dissabte, 27 de setembre del 2014

Canciones de amor a quemarropa




Canciones de amor a quemarropa és un d'aquells llibres que si l'hagués llegit a cegues estic segura que hauria dit aquest és un Asteroide. Se'm fa molt difícil explicar el perquè, però quan el llegia em deia a mi mateixa, sí senyora és marca de la casa. Una novel·la senzilla en estructura però amb força en el contingut, tan real com la vida dels cinc amics que viuen en un poble de Wisconsin i que es retroben pel casament d'un d'ells. Hi ha molts lectors que aquest argument els pot semblar summament avorrit i en canvi, a mi em fascina poder posar-me a la vida d'aquesta gent que viu tan lluny i que em convida a fer una cervesa al bar del poble o a fer una gran tassa de cafè al sofà de casa seva. Aquesta és la sensació que tens quan llegeixes Canciones de amor a quemarropa, que tu podries ser un d'ells i que de fet, la Beth, en Henry, en Lee, en Kip i en Ronny es podrien dir de tantes altres maneres, tots ells comparteixen un lloc que els fa sentir segurs, un indret on tornar i abrigar-se de les inclemències de la vida.

"Esta es mi casa. Este es el lugar en el que primero creyeron en mí. En el que todavía creen en mí. Este es el lugar que dio a luz las canciones de ese primer disco."

És un llibre sobre l'èxit musical d'en Lee i del seu fracàs personal; de la set de diners i èxit d'en Kip, agent de borsa; del bonàs d'en Henry que s'ha quedat al poble amb la granja familiar amb la seva estimada Beth, la novia de tota la vida i de la perillosa amistat d'en Ronny amb l'alcohol i la vida als rodeos. Estructurada amb capítols que porten les inicials de cadascun d'ells anem veient com entenen la vida, l'amor, l'amistat, la música i el paisatge. Simplement deliciosa.

Aquí podeu veure un vídeo de l'autor amb el paisatge de fons de la novel·la.

Feu el favor de sortir corrent a la llibreria més propera, prepareu-vos una bona tassa de te i llegiu-lo!

Publicat per Libros del Asteroide
Traduït per Marta Alcaraz

dissabte, 20 de setembre del 2014

La vida al davant

Lectura que va acompanyar-me algun matí de les vacances



Temps era temps quan en un barri suburbial de París, cap als anys setanta, convivien jueus, àrabs i subsaharians, entre ells en Momo un nen àrab que viu a casa la senyora Rosa, una vella jueva d'origen polonès, supervivent dels camps de concentració, que acull a casa seva fills de prostituta de qui les mares no se'n poden fer càrrec. En Momo sent una adoració per aquesta dona grossa i malgirbada, que ha tingut una vida difícil i que ha d'assumir que es fa gran.


La vida al davant és la novel·la dels altres, aquells que hi són però que a ulls de molts són invisibles, un relat de màxima actualitat, explicat per la mirada innocent d'un nen que ens mostra el món que veu amb els seus ulls. En Momo juga amb els nens de la casa que esperen ser adoptats o acollits per famílies però té uns amics ben especials, un ancià cec que li ensenya àrab o la senyora Lola, un transsexual senegalès que fa de puta, sempre disposat a ajudar amb el que calgui. És una història coral, on passen molts personatges però els protagonistes viuen en un edifici de sis pisos sense ascensor.

"El senyor Hamil té un llibre del Víctor Hugo, i jo també quan sigui gran escriuré els miserables, que és el que sempre s'escriu quan es té alguna cosa a dir. La senyora Rosa tenia por que no m'agafés un atac violent i la perjudiqués tallant-li el coll, perquè tenia por que no fos hereditari. Però no hi ha cap fill de puta que pugui dir qui és el seu pare, i jo no penso matar ningú perquè no es tracta d'això. Quan sigui gran tindré totes les forces de seguretat a la meva disposició i mai no tindré por. És una llàstima que les coses no es puguin posar a l'inrevés, com a la seva sala de projecció, perquè el món faci marxa enrere i perquè la senyora Rosa torni a ser jove i bonica i faci goig."

Aquesta és la història d'uns personatges marginals i de "segona" que s'esforcen a dir-li que té tota una vida al davant i ell a mesura que creix no ho veu gens clar, més aviat al contrari, ben aviat sap de quines misèries està feta la vida en un barri de classe obrera amb gent d'aquí i d'allà i on malgrat tot la paraula SOLIDARITAT s'escriu en majúscules.

"- Ai, petit Mohamed, jo mai no em podria casar amb una jueva, ni que encara fos capaç de fer una cosa així.
-La senyora Rosa ja no és jueva ni res de res, senyor Hamil, només li fa mal tot. I vostè mateix també es tan gran que ja és hora que Al·là comenci a pensar en vostè, i no vostè en Al·là. Vostè va anar a veure'l a la Meca, ara li toca a Ell, fer alguna cosa per vostè. Per què no es pot casar a vuitanta-cinc anys, si ja no li pot passar res de dolent?
-I què faríem un cop casats?
-Senten llàstima l'un per l'altre, collons. És per això que la gent es casa."

Editat per Angle editorial
Traduït per Jordi Martín Lloret (llegiu aquí una entrevista molt interessant sobre l'autor i la seva obra.)

dissabte, 13 de setembre del 2014

Montserrat Abelló


SABER QUE HA ARRIBAT

Saber que ha arribat
el moment
de retenir
aquest gest,

altrament efímer,
perquè perduri
en el record

i així retrobis
en el mots que deixes escrits
veritats que t'eren esquives

(Del poemari Més enllà del parlar concís, publicat per Denes)


Avui és el comiat a Montserrat Abelló i estic trista, estic trista des del dia que vaig saber que ens havia deixat. No la coneixia personalment i penso, com pot ser que t'afecti la seva pèrdua?


Foto: Txema Salvans

Deu fer un parell d'anys, vaig fer cap un dels berenars literaris que organitza la Teresa del Cucut a Torroella, però la forta pluja la va espantar i em va impedir saludar-la. Durant aquest any he estat a punt de tancar la llibreria per anar-la trobar sinó recordo malament a la Central (amb la Laura Borràs, la Mirna i en Xavi, no tinc perdó, m'ho vaig perdre) i altre cop a Torroella. No ho vaig fer, és el que passa quan ets autònoma que els dubtes se't mengen. I ara els dubtes no se'm mengen i en canvi la ràbia em corre per dins. No sóc mitòmana però m'hauria agradat fer-li un petó i dir-li gràcies, gràcies per escriure, gràcies per traduir i gràcies per entendre la feminitat com ho faig jo. Em direu que m'hauria de preocupar que una dona de 96 anys i una de gairebé 40 tinguéssim tantes coses en comú, però gràcies a l'entrevista que li va fer l'Eva Piquer, vaig veure que miràvem el món d'una manera semblant. La Montserrat tenia un somriure que enamora, una empenta envejable i una vida admirable de tan real i viscuda.
A ella li devem llegir la Plath en català i que la Marçal sigui llegida en anglès, per exemple, i per això jo li dec un homenatge a la llibreria, un d'aquells vespres temàtics que tant ens agraden. Ara i aquí prenc el compromís, espero trobar còmplices que m'hi ajudin.

Mentre, ens haurem de conformar llegint-la i remirant aquesta entrevista que li van fer a L'hora del lector. Gràcies per tot Montserrat.





dissabte, 6 de setembre del 2014

Lejos de Ghana


Va ser un dels llibres que em van regalar per Sant Jordi, però no ha sigut fins aquest estiu que he tingut l'oportunitat de llegir aquesta primera novel·la de l'autora afropolita (com li agrada designar-se) Taiye Selasi, m'ha captivat tant que totes les vacances dono voltes a com ressenyar-la.

"La forma en que todo se había desbaratado.
De la misma forma en que las cosas caen por los acantilados. Como Irene, su primer muerto, la primera paciente a la que perdió; había ingresado entre risas al atardecer, y antes del alba ya estaba muerta. La velocidad a la que todo había sucedido. La inconcebible brevedad de una muerte (¿o sería más bien la inconcebible brevedad de una vida?). Kewku es médico, debería saberlo: el cuerpo se deteriora, nada dura para siempre -ni siquiera una vida, así que ¿por qué iba hacerlo el amor?-"

Kweku Sai és un cirurgià reputat d'origen ghanès, format als Estats Units, que cau fulminat al jardí de casa seva a Accra, Ghana. La mort de Kweku, pare de quatre fills, serveix de pretext pel retrobament familiar entre els germans i la mare.
Kweku Sai, després d'un dia molt dur a l'hospital, marxa de casa per sempre deixant dona i quatre fills que la següent notícia que tenen d'ell és la seva mort. Amb una sensibilitat especial, amb un traç precís i gran originalitat Selasi va construint una novel·la de personatges, ens va desgranant les vides de la Fola, la mare; l'Olu, el primogènit; els bessons, en Taimo i la Kehinde; i la petita Sadie, envejada pels germans, però plena de dolor i complexes. A cavall entre els Estats Units i Ghana, país d'origen de la família, anem coneixent què passa quan de sobte el pare marxa per sempre i la mare es posa a treballar amb quatre fills petits a càrrec, ella que havia penjat els estudis de dret per donar suport al marit i a la seva carrera com a cirurgià. Què li passa a Kweku que sigui tan greu per renunciar a la seva família d'aquesta manera, ell que s'estima els fills com a res en aquest món? I als fills?
La mort sobtada del pare serveix per reunir una família destrossada per unes ferides emocionals fetes en nom de l'amor, però què és l'amor? No vull desvetllar massa coses perquè m'agradaria que us deixéssiu seduir per la prosa de Selasi.

La complexitat de les relacions familiars, la crisi d'identitat, créixer entre dues cultures, el racisme latent són els grans temes de la literatura del segle XXI i Selasi s'estrena amb nota amb aquest primer llibre carregat de bellesa, dolor i desesperança.

"-Piénsalo. Aparte de los rastafaris, los de verdad, los creyentes, ¿qué clase de chicas negras llevan rastas? Las chicas negras que van a facultades predominantemente blancas, ni más ni menos. Las rastas son el pelo de blanca de las chicas negras. La respuesta del orgullo negro a un problema de lo más blanco: el deseo de tener un pelo largo y sedoso con el que hacerse una cola de caballo. Y hacerse trenzas o ponerse extensiones se vuelve demasiado laborioso. Pero necesitas un peinado que te permita correr bajo la lluvia. Ya ni siquiera estamos hablando de los beneficios secretos de la discriminación positiva, sino de esto: el pelo mojado, un privilegio de la mujer blanca."

Un debut brillant, hem d'agrair a la gran Toni Morrison que animés la Taiye a escriure. De ben segur que en sentirem a parlar.

Publicada per Salamandra
Traduïda per Rita da Costa