dissabte, 30 de novembre del 2013

Els dies sense fam



"La germana gran, la bona estudiant, la que havia marxat a París a fer una brillant carrera, ha anat ensopegar de la manera més absurda. Ella que es vantava en veu alta d'haver-ho encaixat tot, d'haver-ho paït tot, ella que s'havia posat les botes de set llegües per marxar ben lluny de tot allò, per plantar cara al món. Fins al dia que aquella infantesa ferida li va saltar de cop a la cara. Àcida."

Primera novel·la de Delphine de Vigan que ara arriba a casa nostra després del reconeixement merecut per Res no s'oposa a la nit. De contingut autobiogàfic de Vigan aquí encara no s'atrevia a parlar en primera persona i ho fa en nom d'una adolescent que accepta ingressar a l'hospital quan el fred que sent al seu cos és tan insuportable i el dolor dels ossos que se li claven ja no la deixa viure.

Sense la càrrega literària del Res no s'oposa a la nit, la novel·la és del 2001 i per sort nostra els anys han jugat a favor del saber fer de De Vigan, Els dies sense fam és un testimoni escruixidor i demolidor que posa de manifest, un cop més, el pes que tenen les accions dels adults sobre els nostres infants. Haver-lo llegit després de conèixer la història familiar de l'autora crec que l'omple de matisos i el fa més ric als ulls del lector.
És un cant a l'optimisme, l'autora se'n surt i amb nota, després de lluitar contra una malaltia que se't menja a poc a poc i després de vèncer els dimonis familiars. Hauria de ser lectura en els instituts i jo el regalaria als caps de publicitat d'algunes marques que aquests dies envairan els anuncis de la campanya de nadal.

"A l'abric del món, la por es va esvaint a poc a poc. Cada dia les mateixes activitats, les mateixes converses. Allà, se sent segura. Era el que necessitava."

Publicat per 62/Anagrama
Traduït per Pau Joan Hernández


dissabte, 23 de novembre del 2013

Del color de la leche


Som a l'any 1830 en una granja de l'Anglaterra rural. La Mary és una nena de 15 anys, analfabeta, que viu amb la seva família treballant la terra de sol a sol, feina per la qual no cal haver anat a estudi i més si ets una nena. La Mary que té el cabell del color de la llet conviu amb un defecte de naixement a la cama que la fa coixejar una mica, el pare sap que serà difícil de casar i la fa treballar com a ningú entre vaques i gallines, al camp i ajudant la mare amb les tasques de la llar. Un pare que l'envia a treballar com a minyona a casa del vicari, que té la dona malalta, perquè en tingui cura. Ella que és una nena es veu obligada a deixar la família i l'avi, a qui tant estima, per passar a viure en una altra casa que si bé és plena de confort i on ben ràpid es guanya l'estima de la mestressa, tot li és estrany. Tot i així el vicari l'ensenya a llegir i quan la mestressa mor la reté al seu costat.

El que és un argument de novel·la clàssica d'ambient rural esdevé un petit tresor per la forma com està estructurada, seguint el pas de les estacions de l'any; per una veu narrativa en primera persona plena de defectes fruit de l'aprenentatge tardà de lectura, que no us sorprengui l'absència de majúscules i la puntuació del llibre; per la rebel·lia d'una nena de 15 anys que aviat descobreix que la llibertat sempre té un preu i que és conseqüent amb tots els seus actes; per demostrar que en qualsevol entorn aparentment bucòlic sempre s'hi amaga la història d'alguna dona que pateix.

"era el año del señor mil ochocientos treinta y mi padre vivía en una granja y tenía cuatro hijas de les cuales yo soy la que nació hace menos tiempo.
     en la casa también vivían una madre y un abuelo.
     no teníamos la costumbre de dejar que los animales vivieran en la casa aunque a veces los corderitos se metían si no encontraban a sus madres y teníamos que darles de comer por la noche.
    la historia empieza en el año mil ochocientos trienta. los años son del señor."

D'aquells petits llibres que et reconcilien amb el món.

Publicada per Sexto Piso
Traduïda per Mariano Peyrou

dissabte, 16 de novembre del 2013

La Mennulara



Sicília, silenci. Mirades, ningú sap res però tothom ho veu tot. La Mennù, la criada dels Alfallipe, és morta. La mestressa plora de manera desconsolada davant de l'astorament dels seus fills que després de la mort del pare ja van haver de tolerar que la mare se n'anés a viure a casa de la minyona. Mig poble de Roccacolomba la plora, l'altre mig la repudia bo i morta i no pot ni vol deixar de criticar-la.

"-Estoy preocupada por Adriana. Desde que se fue a vivir a casa de Mennù le tomó mucho cariño y la echará de menos. No sé si está pensando en volver al Palazzo Alfallipe, pero antes deberían hacer obras, no tiene calefacción central, y está también el problema del servicio..., le hará falta personal de confianza, si quiere vivir allí sola. Mennù trabajaba por tres criadas, por no hablar de sus otras habiliades... Date cuenta de que Adriana seguía haciendo que le administra los bienes de la dote. Esta muerte será una gran pérdida para ella, que ahora tendrá que apoyarse en sus hijos. Estoy realmente preocupada."

La Mennù no és una criada clàssica ja que para taula però també administra els béns i els diners familiars, religiosament cada mes els fills reben els diners que els pertoquen, així ella s'assegura que visiten a la mare. Ella rep una suma important de diners i ningú sap d'on surten. En un poble conservador de Sicília on tothom té assumit el seu rol a la societat i poca cosa és qüestiona, la Mennù trenca tots els esquemes, només falta l'aparició, el dia de l'enterrament, d'un capo de la màfia que fa emmudir el capellà, bon amic de la Mennù, perquè tot el poble murmuri.


La Mennulara explica la vida d'una dona feta a la seva, que aprèn a llegir gràcies al capellà però que amb prou feines sap escriure i en canvi té una ment prodigiosa pels números. És filla d'una família ben pobra, amb un pare miner malalt dels pulmons, fet que obliga les seves filles a anar a collir ametlles des de ben petites, allà la bategen com la Mennulara, sempre està contenta i per això canta fins que un fet marca la seva vida per sempre més i la porta a servir a casa dels Alfallipe.

Sigmonetta Agnello Hornby recrea de manera magistral una atmosfera mediterrània, crea un joc de personatges molt singular. Els fills, les parelles, el retorn a l'illa per recollir els diners que la Mennulara els disposa i la visita a la mare. Com si d'un trencaclosques es tractés tot encaixa a mesura que el llibre avança. Una protagonista ben curiosa, tot i ser morta omple tot el llibre i sents l'alè de la seva presència com t'acompanya a cada pàgina.
Si vau gaudir d'El sol dels Scorta o L'acabadora, aquest no us decebrà.

Traduïda per Carlos Gumpert
Publicada per Tusquets

dissabte, 9 de novembre del 2013

La germandat del raïm



Un pare, bevedor empedreït, torracollons, paleta d'ofici, rude de caràcter i infidel per naturalesa amb quatre fills i una dona que n'està fins al capdamunt, però que com a bona catòlica ho acaba perdonant tot.

Aquests són a grans trets els protagonistes de La germandat del raïm, de l'autor nord-americà d'origen italià, John Fante, i que l'editorial 1984 s'ha encarregat de posar al seu lloc amb unes traduccions impecables de Martí Sales.

La història comença quan la mamma, la Maria Molise, passats els setanta anys comunica als seus fills que vol el divorci perquè ha trobat pintallavis als calçotets del seu marit, aquest se sent descobert i l'estova, tot plegat acaba amb el pare al calabós, amb la Maria dient que el perdona i amb en Harry volant des de Los Angeles al seu poble natal, San Elmo.

"La visió del seu marit emmanillat va fer xisclar d'histèria la seva dona. Perseguia els policies, esgarrapava a tort i a dret fins que es va desmaiar a la vorera, on les seves veïnes, la senyora Credenza i la senyora Petropolos, la van estirar cap a casa seva amb els talons repicant."

En Harry és l'únic fill que no viu al poble, és escriptor i de fet és la veu de la història. El seu pare no accepta que no s'hagi quedat malvivint al poble amb els seus germans i fent de manobre i que en canvi hagi triat un ofici tan poc masculí i poc noble, segons el pare. Davant del divorci imminent, el fill pròdig torna a casa per fer-se càrrec de la situació i així és com coneixem la seva vida i misèries fins que no arriba a ser escriptor (memorable l'escena dels crancs a l'hospital). Les coses a Los Angeles no han estat fàcils, té renom i èxit però en el terreny personal no és un triomfador, no dista tant dels seus germans que viuen al poble. En Harry es pensa que serà un viatge curt de pocs dies per solucionar el tema familiar, però el que no s'imagina per res del món és que acabarà compartint furgoneta amb el seu pare, dos amics i molt vi chianti, i que partiran lluny per construir un forn d'obra que s'enfonsarà per culpa d'una tempesta. Tot aquest viatge li servirà per descobrir que la seva vida d'intel·lectual no està tan lluny de la vida de la seva família.

"Sí, vaig fugir. Ho vaig fer abans dels vint. Els escriptors se'm van endur. London, Dreiser, Sherwood Anderson, Thomas Wolfe, Hemingway, Fitzgerald, Silone, Hamsum, Steinbeck. Parapetat rere una barricada contra l'obscuritat i la solitud de la vall, solia seure a la taula de la cuina amb una pila de llibres de la biblioteca, desolat, i escoltava la crida de les veus dels llibres i gruava per altres pobles."

Hilarant, John Fante fa riure retratant aquesta família d'origen italià instal·lada als Estats Units, però també fa plorar. Un llibre aparentment senzill i tanmateix commou ja que amaga els ingredients dels que està feta la vida.
Mireu què en diu la Marina Espasa.

Traduït per Martí Sales
Editat per 1984/Anagrama

dissabte, 2 de novembre del 2013

I el ressò de les muntanyes



Hi havia una vegada... tal com si fos un conte a la vora del foc podria començar I el ressò de les muntanyes. Hosseini, bevent de la millor tradició de la narrativa oral, va desgranant en mica en mica la vida de dos germans que s'adoren, l'Abdullah i la Pari. Orfes de mare viuen amb el pare i la madrastra en un poblet de l'Afganistan. Un dia el pare se'ls emporta de viatge a Kabul i allà un fet marcarà les seves vides per sempre més.

I el ressò de les muntanyes, la història d'un destí i de la superviència de dos germans, té l'origen en un indret rural fet que dota la història d'una gran universalitat. Fent salts en el temps, canviant de continents, el llibre gira com si fos un calidoscopi amb els records d'infantesa, el sentiment de culpa i sobretot l'esperança de ser i de viure, com a protagonistes.

Hosseini ha madurat com a escriptor, ja no busca el cop d'efecte de llàgrima fàcil i ens ofereix un llibre elaborat amb uns personatges molt ben treballats i unes històries colpidores i amb alguns capítols magistrals.




De nou de la mà de Hosseini viatgem a l'Afganistan i coneixem un Kabul cosmopolita i modern, però també coneixem la destrucció, l'exili voluntari i l'imposat, el món dels cooperants... i la visió del món occidental quan seiem al sofà de casa i romanem estorats.

Escric aquesta entrada en plena relectura del llibre i mentre llegeixo el magnífic capítol de l'entrevista de la mare de la Pari no em puc treure del cap la Lucile de Res no s'oposa a la nit i veig alhora la Clara Segura dalt de l'escenari fent un viatge de retorn buscant els seus orígens, parlo d'Incendis, totes dues històries em ressonen al cap com un eco...
El millor que et pot passar és que mentre llegeixes una bona història et vinguin al cap altres personatges que viuen en tu per sempre més, la Pari l'Abdullah sens dubte ja formen part del meu llegat com a lectora. Molt recomanable.

Traduït per Albert Nolla
Publicat per 62/Salamandra