dissabte, 22 de febrer de 2014

7 anys, literatura, amics i complicitat

Avui no tenim llibre de la setmana. Ahir vam celebrar l'aniversari de la llibreria amb la presentació de l'Altra editorial i vam comptar amb la presència d'en Toni Sala, en James Salter (àlies Eduard Márquez) i l'Eugènia Broggi. Va ser un dia de sentiments a flor de pell, nervis i cansament (dijous vam tenir sessió intensa de club de lectura) i ahir aniversari de la llibreria.

Vull dir moltes coses i no sé ni per on començar. Potser la primera paraula seria gràcies, gràcies per creure en la meva bogeria, gràcies per creure en la literatura, gràcies per ser-hi, gràcies per llegir, gràcies per crear, gràcies per fer projectes editorials tan engrescadors, gràcies als autors milionaris que donen diners a les llibreries independents (això aquí no passa perquè els nostres autors no són milionaris, passa als EUA).

Un vespre de literatura amb la llibreria plena, jo no puc demanar gaire més que poder continuar fent tot allò que tant m'agrada. Us prometo ressenya d'Els nois, d'en Toni Sala, un llibre que m'ha agradat molt i que encara busco paraules per descriure'l.








Un agraïment etern i especial, a l'equip de producció, vídeo, pantalla, projector, copes, decoració. A les petites lectores per tots els escrits i regals que em van fer ahir. A les flors precioses que vaig rebre (si les veiés la Rodoreda). I ahir sobretot, a la meva mare.

dissabte, 15 de febrer de 2014

Ànima



Vaig anar a veure Incendis al teatre i vaig plorar, mai havia plorat al teatre, vaig sortir-ne remoguda i durant dies trasbalsada, però tenia la sensació que m'havia reconciliat amb el món per uns dies, no tant pel contingut del text (dur, dur) sinó per haver-hi algú capaç d'haver escrit aquella peça teatral i algú capaç d'interpretar-la d'aquella manera tan sublim.

Quan vaig saber que Edicions del Periscopi (uns altres valents enamorats de la feina que fan) publicava en català Ànima me'n vaig alegrar molt, és una aposta de qualitat, però gens fàcil. Enhorabona per fer-ho possible amb una traducció que excel·leix de l'Anna Casassas.

Si amb Incendis em vaig trasbalsar, amb Ànima m'he quedat muda, és brutal amb totes les accepcions del diccionari.

En Wahhch Debch troba la seva dona morta, estesa a terra, amb una ferida oberta que li porta a la memòria uns records silenciats i amagats volgudament. Wahhch emprèn un periple per terres índies ocupades per americans, quebequesos i canadencs. Un viatge telúric, de contacte amb la terra, amb la brutalitat dels humans com a protagonista principal però on la natura abrupta torna a ser un personatge com ho és en els llibres de David Vann. La cerca de l'assassí es converteix en una mena de viatge iniciàtic per trobar l'origen d'aquells records que el turmenten. Paraules com assimilació, brutalitat, odi, absurditat dels conflictes ballen en una mena de foguera per l'ànima.

"Qui no para de cridar el seu dolor no en podrà veure mai la cara, igual que qui s'obstina a silenciar-lo. És la lliçó dels ratpenats: per veure la cara d'allò que et fa patir, has d'agafar el dolor i fer-ne un collaret que enfili grans de silenci al costat dels grans dels teus crits."

Mouawad et captiva amb aquests capítols curts narrats per diferents animals que ens descriuen a nosaltres, les bèsties humanes. No us diré que sigui una lectura plaent però sí que és una lectura d'aquelles que quan les acabes no tornes a ser mai més la mateixa persona.

"Els humans estan sols. Malgrat la pluja, malgrat els animals, malgrat els rius i els arbres i el cel i malgrat el foc. Els humans es queden fora. Han rebut la pura verticalitat en present, i tanmateix van, tota la vida, encorbats sota un pes invisible." 

Publicat per Edicions del Periscopi/Seix Barral
Traduït per Anna Casassas
Il·lustració d'Agustín Comotto

dissabte, 8 de febrer de 2014

Apunts de llibreria



El febrer és aquell mes tan estrany que ningú vol, després de la bogeria del nadal i la ressaca de les rebaixes el febrer viu allà al mig esperant que l'hivern faci les últimes nevades i que el març anunciï la primavera. Deu ser per això que hi ha carnestoltes per fer-lo més portable. A mi com que és una festa que no m'agrada, fa set anys vaig decidir que havia de tenir un motiu de celebració. I vaig parir una llibreria. Vaig fer realitat un somni que encara m'acompanya i per això el celebro cada any com si fos l'últim. Les llibreries som aquell territori comantxe que molts no s'atreveixen a franquejar. Franctiradors de cultura a peu de carrer.

Per sort i malgrat tot, encara hi ha gent que vol viure fent allò que més li agrada. Per això hi ha editores que amb aquesta carta de presentació i aquests vídeos fan tota una declaració d'intencions.


L'Altra Editorial from L'Altra Editorial on Vimeo.

I nosaltres, el dia 21 hem decidit celebrar-ho plegades. Serà tot un luxe conèixer en Toni Sala, sentir l'Eduard Márquez llegint en James Salter i escoltar el projecte de l'Eugènia Broggi.

L'Espolsada és moltes coses, però una i molt important és la gent que m'ha permès conèixer a través del blog. Si sou d'aquells que encara no ens heu vingut a veure, el dia 21 pot ser una bona oportunitat per brindar per vosaltres, nosaltres i per la bona literatura i per conèixer tota aquella gent que fa que l'Espolsada sigui una realitat.

Gràcies!

dissabte, 1 de febrer de 2014

Cafè Barcelona


La Greetje regenta un cafè al cor d'Amsterdam, Cafè Barcelona, que pren el nom de la ciutat d'origen del seu marit mort i pare del seu fill, l'Arjen. La Greetje refà la seva vida amb la Roos que ja té una filla, l'Annabel. Entre les taules del cafè i els intents fallits dels cuiners de fer un arròs com es fa els dijous a casa nostra, la vida va circulant entre els clients habituals i l'atmosfera d'Amsterdam. L'Arjen arriba un dia amb la notícia que s'ha allistat als cascos blaus i que marxa en missió a Srebrenica davant l'astorament de les dues dones i de la germanastra. Per uns capítols deixem enrere els carrers humits d'Amsterdam per ser testimonis de l'horror i la frustració de milers de joves que marxen tot pensant que ajudaran i en canvi, tornen essent considerats còmplices del genocidi. Massa per un jove que té tota la vida per davant. Massa també per l'Annabel que no pot suportar la mirada trista de l'Arjen i mira de fer-lo reaccionar sense calcular-ne les conseqüències.L'Annabel se sent empesa a fugir i se'n va a córrer món, prova que la culpa que arrossega es desfaci a les platges de Tailàndia on coneix un jove francès amb qui s'acabarà casant. Només una postal de tant en tant arriba al Cafè Barcelona. Les dues mares miren de refer-se dels sotracs de la vida mentre serveixen gerres de cervesa al ritme de les cançons d'André Hazes.

"Per força havia de ser un ambient sorprenent i una mica estrambòtic, però els nous germans hi van créixer sense estranyar-se'n. Alguns vespres, el Cafè Barcelona podia semblar un petit paradís o fins i tot una festa de la lluna plena, encara que en comptes de joves amb cabells llargs i mocadors al coll hi acudien persones de l'edat de la Greetje amb ganes de divertir-se i compartir una estona en un racó de la ciutat que no solia comptar amb la presència de gaires turistes."

Carreras ha escrit una novel·la molt bonica, trista, que t'embolcalla com el tímid sol que brilla a l'hivern a Amsterdam.Carreras et convida de manera tan subtil a deixar-se perdre per una ciutat que coneix molt bé, hi passa temporades, que mentre llegia sentia la necessitat vital de passejar-hi un cop més. Una novel·la sense diàlegs, profunda i amb silencis espessos. Una història sobre les relacions, les segones oportunitats, la culpa i els silencis que s'estructura en quatre parts: foc, aigua, aire i terra. Joan Carreras sembla que en mica en mica va consolidant una trajectòria literària aplaudida per la crítica. Us hi animeu?

"Aleshores em vaig adonar que no li havia donat les gràcies per haver-me regalat l'oportunitat que la vida em negava. Però em consolava pensar que els meus ulls potser sí que li havien dit, moltes vegades."

Publicada per Proa