien intenta hacerlo. Es un trabajo aburridísimo y su única recompensa es una fugaz ilusión de poder”.

Libros del Asteroide recupera amb encert aquesta novel·la plena d'ironia, de tall clàssic que podríem ambientar en l'actualitat. Va ser escrita l'any 1985, però només canviant el noms dels personatges la història continua essent vigent i posant de manifest que sempre cometem els mateixos errors. Ai l'ésser humà, sort en tenim de la bona literatura que ens redimeix. No us el perdéssiu.

Publicat per Libros del Asteroide
Traduït per Magdalena Palmer

dissabte, 1 de juny del 2013

Un dia de neu





Lata de sal és una editorial que tot just té un any i que ha nascut sota el segell de qualitat amb dues col·leccions: Vintage "que inclou llibres inoblidables escrits i il·lustrats a tot arreu del món fa més de 30 anys" i Gats "que reuneix per primera vegada els millors llibres il·lustrats sobre gats."

Aquesta primavera ens han regalat un llibre que té 50 anys, Un dia de neu. Editat de manera acurada, amb una petita efemèride de quan es va publicar, la vida de l'autor i la història del nen que va inspirar el llibre.



 
En Peter és el nen protagonista d'aquest conte. Un dia d'hivern es desperta i quan mira per la finestra s'ho troba tot nevat. Un dia de neu ens explica la sensació d'alegria que tots tenim quan veiem la neu per primera vegada, en Peter surt al carrer ben abrigat juga, pica la neu amb un bastó, hi salta, s'hi estira i mou els braços amunt i avall fent angelets sobre la neu, per sobre de tot, experimenta i descobreix que s'hi es posa la neu a la butxaca s'acaba fonent.

Ezra Jack Keats va revolucionar el gènere dels àlbums il·lustrats fent servir la tècnica del collage a cada pàgina, fent servir tinta, estampats i tota mena de material i el resultat és extraordinari. També va fer que per primer cop un nen negre fos el protagonista d'un àlbum il·lustrat trencant amb tots els prejudicis.
 



El llibre porta una sobrecoberta que ens explica tots els materials que l'autor va emprar per il·lustrar el llibre i els editors ens conviden a fer d'artistes tot regalant-nos un raspallet de dents que serveix per pintar la làmina d'en Peter que el conte porta de regal.

Un llibre que fomenta l'experimentació i fa volar la imaginació, donem la benvinguda a l'editorial i us convidem a gaudir-ne.

Aquí teniu una animació del conte:
The Snowy Day (1964) from waanaki on Vimeo.
 

Publicat per Lata de Sal
Traduït per Carlos Mayor

dissabte, 25 de maig del 2013

El pou dels maquis






Margarida Aritzeta va ser una militant activa de l'Assemblea Nacional de Catalunya, persona compromesa amb la causa antifranquista militava en la clandestinitat, per això va demanar al seu pare d'amagar uns papers a la masia familiar, el pare s'hi negà en rodó, el que no sabia la Margarida és que el mas familiar, la Masia Cardellà, havia estat objecte de vigilància per part de la guàrdia civil; el que tampoc sabia era de la militància activa del seu pare que el va dur a amagar uns maquis durant gairebé un any amb el pretext que eren treballadors que feien un pou. D'aquests fets i d'aquest pou pren nom la novel·la de Margarida Aritzeta que ja de gran i de casualitat aconsegueix desfer un d'aquells silencis que conviu en moltes famílies, silenci fruit d'un temps i d'un passat. “Em vaig preguntar qui havien estat els meus pares, que havien mort de vells a casa i dels quals hi havia una part de la seva joventut que jo no coneixia. Volia entendre per què no m'havien explicat tantes coses”


Llegida en 48 hores, sense aturador, Aritzeta recrea els fets verídics a manera de ficció. Aquells joves maquis plens d'ideals a les acaballes de la Segona Guerra Mundial i amb fe cega que el franquisme cauria gràcies a l'ajut dels aliats, volen fer volar una torre d'alta tensió, mentre preparen el cop s'estan a la Masia Cardellà. A partir d'uns fets històrics Aritzeta fa una obra de ficció que trenca el silenci, que posa nom i dóna veu a una generació que han preferit morir sense dir res que explicar tot allò que els va tocar viure, la por i l'amenaça no els van deixar mai viure en pau. Un d'aquells llibres que podria ser una novel·la d'aventures sinó fos perquè de tant real fa mal.

El pou dels maquis se'ns presenta en dos volums separats, una novel·la i un assaig que recull tot el treball d'informació i recerca per part de l'autora i aporta informació real.

"En Xavier s'ha quedat al pas de la porta escoltant com la seva mare llegeix i com el seu pare somica. És K.L. Reich, el testimoni dels cinc anys d'en Joaquim Amat-Piniella en un camp d'extermini nazi convertit en novel·la, en art. Algú va escriure que l'art ja no era possible després dels camps... però només els queda això, l'art, els llibres, la capacitat d'imaginar. L'agafen d'amagat de la seva tauleta de nit quan es pensen que no els veu ningú. I passen aquella estona sols i adolorits, convertint en paraules un món que no es pot explicar.
Quan la nena arriba de l'escola, l'espetec de la porta els sobta.
- Què fas papa? -pregunta la nena en veure'l repenjat a la paret, a la porta de l'habitació del padrí i la iaia."

Publicat per Cossètania Edicions.

dissabte, 18 de maig del 2013

Estimada vida



Tenia una assignatura pendent de fa temps, dues magnífiques editores me'n parlaven sempre, la Maria Bohigas i la Silvia Querini, has de llegir la Munro Fe, no pot ser que no l'hagis llegida. Estimada vida és un dels llibres que em vaig fer regalar per Sant Jordi per pal·liar aquest mal del que patia, innocent de mi! Confesso que he caigut rendida als peus de l'autora, plas, plas, senyora Munro, vostè és una mestra del relat, del conte i de l'ofici.

Deu contes amb un colofó final de quatre relats autobiogràfics, unes històries aparentment banals, quotidianes, amb dones com a protagonistes que a partir d'un fet puntual veuen com la vida canvia i la narració pren un altre caire. El que m'ha sorprès de la prosa continguda de Munro és com de cop i amb un revés la història és capgira com un mitjó, em ve al cap aquella dona que pateix les seqüeles de la pòlio com es deixa subornar pel seu amant; o aquell soldat que salta del tren acabada la guerra perquè no vol tornar amb la seva xicota o la nena que veu com la seva germana s'ofega al llac però no gosa avisar els pares perquè estan fent l'amor. És amb aquestes peces que Munro aprofita per fer-nos un retrat de la societat canadenca, de l'ostracitat d'algunes comunitats, dels comportaments dels ultracristians, de les mirades... m'ha vingut al cap el llibre del club de lectura d'ahir al vespre de Shirley Jackson, Siempre hemos vivido en el castillo, una història molt diferent però alhora amb molts punts en comú amb aquests contes de la Munro, històries que són gairebé novel·les.

Mentre pensava com ressenyar aquest llibre, de cop m'ha vingut de gust asseure en una taula la Munro, la Tyler, la Jackson, la Rodoreda i la Dinesen i em dedicaria a sentir-les parlar del seu ofici i la vida, i em recordaria que afortunada que sóc de ser llibretera i tenir-les a les lleixes que m'acompanyen cada dia.

Una menció especial, un cop més, per Dolors Udina i la magnífica feina de traducció, en aquest enllaç podeu llegir una carta de Dolors Udina adreçada als lectors que explica les dificultats de traduir l'Alice Munro, se n'ha sortit i amb nota.

No m'ha estat mai fàcil fer ressenyes de llibres de contes per això des d'aquí us emplaço a llegir la crítica que va fer la Marina Espasa al diari Ara el dia 13 d'abril, excel·lent (busqueu-la en paper perquè digitalment no la trobo). Jo posaré el meu granet de sorra intentant encomanar les ganes de llegir Estimada vida.

Publicada per Club editor/Lumen
Traduïda per Dolors Udina