dissabte, 31 de maig del 2014

Ladydi



"Me llamo Ladydi García Martínez y tengo la piel morena, los ojos cafés y el pelo chino y castaño; mi apariencia es igual a la de toda la gente que conozco. De chica, mi madre me vestía de niño y me decía Niño."

Així de contundent arrenca la història de la Ladydi una nena vestida de nen perquè "En México lo mejor que te puede pasar es ser una niña fea." Cal eliminar qualsevol rastre de feminitat i de bellesa per evitar que els narcos et segrestin i facin de tu un objecte de carn i de plaer. Ser mare a l'estat de Guerrero, on passa la història, ha de ser un no viure i néixer nena, un malson.
La Ladydi i la seva mare viuen en un poblet a la muntanya, partit en dos, des de la construcció de la carretera que porta a Acapulco. Un poble on només viuen dones i nenes (vestides de noi), els homes són tots fora als EUA o desapareguts ningú sap on. En un ambient exuberant, calorós, on les formigues són gegants i la fruita té un gust únic també hi ha, amagats, camps de cascalls, sovint sobrevolats per helicòpters que ruixen amb verí i arrasen amb tot el que troben. En aquest ambient enrarit creix la nostra protagonista i les seves amigues.

"Cuando regresé al salón de belleza ya todas se habían quitado el barniz de uñas. Quedaba claro que ninguna se iba a arriesgar a salir a nuestro mundo donde los hombres piensan que te pueden raptar sólo porque traes las uñas pintadas de rojo."

Amb un llenguatge directe, àgil i sorprenent descobreixo a Jennifer Clement, autora nordamericana que se'n va anar a viure a Mèxic de ben petita. Clement sap del que parla, ha escrit la novel·la en anglès però domina l'espanyol de Mèxic i ha col·laborat a fer-ne la traducció amb un traductor mexicà, el llenguatge només podia ser tal com raja a la traducció, brillant. Una novel·la molt cinematogràfica, pel canvi constant de plans malgrat gran part es desenvolupa en el poble, però aquesta manera que té d'escriure amb flaixbacs fa que et situïs en el passat, tornis al present i vegis el futur. La novel·la és ficció sinó fos que l'autora, al capdavant del PEN de Mèxic durant anys, ha degut ser testimoni de la història d'aquestes dones, de violacions, segrestos, tràfic, violència...
Una novel·la molt poètica, carregada de simbolisme i molt necessària. La llegireu d'una glopada i desitjareu conèixer la Ladydi i la seva mare.
Aquesta entrada la vull dedicar a totes les dones meravelloses que tinc al meu voltant, que teixeixen xarxes de complicitat per fer-nos més portable el camí de la vida.

Traduït per Juan Elías Tovar i revisat per Guillermo Arreola.
Publicat per Lumen

dissabte, 24 de maig del 2014

Nit Minúscula

Encara amb el regust d'ahir al vespre, del vi, la literatura, la Valeria i vosaltres. Confesso que em vaig posar al llit i em va costar adormir-me, cansament d'una setmana intensa amb dos clubs infantils, visites escolars i per acabar ahir al vespre, una vetllada fantàstica.

Valeria Bergalli deia això per convidar la gent a venir a la llibreria:


"Editar és quelcom més que convertir un text en un llibre. Implica prendre decisions directament relacionades amb la concepció que es té de la literatura. Els autors i les seves obres són el més important, però què és el treball editorial? I en què consisteix la tasca d'una editorial com Minúscula? Com enfoca el treball editorial un segell petit que des de fa quinze anys considera que el catàleg és la seva principal força?
Tot intent d'afirmació del vincle entre aquells que estimem els llibres, és a dir, entre lectors, llibreters i editors que compartim inquietuds i tenim una vocació cultural afí, és imprescindible. Per això t'esperem el proper 23 de maig a L'Espolsada. No només sabràs més sobre el treball que portem a terme a Minúscula, dels llibres que hem publicat i dels que vindran, sinó que també participaràs en un acte de complicitat amb la literatura."

Precisament, ahir ho explicava, els llibres que publica la Valeria són dels que més m'han fet créixer com a lectora, dels que m'han obert horitzons, plantejat nous reptes i m'han emocionat fins al moll de l'os. Deu ser aquesta la raó per la qual llegim, no?

No tinc paraules per agrair la gent que un divendres al vespre es deixa convèncer per venir a la llibreria (i un petó pels que vénen d'arreu del territori) i encara menys per aquelles que una estona abans feinegen per la llibreria perquè es converteixi en un lloc preciós i únic. Gràcies a la Valeria, editorial Minúscula, per fer que la meva feina tingui sentit. De debò que estic emocionada de poder comptar amb tots vosaltres. Us confessaré que abans de tenir la llibreria i durant els primers anys, mirava L'hora del lector, la Valeria era una convidada habitual d'aquelles que em despertava admiració, tenir-la ahir asseguda al meu costat... buf! Va explicar coses tan interessants sobre el procés creatiu, d'edició, publicació... Em quedo amb la frase, "la llibreria ha de ser una font de descobriment" amb aquesta premissa continuaré treballant fermament perquè els llibres trobin el seu camí. Gràcies!










dissabte, 17 de maig del 2014

Segona persona del singular




Sayed Kashua és un palestí que escriu en hebreu, nascut a Galilea, viu a Jerusalem. Pertany a la minoria àrab que hi habita però que s'expressa i domina més l'hebreu que l'àrab fruit de l'escolarització, tot plegat una situació no sé si anòmala però si més no ben curiosa que el porta a ser considerat tan aviat un traïdor per uns o poc genuí pels altres. Periodista i guionista de renom arriba a casa nostra de l'admirada editorial, Edicions de 1984.

Aquesta és la història d'un advocat criminalista, àrab, que ha aconseguit fer-se un renom i gaudir de cert èxit i ser ben vist per ambdues comunitats. També és la història d'un treballador social àrab que cuida a un jove jueu en estat vegetatiu a qui suplanta la personalitat. Com si d'un joc dels disbarats es tractés, el jove advocat troba una nota d'amor de la seva dona dins d'un llibre de segona mà que ha comprat, aquest fet desperta l'altre jo que l'advocat amaga i el porta a la cerca desesperada del treballador social. Sé que llegit així potser sona com una mena d'esquizofrènia, és la sensació que tenia jo a mesura que avançava pàgines, però precisament, Sayed Kashua, molt hàbil, es transmet aquesta mena de sensació d'estar en terra de ningú perquè vol denunciar la recerca de la identitat per part d'uns i dels altres, per no sentir-se traïdor i per no haver de fingir ser més de qui ets perquè els altres t'acceptin. La situació de l'estat d'Israel em sembla complicada, em caldrien classes d'història durant hores i encara em perdria.
On no m'he perdut ha estat en aquesta novel·la aguda, mordaç i que posa de manifest el que els passa a les persones que simplement volen viure amb tranquil·litat sense renunciar als seus orígens i que volen viure en pau el seu present sense ser utilitzats com arma propagandística. Si bé té uns protagonistes molt ben perfilats m'he enamorat dels secundaris de la novel·la: les dues mares, la del treballador social i la del jueu en estat vegetatiu; de la dona de l'advocat, la gent del despatx i com no, dels amics esnobs amb qui comparteixen sopars de sushi i vi blanc mentre debaten la manca d'identitat palestina a les escoles àrabs d'Israel.

"Avui cervesa, vaig pensar mirant el meu voltant. Avui vull ser com ells. Avui vull formar-ne part, entrar als llocs on poden fer-ho, riure com ells, beure sense haver de passar comptes amb Déu. Vull ser com ells. Alliberats, somniadors, capaços de pensar en l'amor. Com ells. Que han començat a envair-ho tot amb el convenciment que els pertany, que no senten la necessitat d'expressar-se per la seva existència, ni de dissimular la seva identitat. Com ells. Sense exàmens de fidelitat, sense proves d'acceptació, sense por de les mirades receloses. Avui vull formar-ne part sense tenir por de cometre cap delicte. Vull beure amb ells, ballar amb ells, sense la càrrega feixuga de l'infiltrat en una cultura estrangera. Sentir pertinença sense sentir culpabilitat ni traïdoria. ¿Què traeixo jo, exactament?"

Ja fa uns dies que l'he acabat i no he pogut començar cap altre llibre perquè encara hi tinc la ment. Gosaria dir que és una novel·la molt valenta.

Publicada per 1984
Traduïda per Roser Lluch i Oms

dissabte, 10 de maig del 2014

El jilguero



No sé si us passa però quan hi ha un quadre que t'agrada molt i no pots parar de mirar-lo, t'hi acostes des de tots els angles possibles, te n'allunyes. Deixes de mirar-lo un temps, el vols tornar a veure, et transporta, et sedueix i gairebé diria que se t'emporta amb aquella gent, aquell paisatge, una època, un instant... El protagonista d'aquesta novel·la és precisament un quadre, La cadernera, del pintor Carel Fabritius que morí jove a causa d'una explosió de pólvora que va destruir un barri sencer de Delft, només van sobreviure dotze de les seves pintures.

La cadernera, Carel Fabritius


Si hagués d'explicar què fa Donna Tartt amb l'escriptura diria que s'assembla molt a l'efecte que em produeix mirar un quadre. Des de la primera pàgina et saps espectador d'una gran novel·la que no pots deixar de llegir. El protagonista és un adolescent de 13 anys que visita el Metropolitan amb la seva mare per veure el quadre de Fabritius, durant la visita al museu es produeix una explosió fruit d'un atemptat terrorista. En Theo Decker sobreviu entre la runa, els morts i una pila d'obres d'art, sense saber per què ho fa s'enduu la pintura que l'acompanyarà durant molt temps. Fruit del robatori i de la mort de la seva mare, en Theo encadena un periple vital que cal llegir, que cal patir, viure i sobreviure. Descobrirà l'infern, trobarà amics, únics, s'enamorarà perdudament, tastarà tota mena de substàncies i l'alcohol li anestesiarà el dolor de la pèrdua.

"Pero a veces, cuando menos me lo esperaba, el dolor me sobrevenía en oleadas que me dejaban sin aliento; y cuando estas retrocedían me encontraba contemplando los restos del naufragio iluminados a una luz tan cruda, enfermiza y vacía que me costaba recordar que el mundo había estado de todo menos muerto."

Tartt fa un relat trepidant que no pots deixar de llegir, d'una qualitat literària que queda palesa al final del llibre (no patiu, no us el diré) però les últimes pàgines del llibre són una lliçó de literatura, no és tan important el que passa sinó com Tartt ho escriu. És fantàstic conviure amb personatges tan ben dibuixats durant dies.
Hi ha passatges d'una gran bellesa que et porten a pensar i entendre perquè aquesta dona conviu amb cada llibre que escriu una dècada de mitjana. Enigmàtica i misteriosa (aquí en podeu veure una entrevista). No sóc de llibres tan llargs i és cert que potser hi ha algun moment que li hauria esporgat alguna pàgina, però la satisfacció que sents quan arribes al final té la seva recompensa. Vés per on, en una època en què les humanitats no estan de moda, l'art en totes les seves expressions és capaç de salvar-nos la vida.

"Todo lo que nos enseña a hablar con nosotros mismos, lo que nos enseña a salir de la desesperación entonando una canción, es importante. Pero el cuadro también me ha enseñado que podemos hablar unos con otros a través del tiempo."

Traduït per Aurora Echevarría (quina enveja traduir un llibre així)
Publicat per Lumen

dissabte, 3 de maig del 2014

El meu primer Espriu, un poema per a cada estació




 

Lliures cavalls, a l'alba,
per la deserta platja.
Veus i tambors proclamen
la primavera.


Després, fet nou silenci
damunt el mar, les hores
encadenades besen
la sorra molla. 

Poema XXI de Cementiri de Sinera




Un recull molt bonic per apropar la poesia d'Espriu als més petits de casa, seguint el pas del temps, les estacions. Fragments molt ben triats i il·lustrats per en Subi. D'aquells llibres que eduquen en la mirada, el gust, que ens permeten compartir petits fragments de poesia i llegir-los en veu alta abans d'anar a dormir, mentre sopem o quan ens llevem.

Publicat per Baula