dissabte, 25 de gener del 2014

Alice Munro, lliçó de vida i literatura


Ahir al vespre vam tenir la immensa sort d'omplir la llibreria per sentir a parlar de l'Alice Munro (des d'aquí el meu agraïment a les persones que un divendres al vespre van fer cap a la llibreria), un agraïment etern i d'admiració a la tasca de la Maria Bohigas, editora, i a la Dolors Udina, traductora.

No us negaré que els nervis em van acompanyar durant tot el dia. Sempre que tenim activitat a la llibreria et despertes amb un rau-rau a la panxa de pànic escènic de si vindrà algú, que si allò que has proposat que a tu et sembla tan interessant, ho serà per la resta dels mortals, la incertesa... una mica Munro diria jo, aquella por de no controlar allò que no està al teu abast i que de sobte passa com aquell qui no vol. I sí, de sobte a quarts de vuit arriben els voluntaris que ajuden a moure taules, posar cadires, organitzar l'espai i en mica en mica, puntualitat suïssa, a les 8 engeguem, la llibreria és plena a vessar i no cal esperar.


La Maria i la Dolors ens regalen una lliçó de vida i literatura amb la mirada atenta d'una foto de l'Alice Munro. En mica en mica, anem parlant dels contes, de la feina de traduir-los, la dificultat de traduir un text senzill en aparença, però d'una gran profunditat: "Diem d'algunes coses que no poden perdonar-se o que mai no ens les perdonarem. Però ens les perdonem: ens les perdonem sempre."
Parlem de la Munro mestressa de casa, autodidacta, pionera de les lletres en un Canadà rural que li fa parlar del que ella coneix, descriure uns entorns i uns paisatges que d'entrada ens són desconeguts però que esdevenen universals, perquè en definitiva parla de la vida i dels embats que ens té preparats.

"Però ara ja sabia que arribava un moment, quan tot el que buscaves era un simple clau per penjar les incontrolables sensacions del cos i els retalls de la ment, en què lleig i bonic servien pràcticament per al mateix."

El més bonic de tot és que ahir qui l'havia ja llegida recordava alguna de les protagonistes dels seus contes, quan els personatges perduren en tu amb el temps estem davant del gran triomf de la literatura, si a més a més tens la sort de poder-ho compartir en un espai que es diu llibreria per a mi és el súmmum. Només puc dir gràcies.



dissabte, 18 de gener del 2014

La trama nupcial





Aquesta és una de les lectures que em va acompanyar l'estiu passat, mentre tots feien migdiada jo em submergia a la lectura de La trama nupcial. Algú em va parlar de lectura enlluernadora i certament ho va ser, tant que fins avui no he estat capaç de parlar-ne. Ara sé que he d'anar enrere i llegir Middlesex i Les verges suïcides, ho faré.


"... que la envolvió un sentimiento parecido a aquellos que había tenido de adolescente cuando la invitaban a un bollo o a un postre, una felicidad tan preñada de conciencia de su brevedad que la llevaba a dar unos mordiscos pequeñisimos, para que el hojaldre o el petisú de nata le duraran todo lo posible."

La Madeleine es desperta el dia de la seva graduació universitària amb una ressaca important, de fet la desperta el timbre de la porta que indica que els seus pares ja són aquí per la festa que se celebra al campus de la universitat de Brown, Rhode Island. La Madeleine acaba els seus estudis de literatura i llengua angleses amb una tesina sobre l'amor i el desamor en la literatura del segle XIX, un presagi de la seva vida amorosa. És evident que els anys universitaris no han estat tan profitosos con els de les seves companyes de pis. La Madeleine viu amb el cap entre llibres de literatura i estimant en Leonard, que estudia biologia, és un seductor, atractiu però amb un transtorn bipolar. Com si d'una protagonista d'una de les novel·les de la seva tesi es tractés, la Madeleine viu una història d'amor amb en Leonard marcada per l'eufòria i l'erotisme, tot i que aviat la balança es decantarà per l'ensorrament i la depressió provocats pel trastorn que pateix en Leonard. Entregada en cos i ànima a en Leonard no deixa de ballar-li pel cap un vell amic estudiant de teologia d'aire místic enamorat perdudament de la Madeleine, l'amic fidel, en Mitchell. Mentre la Madie viu la seva història d'amor, d'èxits acadèmics, d'ingressos hospitalaris i estades clíniques, en Mitchell se'n va voltar per Europa acabant a l'Índia, tot perseguint el somni de ser voluntari i treballar per la mare Teresa de Calcuta en la cerca d'una espiritualitat.

Eugenides descriu els sentiments de forma magistral amb uns personatges polièdrics, plens de dubtes, però tan propers. Explica molt bé les relacions familiars i com aquestes acaben influint en la forma que tenim de relacionar-nos amb els altres. La recerca d'un mateix, la lluita per uns ideals, saber qui som, què volem i com volem viure... de tot això i una mica més que se'n diu vida és el que amaga aquesta trama excel·lent que teixeix Eugenides. La trama nupcial no deixa de ser un retrat de la lliçó més gran que ens toca aprendre, viure i sobretot decidir com volem viure. Un llibre d'aquells que perduren, el penses i el repenses.
A casa la Viu i llegeix i de la No puc dormir també en parlen.

Publicada per Anagrama/Empúries
Traduïda per Jesús Zulaika

dissabte, 11 de gener del 2014

L'altra


I arriba un dia de desembre que la meva comercial que representa La Magrana em porta un paquet de color vermell llampant i em diu: "té per a tu". Oh, oh, oh! L'altra, la nova novel·la de la Marta Rojals, i el privilegi de llegir-la abans... Confesso que vaig fer-ne un tastet el mateix dia però vaig esperar una mica a començar-la, em feia un no sé què... L'anterior llibre m'havia xalat i si aquest no m'agradava? Quina responsabilitat! La primera novel·la de la Marta Rojals és un dels llibres més venuts a la l'Espolsada... els meus dubtes es van esvair de seguida, l'Anna, Annona, Nona se'm va posar a la butxaca en un tres i no res.

La Nona i en Nel són una parella que ronda els 40. Ella va estudiar física però treballa en un estudi de disseny gràfic que les passa putes per culpa de la crisi, no hi ha feina i la que hi ha es paga a 120 dies. L'Anna va fent però, té la confiança de la Cati, la seva cap, una dona a prop dels 60 que cuida en Lluís, el seu ex amb una malaltia terminal, malgrat que ell la deixés per una de més jove que s'ha esfumat tan aviat com la malaltia ha aparegut. En Nel és periodista i a ell com a molts companys de la redacció sí que els arriba el torn de quedar-se sense feina. Quan en tenien trenta tenien més estabilitat econòmica que no pas ara que els quaranta ja treuen el cap per la porta. L'Anna acostumada a fer la seva es troba en Nel tot el dia per casa i quan s'hi va acostumant, de sobte, la germana d'en Nel s'instal·la durant una temporada a viure amb ells.

Rojals ho ha tornat a fer, d'un argument aparentment corrent ens fa ser espectadors d'una novel·la que se t'emporta, que et fa vibrar, indignar, sorprendre i que et deixa muda quan l'acabes. Diria, gosaria dir, que és una història molt valenta, que parla de l'univers femení sense embuts. Sense tenir res a veure amb la protagonista, de cop et trobes que diu coses que tu penses en veu baixa. Jo podria ser la Nona en alguns moments malgrat em costa emfatitzar-hi, sobretot al principi, ella que és tan continguda... Rojals et porta al seu terreny, juga amb tu com a lector, et dosifica la informació perquè no puguis aixecar el cap del llibre i et fa patir, i molt. Diria que és un llibre de cocció lenta, se't va guanyant a mesura que hi vas entrant, després no en voldries sortir i el final el voldries escriure tu. La provisionalitat dels protagonistes és la de tota una generació que fa maletes per trobar un futur millor fora del país.

Aquests dies ho he parlat amb gent propera que també l'ha llegida i els deia que tenia la sensació que la Marta Rojals és una gran cronista, que deu observar moltes hores allò que diu la gent sense obrir la boca, només escoltant, quan parla ho fa per mitjà de l'escriptura, contundent, precisa i rica. És un llibre difícil de parlar-ne per no aixafar la trama o sigui que el millor que podeu fer és esperar amb candeletes el dia 16 i córrer a la llibreria més propera a comprar-lo. Gaudiu-lo i després, sí, en parlem.

Publicada per La Magrana (ara és RBA, però a mi m'agrada dir La Magrana perquè encara no entenc perquè se l'han carregada com a tal, potser els hauria de dir que l'Enrique Redel, editor d'Impedimenta, ara fa un any en una xerrada a la llibreria va dir que un dels segells que l'havia inspirat havia sigut el logo de La Magrana i la seva edició, queda dit).