dissabte, 25 de maig del 2013

El pou dels maquis






Margarida Aritzeta va ser una militant activa de l'Assemblea Nacional de Catalunya, persona compromesa amb la causa antifranquista militava en la clandestinitat, per això va demanar al seu pare d'amagar uns papers a la masia familiar, el pare s'hi negà en rodó, el que no sabia la Margarida és que el mas familiar, la Masia Cardellà, havia estat objecte de vigilància per part de la guàrdia civil; el que tampoc sabia era de la militància activa del seu pare que el va dur a amagar uns maquis durant gairebé un any amb el pretext que eren treballadors que feien un pou. D'aquests fets i d'aquest pou pren nom la novel·la de Margarida Aritzeta que ja de gran i de casualitat aconsegueix desfer un d'aquells silencis que conviu en moltes famílies, silenci fruit d'un temps i d'un passat. “Em vaig preguntar qui havien estat els meus pares, que havien mort de vells a casa i dels quals hi havia una part de la seva joventut que jo no coneixia. Volia entendre per què no m'havien explicat tantes coses”


Llegida en 48 hores, sense aturador, Aritzeta recrea els fets verídics a manera de ficció. Aquells joves maquis plens d'ideals a les acaballes de la Segona Guerra Mundial i amb fe cega que el franquisme cauria gràcies a l'ajut dels aliats, volen fer volar una torre d'alta tensió, mentre preparen el cop s'estan a la Masia Cardellà. A partir d'uns fets històrics Aritzeta fa una obra de ficció que trenca el silenci, que posa nom i dóna veu a una generació que han preferit morir sense dir res que explicar tot allò que els va tocar viure, la por i l'amenaça no els van deixar mai viure en pau. Un d'aquells llibres que podria ser una novel·la d'aventures sinó fos perquè de tant real fa mal.

El pou dels maquis se'ns presenta en dos volums separats, una novel·la i un assaig que recull tot el treball d'informació i recerca per part de l'autora i aporta informació real.

"En Xavier s'ha quedat al pas de la porta escoltant com la seva mare llegeix i com el seu pare somica. És K.L. Reich, el testimoni dels cinc anys d'en Joaquim Amat-Piniella en un camp d'extermini nazi convertit en novel·la, en art. Algú va escriure que l'art ja no era possible després dels camps... però només els queda això, l'art, els llibres, la capacitat d'imaginar. L'agafen d'amagat de la seva tauleta de nit quan es pensen que no els veu ningú. I passen aquella estona sols i adolorits, convertint en paraules un món que no es pot explicar.
Quan la nena arriba de l'escola, l'espetec de la porta els sobta.
- Què fas papa? -pregunta la nena en veure'l repenjat a la paret, a la porta de l'habitació del padrí i la iaia."

Publicat per Cossètania Edicions.

dissabte, 18 de maig del 2013

Estimada vida



Tenia una assignatura pendent de fa temps, dues magnífiques editores me'n parlaven sempre, la Maria Bohigas i la Silvia Querini, has de llegir la Munro Fe, no pot ser que no l'hagis llegida. Estimada vida és un dels llibres que em vaig fer regalar per Sant Jordi per pal·liar aquest mal del que patia, innocent de mi! Confesso que he caigut rendida als peus de l'autora, plas, plas, senyora Munro, vostè és una mestra del relat, del conte i de l'ofici.

Deu contes amb un colofó final de quatre relats autobiogràfics, unes històries aparentment banals, quotidianes, amb dones com a protagonistes que a partir d'un fet puntual veuen com la vida canvia i la narració pren un altre caire. El que m'ha sorprès de la prosa continguda de Munro és com de cop i amb un revés la història és capgira com un mitjó, em ve al cap aquella dona que pateix les seqüeles de la pòlio com es deixa subornar pel seu amant; o aquell soldat que salta del tren acabada la guerra perquè no vol tornar amb la seva xicota o la nena que veu com la seva germana s'ofega al llac però no gosa avisar els pares perquè estan fent l'amor. És amb aquestes peces que Munro aprofita per fer-nos un retrat de la societat canadenca, de l'ostracitat d'algunes comunitats, dels comportaments dels ultracristians, de les mirades... m'ha vingut al cap el llibre del club de lectura d'ahir al vespre de Shirley Jackson, Siempre hemos vivido en el castillo, una història molt diferent però alhora amb molts punts en comú amb aquests contes de la Munro, històries que són gairebé novel·les.

Mentre pensava com ressenyar aquest llibre, de cop m'ha vingut de gust asseure en una taula la Munro, la Tyler, la Jackson, la Rodoreda i la Dinesen i em dedicaria a sentir-les parlar del seu ofici i la vida, i em recordaria que afortunada que sóc de ser llibretera i tenir-les a les lleixes que m'acompanyen cada dia.

Una menció especial, un cop més, per Dolors Udina i la magnífica feina de traducció, en aquest enllaç podeu llegir una carta de Dolors Udina adreçada als lectors que explica les dificultats de traduir l'Alice Munro, se n'ha sortit i amb nota.

No m'ha estat mai fàcil fer ressenyes de llibres de contes per això des d'aquí us emplaço a llegir la crítica que va fer la Marina Espasa al diari Ara el dia 13 d'abril, excel·lent (busqueu-la en paper perquè digitalment no la trobo). Jo posaré el meu granet de sorra intentant encomanar les ganes de llegir Estimada vida.

Publicada per Club editor/Lumen
Traduïda per Dolors Udina

dissabte, 11 de maig del 2013

Picoverde




Suïssa aquell país neutral durant la Segona Guerra Mundial, país de prats verds, xocolata, carrers endreçats i de la màxima puntualitat, paradís fiscal per alguns i lloc idíl·lic per altres... Som a la Suïssa dels anys setanta, al cantó alemany, quan l'ultraconservador James Schwarzenbach promou una proposta  per expulsar un gran nombre de treballadors estrangers.
En un orfenat, la Picoverde es deleix per tenir uns pares, sap que els ha d'agradar i no pot decebre'ls, tenir una llar és tan important que el fet que la família que t'adopti sigui, si més no, peculiar passa a un segon pla. La Picoverde és una nena curta de vista que vol tenir una família, no s'imagina que anirà a petar en un barri d'immigració i classe treballadora, amb gent que s'ha d'amagar dins dels armaris per por a ser expulsada, amb un avi d'origen italià amb cames ortopèdiques que farà les delícies de la néta i uns pares curiosos, amb una relació que no acaba de rutllar.

"Nos gustaba encontrar a gente que no sabía que yo venía del orfanato y que mis padres eran estériles, que yo era bastarda y mis padres unos ingenuos, que yo en lugar de genealogía tenía un expediente así de gordo, que mi madre estaba desesperada y yo era una caso perdido, que nuestra relación era algo singular y, sobre todo, una tragedia. Tía Joujou se había encargado de que todo el mundo, hasta los Churfirsten y Francia, estuviera al corriente, y todas las personas del pueblo cuando menos se olían algo."

La Picoverde fa col·lecció de paraules en petites caixes de llumins, al principi són paraules normals per una nena de la seva edat, en mica en mica hi apareixen mots com expedients i estrangerització que la porten de corcoll.

"Mi madre abrió un cajón, sacó un puñado de palabras y tuercas, cogió un par de fichas al azar y leyó en voz alta:
--"PENA." "DOLOR." "TORMENTO." "AFLICCIÓN." Esto en los tenedores. Y también "TRISTEZA." ¿Y con las cucharas? ¿Qué tenemos ahí, aparte de tornillos? "DISTRACCIÓN", "ABURRIMIENTO"...

Monica Cantieni debuta amb aquesta novel·la que a més d'un ens ajudarà a posar paraules als sentiments de tantes persones que viuen amagades i perseguides per la por, tot amb la veu de la Picoverde una nena ben especial que us arribarà al cor. Una altra postal de la Suïssa paradisíaca que molts tenim al cap.

*Llegida en castellà perquè em va arribar primer a les mans, però també la podeu trobar publicada com a Cap Verd per Edicions de 1984.

Editada per Minúscula
Traduïda per Carles Andreu

dissabte, 4 de maig del 2013

La librería encantada

Il·lustració de la portada d'Ana Bustelo

"Gracias a dios que soy librero, traficante de sueños, belleza y curiosidades de la humanidad y no un simple mercachifle."

Tot just fa un any que recomanava efusivament La librería ambulante, novel·la protagonitzada per en Roger Mifflin que ven el carretó, una euga i el gos a la Helen McGill perquè faci de llibretera ambulant i així ell pot establir-se a Brooklyn a escriure les seves memòries.

A la Librería encantada ens trobem els mateixos personatges establerts en una llibreria de vell, al carrer Gissing, al cor de Brooklyn. En Roger i la Helen viuen al darrere mateix del seu negoci amb el seu estimat gos, Bock. Els dies transcorren tranquils entre piles de llibres, la clientela habitual i algun passavolant, quan de sobte un dia, un llibre desapareix misteriosament de les lleixes per tornar a aparèixer més tard i tornar a desaparèixer, es tracta d'un llibre de Carlyle.

"La tinta de la imprenta libra una batalla contra la pólvora desde hace muchos años. La tinta corre con cierta desventaja, porque es posible hacer volar en pedazos a un hombre con pólvora en medio segundo; en cambio para hacerlo volar con un libro hacen falta veinte años. Y pese a ello, la pólvora se destryue a sí misma con su víctima, mientras que el libro puede seguir explotándose durante siglos."

El món viu un moment convuls, estem a les acaballes de la Primera Guerra Mundial i el discurs polític es respira en l'aire. El president Wilson és a punt d'embarcar-se en un vaixell que el durà a la conferència de pau que se celebra a Europa. La llibreria és un punt de trobada de llibreters de la ciutat que es troben de tant en tant per compartir una tassa de xocolata, discutir l'actualitat i parlar de llibres, entre ells també hi ha el Sr. Chapman, un reconegut home de negocis enamorat dels llibres que vol donar una sortida laboral a la seva filla Titania, per això demana al Sr. Mifflin que la tingui en pràctiques perquè aprengui l'ofici de llibretera. Aquests són els ingredients per gaudir d'aquesta magnífica novel·la, plena de referències literàries, amb una trama misteriosa i amb molt d'humor, podríem dir que és una comèdia de situació perquè gran part de l'acció transcorre a la llibreria que fa honor al seu nom, encantada.

Jo no me la deixaria perdre. És un homenatge a la literatura, les llibreries i a l'ofici. M'ho he passat tan bé!

"Lo hermoso de ser librero es que no hace falta ser crítico literario: lo único que hace falta es disfrutar de los libros."

Publicada per Periférica
Traduïda per Juan Sebastián Cárdenas