dissabte, 26 d’octubre de 2013

dissabte, 19 d’octubre de 2013

Deu oques blanques


Un dia reps un correu d'una editora entusiasta, et diu que en Gerbrand Bakker treu novel·la nova i que a l'octubre serà aquí presentant-la. Hem pensat, em diu, que vingui a l'Espolsada, com ho veus?

La resposta la teniu aquí, em vaig llegir les galerades del llibre, abans d'acabar-les ja tenia clar que volia fer el llibre al club de lectura, li vaig proposar a la Laura si era possible, i sí, els somnis es fan realitat. Precisament fa un any al club de lectura vam llegir A dalt tot està tranquil i un any més tard en Gerbrand Bakker s'ha assegut amb nosaltres per parlar-nos de Deu oques blanques.

Deu oques blanques narra la vida d'una dona que fuig del seu país natal, Holanda, i que s'estableix a Gal·les per tornar a començar o potser per simplement ser. Allà, lloga una casa de camp amb deu oques blanques que corren pel jardí. Les oques van desapareixent, ningú sap com, sense deixar ni rastre. Un jove desconegut s'instal·la a casa seva i la protegeix no se sap de què, però sí de qui.
La protagonista, que treballava a la universitat com a professora de literatura anglesa, quan fuig s'emporta la seva tesi sobre la poetessa nordamericana Emily Dickinson, la seva poesia és present durant la novel·la, (comença amb un poema del que l'autor n'és fan i que l'ha portat a escriure la novel·la per entendre'l!) Sabem que va tenir una relació amb un jove del primer curs universitari, també sabem que el marit intenta cremar el departament quan ho descobreix...


Pau, silenci, revolta silenciosa, recerca d'un mateix, natura, olor, escalfor, expectació, solitud, llibertat per escollir... són paraules que els membres del club van triar per definir la novel·la, així vam començar la sessió amb en Bakker, llegint aquestes paraules per després donar peu a una vetllada única, plena de sentit de l'humor -holandès-, de vi i molta literatura. En aquest enllaç podeu llegir una magnífica ressenya del llibre.





A mi només em cal dir-vos que sóc fan de Bakker, del seu estil, dels ambients literaris que sap recrear, dels espais, de la sensibilitat de la seva escriptura i sóc fan de les editorials que confien en les llibreries de comarques i ens fan regals com els d'ahir.

Una menció especial a la Maria Rosich per la traducció de l'holandès i la Dolors Udina per la traducció dels poemes de la Dickinson.

Publicat per Raig Verd

dissabte, 12 d’octubre de 2013

Coral Glynn


Peter Cameron torna a sorprendre'ns amb una novel·la radicalment oposada a Algún día este dolor te será útil. El lector pot sentir-se desubicat quan la comenci si busca els paisatges urbans del llibre anterior, Cameron abandona la ciutat de Nova York i el jove protagonista per situar-nos a l'Anglaterra rural dels anys cinquanta. Peter Cameron fa una cosa molt bonica i és fer una novel·la d'homenatge a la literatura britànica, a les Brontë i a una sèrie d'escriptors que deu tenir com a referents i així ens regala una novel·la anglesa feta als Estats Units.

Som als anys 50, una jove infermera sense família, anomenada Coral Glynn, accepta una feina en una casa de camp perduda enmig del no res. Ha de tenir cura de la senyora Hart, una velleta amb una malaltia en fase terminal, que conviu amb la minyona i el seu fill, un militar convalescent de les ferides patides durant la Segona Guerra Mundial.

Com si d'una novel·la de misteri es tractés, Cameron recrea amb gran encert l'atmosfera que es viu en aquella casa, pots copsar l'ambient tens, el fred, la boira i la contenció, la mort macabra d'una nena, un anell que desapareix, dos personatges solitaris que acaben trobant en l'amor una fugida endavant...

"La humedad excesiva del jardín no les preocupaba a nadie en Hart House, salvo a la nueva enfermera, que había llegado el jueves y que, las dos tardes que hizo más o menos buen tiempo, había intentado sentarse fuera un rato, lejos de la tensión y la enfermedad que reinaban en la casa. Pero el jardín le parecía inhóspito, de modo que había decidido quedarse dentro."

Cameron dibuixa molt bé els seus personatges i per això acabes patint i sentint al costat de la Coral Glynn. És una novel·la de petites escenes, molt cinematogràfica -potser pel seu ofici de guionista de cinema-. Em quedo amb el moment en què la Coral Glynn es compra el vestit de núvia i quan arriba a l'habitació de l'hotel on s'està i se l'emprova descobreix que tota sola no se'l pot cordar i decideix tornar-lo, quina metàfora de la solitud.
Cameron escriu una història d'amor particular entre la Coral i en Clement, l'una amb ferides invisibles, les de l'ànima, l'altre amb ferides de guerra, físiques, però tots dos sols en l'ambient repressiu i purità de l'època. No es pot, ni vull, explicar massa cosa més per no desvetllar una història de final sorprenent, que et manté atrapat en el llibre. Peter Cameron domina molt bé el temps narratiu, el que ens vol dir i com ens ho vol explicar.

"-Creo que le gusto- dijo Clement-. A su manera tímida y callada, quiero decir. No es que sea obvio. Pero cuando estamos juntos, tengo la sensación...
- ¿De qué?
- No lo sé. Tal vez solamente lo imagino. Hay algo, sin embargo... algo extraño. Insólito, quiero decir. Cierto sentimiento que me parece que compartimos.
-¿Y qué sentimiento es ese?
- No lo llamaría felicidad. Alivio, quizá. La sensación de que hay algo vivo entre los dos. Cierta conexión, supongo."

Publicada per Libros del Asteroide
Traduïda per Patricia Antón

dissabte, 5 d’octubre de 2013

El azul es un color cálido



Tenir una llibreria és sinònim de tenir clients i amics fantàstics que sovint et descobreixen lectures que a tu t'han passat per alt. En acabar la sessió del club de lectura del mes de juliol la Montse va parlar d'aquesta novel·la gràfica, m'hi vaig capbussar de seguida i el resultat és que és una de les lectures més delicades que he fet en molt de temps.
És tendra, preciosa, posa la pell de gallina. Julie Maroh il·lustra la vida de la Clementine, una adolescent que intenta trobar el seu lloc a l'institut. Un dia de camí es creua amb dues noies, una porta el cabell blau i li somriu. A partir d'aquí res torna a ser igual, la Clementine i l'Emma aprenen a estimar-se.

Imatges grises amb pinzellades de blau per l'esperança. Molt delicada. De lectura imprescindible!






* Novel·la gràfica que ha inspirat la pel·lícula guanyadora de la Palma d'Or de Cannes, La vie d'Adele.

Publicada per Dibbuks
Traduïda per Lorenzo F. Díaz