dissabte, 20 de desembre del 2014

Bones festes

Avui us dono motius per regalar llibres i estimular la lectura i aprofito per desitjar-vos unes bones festes!



Gràcies a la Remei i en Cesc pel disseny :)

dissabte, 13 de desembre del 2014

Enamorats



He llegit aquest bombó d'una revolada després d'uns quants llibres deixats i una por interior que em perseguia i em corsecava... I si ja no m'agrada llegir? Em deia... Són dies de feina, llargues jornades, voler ser a tot arreu, a casa, fer de mare, la llibreria, les comandes... i al vespre caic rodona... però ai las! Aquest petit llibre sense argument ni accions trepidants de sobte se m'ha escolat dins l'ànima.

Alfred Hayes escriu en un instant aquell moment en què comença el declivi d'una parella, no és un fet ni un instant però si una col·lecció de moments que sumats naveguen a la deriva. Escrita l'any 1953 i fins ara inèdita en català, ens arriba de la mà de 62 i d'un gran exercici de traducció d'Albert Torrescasana.

Amb una barreja de veus narratives, en una mena d'estat febril o de semi-inconsciència el text ens va calant com la pluja fina... I ens regala afirmacions com:

"M'imagino que no hi ha cap nit com la primera, ni cap cos nu com el primer, i que els primers gestos, insegurs i dubitatius i massa intensos, no tornen a ser mai el que van ser, perquè res del que volem no passa ben bé com volem que passi, ni l'amor, ni les aspiracions, ni els fills, i avancem d'una decepció a l'altra, de l'esperança a la negació, de les expectatives a la renúncia, a mesura que ens anem fent grans, pensant que l'error ha estat desitjar amb una força que ens ha fet mal, i convencent-nos que el nostre error ha consistit a tenir esperances i expectatives, i que sembla que com més anheles una cosa, més costa obtenir-la..."

"Trobar-se indefens, indefens a causa d'alguna cosa per combatre la qual no pots demanar ajut enlloc, és una experiència espaordidora. Però, quan hem patit durant prou temps, ens acostumem a la idea que sempre hem patit i que abans no era diferent, i finalment arribem a una mena de simulacre de salut."

No apte per amants de la literatura d'evasió, fascinant per aquells que passeu per la vida convençuts que la literatura ens guareix l'ànima.

Editada per Edicions 62
Traduïda per Alfred Hayes

dissabte, 6 de desembre del 2014

Mallko y papá



 "Aceptar es recibir voluntariamente y con agrado lo que se nos ofrece."

Tinc un nus a la gola mentre provo de descriure les sensacions que em va provocar la lectura de Mallko y papá, un llibre íntim, personal i autobiogràfic del gran Gusti que sempre ens ha fet riure amb els seus dibuixos alhora que ens ha sorprès amb la seva capacitat de transformar objectes. M'imagino en Gusti sempre amb una llibreta de dibuix a la mà i uns quants colors a punt de fer feina. Des de fa temps a en Gusti també l'acompanya el seu fill petit, en Mallko, un nen amb la síndrome de down, que va arribar a la seva vida amb tota la seva força: "Eso me ocurrió con Mallko: no era como me lo había imaginado. Llegó antes de tiempo, sin avisar, y... no lo acepté."


A l'autor li va caldre temps per pair la notícia i aprendre acceptar en Mallko com era, no tal com se l'havia imaginat. I aquesta acceptació li ve de la mà del seu fill de 8 anys que li fa una d'aquelles reflexions que només fan els nens però que són tan vitals i sinceres que no et deixen més remei que reaccionar: "A mí que más me dá si es verde, rojo o azul, plateado o con pelos o bajito, gordito. Para mí siempre va a ser "mi mejor hermanito".

Quan arriba aquesta acceptació la resta flueix de manera que Gusti desplega tota mena de tècniques pictòriques, collage, fotos... per fer aquesta mena de dietari que té dos moments preciosos, el capítol dedicat a l'Anne i el dedicat al seu fill Théo. És evident que la vida ens prepara sorpreses que sovint no coincideixen amb els nostres desitjos i que tanmateix ens donen l'oportunitat de viure intensament i veure-ho tot des d'una altra òptica i amb altres capacitats.





És un llibre preciós que m'agradaria que tothom comprés, m'ha fet emocionar la història, però sobretot la sinceritat de reconèixer la no acceptació i com aquesta es va transformant de mica en mica. Mentre el llegia em venia al cap María y yo del Miguel Gallardo o el Quiet del Màrius Serra... tots tres grans lliçons d'amor incondicional. Gràcies!


Edita Oceano travesía

dissabte, 29 de novembre del 2014

Imprescindibles

Diuen que viatjar obra la ment i és del tot cert, a mi el viatge d'aquest estiu em va servir per posar distància amb el meu dia a dia i aprendre de les moltes llibreries que vaig visitar. Vaig ser ben amunt, en un país on trobes llibreries infantils fantàstiques i d'adults que enamoren. Un país en què la conciliació laboral i familiar no és una utopia sinó una realitat... d'aquí el meu cop de cap definitiu a l'hora d'encarregar el dibuix al Xavier Salomó amb la campanya dels horaris de l'Espolsada.




En una de les llibreries vaig llegir "A good book will keep you fascinated for days. A good bookshop for your whole life" que vindria a ser: "Un bon llibre et meravellarà durant dies, una bona llibreria ho farà per sempre." I amb aquesta divisa vaig tornar cap a casa conscient de voler fer alguns canvis, el primer van ser les taules i després la idea de destacar els llibres imprescindibles per a mi, la Fe, la llibretera. Més enllà de les novetats, volia que tothom que entrés a l'Espolsada, pogués reconèixer quins llibres eren especials. Em vaig posar en contacte amb la Núria Farrés, li havia vist alguns treballs que m'havien agradat molt, vam quedar per parlar de la meva idea i al cap d'uns dies em va venir amb dues propostes molt engrescadores. Finalment la que us presento em va semblar elegant, contundent i que transmetia allò que volia mostrar als meus clients.




Així doncs, a partir d'ara a la llibreria trobareu aquest cartell de fusta, fet per en Quim del Taller de fusteria, que també m'ha fet les taules i els llibres marcats amb aquest distintiu on hi haurà una breu opinió sobre el llibre. Tinc fulls disponibles per si voleu recomanar algun llibre, perquè vosaltres amics i clients, també sou part del projecte. Espero que us sentiu acollits a l'Espolsada una vegada més.

Aprofito l'entrada per deixar-vos amb imatges que són un resum del mes de novembre a la llibreria. Només puc donar-vos les gràcies a tots per fer-ho possible... Hem presentat Paraules a mitges de la Blanca Busquets (una alegria tenir-la a casa nostra), hem reunit el club juvenil amb una interessant novel·la, Tigre, tigre (ambientada a l'època dels romans), amb el club infantil hem festejat el centenari del naixement de la Tove Jansson, mare i autora dels Mumin, amb el d'adults hem descobert la Taiye Selasi i la seva primera novel·la Lejos de Ghana que et deixa glaçat, i hem acabat per fer el Taller de monstres amb la genialitat i la rauxa d'en Jaume Copons i la Liliana Fortuny. Al febrer ja farà 8 anys que donem guerra i ens estem preparant per celebrar-ho com cal, de mentre, ja avanço que tindrem un gener i un febrer esplèndids...

Paraules a mitges amb Blanca Busquets



Club infantil amb els Mumin
Club juvenil amb Tigre, tigre





 
Club de lectura d'adults amb Lejos de Ghana



 
Taller de monstres amb Jaume Copons i Liliana Fortuny


Una abraçada,

Fe

dissabte, 22 de novembre del 2014

Mujercitas



 "Hay que elegir entre no hacer nada o pelear por ser libre. Y las mujeres más. Eso fue lo que me enseñó Mujercitas." Rosa Maria Calaf.

Són dies atrafegats a la llibreria perquè preparem la campanya de Nadal i ens passem el dia obrint caixes, entrant llibres, fent-los lloc, col·locant-los a les taules de novetats... entre tot el tràfec d'albarans, caixes, factures surt alguna nota de color, d'aquells llibres que t'inspiren i que vols a casa. Dies enrere em va passar amb Mujercitas, sí, sí, ho heu llegit bé, el clàssic de tota la vida que ja heu llegit o heu vist adaptat al cinema. Lumen acaba de fer una edició preciosa amb pròleg d'Elena Medel i il·lustrat per la Riikka Sormunen.

Foto de l'editorial
Me'l vaig endur cap a casa i només obrir-lo vaig fer un viatge fins a un paisatge que m'era molt familiar, el menjador dels March, la família que té el pare al front, Guerra Civil als Estats Units, mentre la mare es fa càrrec de quatre noies joves, cadascuna ben peculiar: la Jo, la Beth, l'Amy i la Meg. Ben aviat aquestes quatre noietes fan que et sentis part del clan, quatre esperits rebels que van suposar un xoc en el cànon femení de l'època. Louisa May Alcott encarna en el paper de la Jo, el seu alter ego, ja que ella també va créixer amb tres germanes més en un espai familiar d'educació lliure fonamentada en l'experimentació de l'alumne, el seu pare era mestre.

Foto de l'editorial
No cal que parlem de l'argument perquè és ben conegut per tothom, però sí cal que remarcar la relectura en ple segle XXI continua sent d'una vigència que fa pensar, cal contextualitzar l'obra en l'època en què va ser escrita, és clar! Però llavors era moderna i és per això que s'ha tornat un clàssic, aquelles noies no tenien mòbils ni tablets però sí que tenien els mateixos anhels de vida que les dones d'avui. Només publicar-se ja va vendre 2000 exemplars i els que deu haver venut des de la seva aparició. És d'agrair aquesta edició de Lumen, curosament traduïda i il·lustrada, i sense censurar! Podem llegir-la una mica més mordaç del que fins ara ens l'havien venuda. Un regal ideal per a totes aquelles donetes que entren al difícil món dels adults i totes aquelles dones que enyoren aquelles tardes d'estiu de no fer res, o els hiverns a casa llegint sota l'escalfor.
He de reconèixer que la Jo m'ha tornat a robar el cor, ella i els seus llibres i és que jo també sóc una mica Jo.

Publicada per Lumen
Traduïda per Gloria Méndez

dissabte, 15 de novembre del 2014

Cuadernos rusos, la guerra olvidada del Cáucaso





L'editorial Salamandra ens ha donat tres notícies literàries
fantàstiques, una la traducció dels seus llibres en català, gràcies! La incorporació d'un segell de novel·la negra i la de Salamandra Graphic dedicada a les novel·les gràfiques. Dels títols publicats  a Graphic, feia dies que em cridava l'atenció Cuadernos rusos de l'autor italià, d'origen rus, Igort.
En aquest país de tant poca tradició de còmic, sempre s'associa la paraula a llibres infantils o lúdics, però encara costa creure que hi ha un públic adult que a la resta d'Europa consumeix còmic de manera habitual i que llegeix novel·les gràfiques amb assiduïtat. A Brussel·les per exemple, hi ha una xarxa de llibreries especialitzades espectacular i per tant molta tradició. Llegir novel·la gràfica, també és llegir, de manera bifocal diria jo, el text d'una banda i de l'altra la il·lustració que n'és l'ànima. Cuadernos rusos és un llibre imprescindible, art reivindicatiu de bellesa colpidora per la qualitat de les il·lustracions, però demolidora pel que ens explica. Des que l'he acabat tinc un nus a l'estómac que no em deixa respirar. Llegir ens fa lliures perquè ens obra la ment i aquí en tenim una mostra...
Igort fa un viatge per conèixer els racons per on es movia Anna Politkòvskaia, la periodista russa que investigava el maltractament sistemàtic per part del govern rus a la població txetxena i que va ser assassinada a l'ascensor de casa seva només per voler explicar la veritat. L'opacitat i la violència són marca de la casa, m'he esgarrifat de saber que els soldats russos enviats a Txetxènia pateixen una síndrome, txetxena, no poden controlar la violència, la duen inoculada i no poden parar d'exercir-la, buf!
Igort ens mostra una realitat, però no la jutja, ens la mostra com feia Politkòvskaia perquè nosaltres traiem les conclusions i ens posem a la pell dels altres, fins i tot dels botxins.



La narració s'estructura en quaderns, talment quaderns de notes, que Igort escriu, dibuixa, esbossa...espais coneguts per l'Anna.
Silenci, entremig de la violència també hi ha lloc per a la bellesa de Sibèria, i malgrat tot aquesta va amagar els gulags. Els camps de treball forçats on Stalin enviava tots aquells que no pensaven com ell. Igort parla amb els avis supervivents que expliquen l'atrocitat que encara avui persisteix ara amb els txetxens...



Un treball de camp excel·lent, recollit en aquests quaderns que fan un repàs a la Rússia dels segle XX i XXI amb notes, com devia fer l'Anna, i amb dibuixos i pinzellades de la mà d'aquest artista. Un llibre sorprenent i necessari.

Traduït per Regina López Muñoz
Editat per Salamandra

dissabte, 8 de novembre del 2014

Quin caos d'habitació!




Som davant d'un àlbum il·lustrat marca de la casa, és a dir, Xavier Salomó. Un llibre especial, divertit i juganer que amaga dues lectures. Un conte emocionant per als nens i emotiu per als adults.

Som dilluns al matí, el pare d'en Pau entra a l'habitació i li diu bon dia, li demana que endreci els mitjons vermells al calaix, però, on són els mitjons? El dimarts el pare d'en Pau torna a entrar a l'habitació que està una mica més desordenada, li demana que s'espavili i que agafi el llibre de mates, la raqueta de tenis i el jersei blau... i així successivament fins arribar al diumenge.


Jo que sóc mare m'he sentit molt identificada amb aquest llibre, les repeticions matutines i les presses són part del meu dia a dia, malgrat provo de mil maneres d'evitar-les. Cada dia em faig el propòsit de no repetir la paraula espavila't ni el tenim pressa, però no me'n surto i tanmateix la solució és ben fàcil i en Xavier ens la proposa, l'afecte, l'estima i l'empatia amb els més menuts sovint ens donen la resposta.


Un llibre preciós i juganer, en Xavier ens proposa un joc de buscar objectes amagats en aquest caos d'habitació que farà les delícies dels més petits alhora que emocionarà als adults que els acompanyin en la lectura. Intel·ligent, subtil i delicat amb unes il·lustracions detallades i reals que et transporten a l'univers de les habitacions infantils. Genial!


En Xavier Salomó és un il·lustrador que no para de créixer i que en mica en mica ens va regalant grans llibres, sovint en tàndem amb la Meritxell Martí, i ara sol, com autor i il·lustrador. Els seus llibres primer es publiquen a França i després aquí, la qual cosa em fa molt feliç pel reconeixement, que es mereix, però de l'altra diu que a casa nostra encara estem a anys llum del país de dalt. En mica en mica tot arriba, i sabeu els nens són nens i com a tal es mereixen llibres de qualitat, amb dibuixos preciosos i bons textos. Aquests nens d'avui són els adults de demà que si creixen amb llibres com aquest segur que, si més no, seran una mica més feliços.

Recomanat de 5 a 99 anys

Publicat per Cruïlla

divendres, 31 d’octubre del 2014

Las tres bodas de Manolita


Fins fa tres dies gairebé ningú havia sentit a parlar de memòria històrica ni de restauració del nom de les víctimes, vivim en una democràcia tan agafada per pinces que hi ha coses que ens fa una por terrible i més si vivim en un estat on sembla que una única veritat impera, la dels guanyadors de la Guerra Civil; els vençuts no només van ser afusellats, humilitats i vexats sinó que encara ara s'han de sentir dir algunes coses que em fan una vergonya immensa. Una de les veus que trenca una llança al seu favor és la d'Almudena Grandes que des de la seva implicació política i de justícia ho fa a través de la paraula, la seva millor arma. No parlaria de tot això si no fos que el resultat és impecable que aquest homenatge literari que Almudena Grandes vol fer als Espisodios Nacionales de Benito Pérez Galdós està essent un reconeixement merescudíssim a les víctimes, però també una literatura que, a partir d'uns fets històrics reals, recrea la vida d'aquella gent que va existir i va viure, en aquest cas, en el Madrid de la postguerra.

Las tres bodas de Manolita ens explica la vida de Manolita una jove coneguda amb el sobrenom de la señorita conmigo no contéis. Viu en una família amb molta implicació política, el pare i la seva parella són a la presó i el germà amagat a les bambolines d'un tablao flamenc, ella mira cap a un altre costat, no es vol mullar, ella es vol casar per amor i ser una noia feliç amb fills. I tanmateix, la postguerra li prepara un altre futur...

"En los buenos tiempos, las jovencitas se casan por amor. En los malos, muchas lo hacen por interés. Yo me casé con un preso en los peores, por dos multicopistas que nadie sabía poner en marcha. Tenía dieciocho años, y hasta que a mi hermano se le ocurrió complicarme la vida, ni si quiera sabía que existieran máquinas con ese nombre."

Manolita de cop i volta és la cap de família, amb germans petits a qui cal alimentar i fer créixer. Els seus somnis ben aviat es converteixen en un malson de buscar menjar i deixar la pell fent tota mena de feines perquè no els falti de res mentre el pare sigui a la presó i el germà gran visqui amagat. De ser la señorita conmigo no contéis es converteix en el puntal de la família, que passa informació secreta mentre sobreviu en un ambient molt hostil, que la porta a prendre decisions, amb la millor de les intencions, com enviar les seves germanes petites a una escola de monges de Bilbao on la caritat cristiana es queda a la porta de l'entrada.

"Se levantaban por la mañana con el hambre de la noche anterior clavada en el estómago y lavaban, tendían, planchaban como máquinas tontas y eficaces, hasta que llegaba el momento de acostarse para que el cansancio fulminara al hambre que habían acumulado durante toda la jornada. Así, un día, tras otro, una semana tras otra, un mes tras otro, hasta que Raimunda empezó a aprobarlas, asintiendo con la cabeza mientras las veía desfilar del dormitorio a la capilla, de la capilla al comedor, del comedor al pasillo. La monotonía de su vida era un factor esencial de su fracaso, aquel proceso que las fue degradando implacablemente, siempre poco a poco, hasta convertirlas en las peores enemigas de sí mismas."

Mireu i escolteu:

El testimonio de Isabel Perales - Las tres bodas de Manolita - Almudena Grandes from Tusquets Editores on Vimeo.


Grandes ha fet una novel·la coral que pivota entorn de la Manolita però que té uns secundaris tan ben trobats i tan vius que permeten agafar el relleu de la protagonista quan aquesta necessita passar desapercebuda. Grandes és molt hàbil amb la creació de personatges, desconec el seu procés creatiu, però no ha de ser fàcil fer que totes les peces del trencaclosques vagin encaixant en mica en mica, durant el procés explica que va conèixer gent que li explicava històries del Madrid de l'època que després ella adapta i transporta al terreny de la ficció i així ens traslladem a l'obrador d'una pastisseria (en època d'escassetat d'aliments se les inventaven totes), en un tablao flamenc, en un pis regentat per un gai adinerat que acull tota mena de gent que no troba el seu lloc al món, però també a la resistència política, amb les màquines d'imprimir fulletons de propaganda i amb la burocràcia i els buròcrates que es deixen vèncer amb suborns i favors sexuals, també els delators que només per l'afany de protagonisme són capaços de l'impossible.

Estic esperant amb candeletes la quarta entrega, perquè frueixo, m'enfado, em revolto i em reafirmo, però també perquè quan acabo els seus llibres trobo a faltar els protagonistes durant tants dies... Encara penso què deu fer la Manolita, com li deu anar la vida...
Que la literatura ens faci a tots més lliures, gràcies Almudena!

Publicat per Tusquets editores

dissabte, 25 d’octubre del 2014

Paraules a mitges

Fa una bona estona que estic asseguda al davant de l'ordinador amb la pantalla en blanc, el llibre de la Blanca al costat, música de fons i rosegant una mica de xocolata... Escric i esborro... i penso com coi puc parlar d'aquesta novel·la sense desvetllar res de la trama perquè el lector pugui gaudir de cada gir i sorpresa que la Blanca ens té preparats.
Confesso que m'ho he passat bomba llegint el llibre de la Blanca, no he deixat de girar pàgines, però mentre la llegia també me la imaginava amb cara de múrria escrivint i passant-s'ho d'allò més bé! M'agrada la prosa de la Blanca perquè flueix, és àgil, treballada i per la riquesa de llenguatge que gasta, però també pel sentit de l'humor, una mica negre, i la seva capacitat de recrear espais i moments.

Som al llit de mort del pare d'una família, la de la Nina, l'Albert i l'Annabel, quan el pare els confessa que el 23F va matar a un home... Cap d'ells creu que el tros de pa del seu pare fos capaç de matar ningú i allà entre el plor i el dol cadascú explica la seva pròpia història i confessa en veu baixa què feia aquell 23F. Una història que passa a cavall de Barcelona i algun poble de la Plana de Vic, als anys 80. L'Annabel estudia per mestra a Barcelona i treballa al saló de te de Can Mauri per treure's un sou; l'Albert fa de mecànic a Ripoll i la Nina està en un convent de monges. Paraules a mitges com diu el títol és una novel·la on els silencis són tant o més importants que allò que s'hi diu. No deixa de ser un tema recurrent en la literatura el de la família i els secrets, com ens venem a l'exterior com a clan familiar, el que mostrem i alhora el que ens amaguem. És evident que els secrets hi són però que compartits amb algú sempre són més digeribles. Dividida en quatre parts, una per cada fill i l'altre la del mosso de la casa de pagès que hi aporta un punt de vista molt interessant, absent, com si no hi fos... M'ha agradat com la Blanca juga amb els salts en el temps i com del llit de mort del pare en surten històries que neixen i permeten renéixer els personatges.

Els fets històrics són importants i tant que sí, però sovint ens oblidem d'explicar les històries menudes de la gent que iniciava vida en democràcia com l'Annabel que somiava entre fum als bars de Gràcia, mentre el seu germà patia en solitud i la germana resava al convent i és el que fa aquest llibre, explicar-nos la vida d'una família amb un taló de fons com el 23F. Paraules a mitges fa olor de xocolata i de perfum, el perfum que venia la mare a la botiga que tenia al poble.
Si us va agradar El jersei i La nevada del cucut aquest ja el podeu posar a la pila, a l'Espolsada el presentem el dia 14 de novembre.

Editada per Rosa del Vents.

dissabte, 18 d’octubre del 2014

La petita Amèlia es fa gran



Hi ha llibres amb els que tens un enamorament a primera vista, no sabria descriure-ho, però treuen el cap de la caixa, els agafes, acaricies les cobertes, els obres a poc a poc i et deixes seduir per la màgia que contenen, els tornes a tancar i a obrir i et continuen fascinant. Tancats te'ls acostes al pit i els abraces en silenci i aixeques el cap per veure si a la llibreria hi ha algú que s'hagi adonat d'aquest enamorament instantani... si és així t'hi acostes i dius: mira'l, si us plau... sinó esperes ansiosament que algú entri per compartir la màgia. Tot això us ho explico perquè aquest conte pop-up tan bonic fa ganes de cridar als quatre vents que vols que tothom el tingui i que tothom en pugui gaudir.





L'Amèlia és un nena que creix i això es tota una aventura perquè tot el que hi ha al seu voltant és més gran que ella, però per sort, això no sempre és així, la perspectiva de les coses canvia. M'agrada recordar espais o coses de quan era petita que eren moooolt grans i que vistos amb el temps no ho són tant, aquesta és l'essència de créixer i fer-se gran. Elisenda Roca ens regala un text poètic embolicat amb les il·lustracions boniques i delicades de la Paula Bonet que no deixo de mirar. El que més m'agrada del treball de la Paula és que reconeixes el seu traç però trobo que s'ha sabut posar a l'alçada de la mainada i ha dibuixat pensant en ells.





Quan ets petit també passa que hi ha persones que penses que no podràs conèixer mai però et fas gran i de sobte tens una llibreria que et dóna la possibilitat de conèixer gent amb quin compartir bones estones. Estic com una nena amb sabates noves de taló de saber que l'Elisenda i la Paula seran dissabte que ve a l'Espolsada fan gaudir grans i petits de la màgia de les bones històries. Us espero!

Editat per Combel

dissabte, 11 d’octubre del 2014

Nit Viena


Des de fa temps intento que a la llibreria passin coses, que sigui un espai d'intercanvi cultural, que la gent s'hi senti a gust, es trobi còmode entre llibres però que sobretot, s'hi trobi sentint parlar de literatura. Així és com han nascut nits dedicades a Impedimenta, a la Woolf, a la Munro, Libros del Asteroide, Minúscula, Lumen... convidant a editors i traductors a explicar la seva feina vital perquè nosaltres com a lectors tinguem una oferta de lectures per anar fent camí. La col·lecció del Cercle de Viena m'ha donat grans satisfaccions com a lectora, per això, li devia un vespre temàtic, perquè s'ho mereixen, perquè fan una feina impecable d'acostar-nos autors del segle XX, narradors que si no fos pels traductors no podríem llegir, perquè curen l'edició, el disseny i el contingut, perquè estimen els traductors i això es nota en els llibres.

Ahir va ser un d'aquells vespre que forma part de la memòria de l'Espolsada, amb dues dones de bandera, editora i traductora, amb un munt de bons llibres per conversar, amb un públic fidel, amb sorpreses de gent que venia per primera vegada a la llibreria (benvinguts!) i amb un equip que treballa a les bambolines per deixar la llibreria preciosa malgrat tots els contratemps que ahir vam tenir, sou grans, molt.

Jo em sento molt satisfeta de poder viure-ho en primera persona, però encara més que tot això que passa tan màgic tingui com a guió els llibres i la literatura. La sensació és agredolça però, els bons traductors cada cop tenen menys feina, les editorials els costa que els seus llibres trobin el camí i a les llibreries ens costa vendre i sobretot ens costa tenir poder de convocatòria. Jo voldria encomanar tothom d'aquesta màgia, voldria que més gent traspassés el llindar de l'Espolsada un divendres al vespre, després d'una setmana de feina, i malgrat la pluja, i s'assegués, prengués un got de vi mentre sent parlar de Corfú, de la Dinesen, Kawabata, Proust, Steinebck, d'homes que planten arbres per transformar el món i d'un Jardí secret que amaga tresors de la literatura infantil universal que haurien de ser a totes les cases, i a mi de mentre només em falta comprar-me un parnàs i fer de llibreria ambulant amb el millor somriure. Com ja us vaig dir ahir, regaleu llibres, compreu-ne, parleu-ne a la xarxa, fem saber el món el que es perden. M'hi ajudeu?

Gràcies Isabel per la perseverança, com la del plantador d'arbres, de fer un catàleg tan impecable, i a la Dolors Udina per traspassar el to original de les obres, per conviure amb els llibres fins a regalar-nos la traducció final, i a vosaltres per ser-hi sempre.









dissabte, 4 d’octubre del 2014

L'Automòbil Club d'Egipte



"Si llegeixes literatura, mai seràs un fanàtic" afirma Alaa Al Aswani en aquesta entrevista feta per Ernest Alós a l'autor egipci. No podria estar-hi més d'acord. D'una banda, perquè llegir novel·la et permet posar-te a la pell de tanta gent i viure tantes vides que de cop m'he trobat al Caire dels anys quaranta. De l'altra, novel·les com aquesta et permeten entendre situacions i circumstàncies, parlo de la primavera àrab, parlo del paper dels europeus en la descolonització, dels comportaments dictatorials i de les relacions de vassallatge (les estudiàvem a l'escola quan fèiem l'edat mitjana, transformades i disfressades però continuen vigents)... tot plegat novel·lat en una història que arrenca amb la família d'Abdelassís Hamam, descendent d'una família adinerada de l'Alt Egipte que s'arruïna i es veu obligada a deixar-ho tot per anar a guanyar-se les garrofes al Caire.
Som a l'època dels primers automòbils que només tenen els anglesos, el rei i els nobles. Amb l'afany de trobar-se i intercanviar opinions, disbauxa i vanitat neix l'Automòbil Club d'Egipte, on el nostre protagonista entrarà a treballar com a servent.

"-Mentre els egipcis segueixin fent servir una llengua tan nefasta i estèril no avançaran mai.
-L'àrab clàssic no és ni estèril ni nefast. És una llengua viva i molt rica -vaig respondre de seguida-. I, en qualsevol cas, no és pas la llengua la que manté endarrerit el país, sinó l'ocupació."

Abdelassís Hamam té com a objectiu l'educació dels seus fills i en especial la de seva filla, per això hi deixa la pell servint a una colla d'ineptes adinerats que exploten tothom que no parli anglès i no sigui blanc.
Així en una estructura coral, l'acció es desenvolupa en dos fronts, un a dins el club i a l'altre a l'exterior de la mà dels membres de la família Hamam que ens porten a la universitat, a la vida nocturna del Caire, a les llars egípcies i a la cuina dels moviments revolucionaris que volen enderrocar la monarquia.
Amb un llenguatge planer i àgil com aquell qui no vol et trobes passant pàgines, 572, amb fruïció i espiant les vides petites dels Hamam, de les vídues dels colonitzadors i de tota una societat que batega. Les novel·les d'Aswani són les de la gent, del trànsit, del bullici del carrer i el mercat. Un retrat que ni el millor pintor podria captar amb tanta intensitat.

Diu Alaa Al Aswani que cal lluitar per la llibertat però que sovint el pa i la gana passen per davant... i ja sé que estem a Egipte en els anys quaranta però mentre llegia no podia sinó sentir l'eco del que s'està coent a casa nostra.

Publicada per Edicions de 1984
Traduïda per Jaume Ferrer Carmona
Il·lustració de la coberta d'Arnal Ballester

dissabte, 27 de setembre del 2014

Canciones de amor a quemarropa




Canciones de amor a quemarropa és un d'aquells llibres que si l'hagués llegit a cegues estic segura que hauria dit aquest és un Asteroide. Se'm fa molt difícil explicar el perquè, però quan el llegia em deia a mi mateixa, sí senyora és marca de la casa. Una novel·la senzilla en estructura però amb força en el contingut, tan real com la vida dels cinc amics que viuen en un poble de Wisconsin i que es retroben pel casament d'un d'ells. Hi ha molts lectors que aquest argument els pot semblar summament avorrit i en canvi, a mi em fascina poder posar-me a la vida d'aquesta gent que viu tan lluny i que em convida a fer una cervesa al bar del poble o a fer una gran tassa de cafè al sofà de casa seva. Aquesta és la sensació que tens quan llegeixes Canciones de amor a quemarropa, que tu podries ser un d'ells i que de fet, la Beth, en Henry, en Lee, en Kip i en Ronny es podrien dir de tantes altres maneres, tots ells comparteixen un lloc que els fa sentir segurs, un indret on tornar i abrigar-se de les inclemències de la vida.

"Esta es mi casa. Este es el lugar en el que primero creyeron en mí. En el que todavía creen en mí. Este es el lugar que dio a luz las canciones de ese primer disco."

És un llibre sobre l'èxit musical d'en Lee i del seu fracàs personal; de la set de diners i èxit d'en Kip, agent de borsa; del bonàs d'en Henry que s'ha quedat al poble amb la granja familiar amb la seva estimada Beth, la novia de tota la vida i de la perillosa amistat d'en Ronny amb l'alcohol i la vida als rodeos. Estructurada amb capítols que porten les inicials de cadascun d'ells anem veient com entenen la vida, l'amor, l'amistat, la música i el paisatge. Simplement deliciosa.

Aquí podeu veure un vídeo de l'autor amb el paisatge de fons de la novel·la.

Feu el favor de sortir corrent a la llibreria més propera, prepareu-vos una bona tassa de te i llegiu-lo!

Publicat per Libros del Asteroide
Traduït per Marta Alcaraz

dissabte, 20 de setembre del 2014

La vida al davant

Lectura que va acompanyar-me algun matí de les vacances



Temps era temps quan en un barri suburbial de París, cap als anys setanta, convivien jueus, àrabs i subsaharians, entre ells en Momo un nen àrab que viu a casa la senyora Rosa, una vella jueva d'origen polonès, supervivent dels camps de concentració, que acull a casa seva fills de prostituta de qui les mares no se'n poden fer càrrec. En Momo sent una adoració per aquesta dona grossa i malgirbada, que ha tingut una vida difícil i que ha d'assumir que es fa gran.


La vida al davant és la novel·la dels altres, aquells que hi són però que a ulls de molts són invisibles, un relat de màxima actualitat, explicat per la mirada innocent d'un nen que ens mostra el món que veu amb els seus ulls. En Momo juga amb els nens de la casa que esperen ser adoptats o acollits per famílies però té uns amics ben especials, un ancià cec que li ensenya àrab o la senyora Lola, un transsexual senegalès que fa de puta, sempre disposat a ajudar amb el que calgui. És una història coral, on passen molts personatges però els protagonistes viuen en un edifici de sis pisos sense ascensor.

"El senyor Hamil té un llibre del Víctor Hugo, i jo també quan sigui gran escriuré els miserables, que és el que sempre s'escriu quan es té alguna cosa a dir. La senyora Rosa tenia por que no m'agafés un atac violent i la perjudiqués tallant-li el coll, perquè tenia por que no fos hereditari. Però no hi ha cap fill de puta que pugui dir qui és el seu pare, i jo no penso matar ningú perquè no es tracta d'això. Quan sigui gran tindré totes les forces de seguretat a la meva disposició i mai no tindré por. És una llàstima que les coses no es puguin posar a l'inrevés, com a la seva sala de projecció, perquè el món faci marxa enrere i perquè la senyora Rosa torni a ser jove i bonica i faci goig."

Aquesta és la història d'uns personatges marginals i de "segona" que s'esforcen a dir-li que té tota una vida al davant i ell a mesura que creix no ho veu gens clar, més aviat al contrari, ben aviat sap de quines misèries està feta la vida en un barri de classe obrera amb gent d'aquí i d'allà i on malgrat tot la paraula SOLIDARITAT s'escriu en majúscules.

"- Ai, petit Mohamed, jo mai no em podria casar amb una jueva, ni que encara fos capaç de fer una cosa així.
-La senyora Rosa ja no és jueva ni res de res, senyor Hamil, només li fa mal tot. I vostè mateix també es tan gran que ja és hora que Al·là comenci a pensar en vostè, i no vostè en Al·là. Vostè va anar a veure'l a la Meca, ara li toca a Ell, fer alguna cosa per vostè. Per què no es pot casar a vuitanta-cinc anys, si ja no li pot passar res de dolent?
-I què faríem un cop casats?
-Senten llàstima l'un per l'altre, collons. És per això que la gent es casa."

Editat per Angle editorial
Traduït per Jordi Martín Lloret (llegiu aquí una entrevista molt interessant sobre l'autor i la seva obra.)

dissabte, 13 de setembre del 2014

Montserrat Abelló


SABER QUE HA ARRIBAT

Saber que ha arribat
el moment
de retenir
aquest gest,

altrament efímer,
perquè perduri
en el record

i així retrobis
en el mots que deixes escrits
veritats que t'eren esquives

(Del poemari Més enllà del parlar concís, publicat per Denes)


Avui és el comiat a Montserrat Abelló i estic trista, estic trista des del dia que vaig saber que ens havia deixat. No la coneixia personalment i penso, com pot ser que t'afecti la seva pèrdua?


Foto: Txema Salvans

Deu fer un parell d'anys, vaig fer cap un dels berenars literaris que organitza la Teresa del Cucut a Torroella, però la forta pluja la va espantar i em va impedir saludar-la. Durant aquest any he estat a punt de tancar la llibreria per anar-la trobar sinó recordo malament a la Central (amb la Laura Borràs, la Mirna i en Xavi, no tinc perdó, m'ho vaig perdre) i altre cop a Torroella. No ho vaig fer, és el que passa quan ets autònoma que els dubtes se't mengen. I ara els dubtes no se'm mengen i en canvi la ràbia em corre per dins. No sóc mitòmana però m'hauria agradat fer-li un petó i dir-li gràcies, gràcies per escriure, gràcies per traduir i gràcies per entendre la feminitat com ho faig jo. Em direu que m'hauria de preocupar que una dona de 96 anys i una de gairebé 40 tinguéssim tantes coses en comú, però gràcies a l'entrevista que li va fer l'Eva Piquer, vaig veure que miràvem el món d'una manera semblant. La Montserrat tenia un somriure que enamora, una empenta envejable i una vida admirable de tan real i viscuda.
A ella li devem llegir la Plath en català i que la Marçal sigui llegida en anglès, per exemple, i per això jo li dec un homenatge a la llibreria, un d'aquells vespres temàtics que tant ens agraden. Ara i aquí prenc el compromís, espero trobar còmplices que m'hi ajudin.

Mentre, ens haurem de conformar llegint-la i remirant aquesta entrevista que li van fer a L'hora del lector. Gràcies per tot Montserrat.





dissabte, 6 de setembre del 2014

Lejos de Ghana


Va ser un dels llibres que em van regalar per Sant Jordi, però no ha sigut fins aquest estiu que he tingut l'oportunitat de llegir aquesta primera novel·la de l'autora afropolita (com li agrada designar-se) Taiye Selasi, m'ha captivat tant que totes les vacances dono voltes a com ressenyar-la.

"La forma en que todo se había desbaratado.
De la misma forma en que las cosas caen por los acantilados. Como Irene, su primer muerto, la primera paciente a la que perdió; había ingresado entre risas al atardecer, y antes del alba ya estaba muerta. La velocidad a la que todo había sucedido. La inconcebible brevedad de una muerte (¿o sería más bien la inconcebible brevedad de una vida?). Kewku es médico, debería saberlo: el cuerpo se deteriora, nada dura para siempre -ni siquiera una vida, así que ¿por qué iba hacerlo el amor?-"

Kweku Sai és un cirurgià reputat d'origen ghanès, format als Estats Units, que cau fulminat al jardí de casa seva a Accra, Ghana. La mort de Kweku, pare de quatre fills, serveix de pretext pel retrobament familiar entre els germans i la mare.
Kweku Sai, després d'un dia molt dur a l'hospital, marxa de casa per sempre deixant dona i quatre fills que la següent notícia que tenen d'ell és la seva mort. Amb una sensibilitat especial, amb un traç precís i gran originalitat Selasi va construint una novel·la de personatges, ens va desgranant les vides de la Fola, la mare; l'Olu, el primogènit; els bessons, en Taimo i la Kehinde; i la petita Sadie, envejada pels germans, però plena de dolor i complexes. A cavall entre els Estats Units i Ghana, país d'origen de la família, anem coneixent què passa quan de sobte el pare marxa per sempre i la mare es posa a treballar amb quatre fills petits a càrrec, ella que havia penjat els estudis de dret per donar suport al marit i a la seva carrera com a cirurgià. Què li passa a Kweku que sigui tan greu per renunciar a la seva família d'aquesta manera, ell que s'estima els fills com a res en aquest món? I als fills?
La mort sobtada del pare serveix per reunir una família destrossada per unes ferides emocionals fetes en nom de l'amor, però què és l'amor? No vull desvetllar massa coses perquè m'agradaria que us deixéssiu seduir per la prosa de Selasi.

La complexitat de les relacions familiars, la crisi d'identitat, créixer entre dues cultures, el racisme latent són els grans temes de la literatura del segle XXI i Selasi s'estrena amb nota amb aquest primer llibre carregat de bellesa, dolor i desesperança.

"-Piénsalo. Aparte de los rastafaris, los de verdad, los creyentes, ¿qué clase de chicas negras llevan rastas? Las chicas negras que van a facultades predominantemente blancas, ni más ni menos. Las rastas son el pelo de blanca de las chicas negras. La respuesta del orgullo negro a un problema de lo más blanco: el deseo de tener un pelo largo y sedoso con el que hacerse una cola de caballo. Y hacerse trenzas o ponerse extensiones se vuelve demasiado laborioso. Pero necesitas un peinado que te permita correr bajo la lluvia. Ya ni siquiera estamos hablando de los beneficios secretos de la discriminación positiva, sino de esto: el pelo mojado, un privilegio de la mujer blanca."

Un debut brillant, hem d'agrair a la gran Toni Morrison que animés la Taiye a escriure. De ben segur que en sentirem a parlar.

Publicada per Salamandra
Traduïda per Rita da Costa

dissabte, 2 d’agost del 2014

Vacances


Del llibre Bibí a l'estiu de Mercè Llimona

El blog de l'Espolsada se'n va de vacances fins al setembre. Sigueu molt feliços, llegiu molt i gaudiu de cada instant.
La llibreria romandrà tancada del 9 al 31 d'agost.

dissabte, 26 de juliol del 2014

Llibres per l'estiu


A l'estiu se li pressuposen moltes coses, sóc de les que penso que li exigim o n'esperem massa, tot ho farem a l'estiu, i com aquell qui no vol ja ens hem menjat el juliol i l'agost ja treu el cap. Una de les coses que podem demanar-nos i exigir-nos és trobar una mica de temps, el just, per llegir cada dia una estona i així inocular-nos perquè el vici ens duri tot l'any.

He fet una tria de llibres que per diferents motius jo posaria a la maleta. Llegiu i viviu!

























No hi són tots, n'hi falten, però aquests per a mi són imprescindibles per llegir sol o acompanyat amb tota la família. Bon profit!