dissabte, 30 de gener del 2016

Nit Ferrante



Entrar a la llibreria després d'un vespre especial fa que es faci un nus a l'estómac, poses la clau, obres la porta i encara respires l'essència del que va passar ahir, veus les cares de la gent que t'acompanyava, sents l'eco del ressò de les paraules dites i compartides però sobretot et vénen els ulls atents de la gent, la mirada... i només pots sentir satisfacció.

Els que ens dediquem al món de llibre vivim una mica al límit del no saber, no sabem si el llibre que editem agradarà, no sabem si la traducció estarà ben resolta, no sabem si arribarà bé a les llibreries, no sabem si el vendrem, si esclatarà el boca-orella, si es farà justícia... Als llibreters ens passa que quan llegim un llibre que ens entusiasma sortiríem a la plaça del poble i cridaríem als quatre vents que el llegiu si us plau, que el compreu* i voldríem encomanar les ganes a tothom.

*(sí, perquè si compreu llibres ajudeu a la supervivència d'una indústria fonamental però que viu en precari i fomenteu la continuïtat d'aquests establiments que s'anomenem llibreries)

Quan un divendres al vespre una llibreria de poble s'omple per sentir a parlar de literatura fa que et creguis que vius un somni del que no et vols despertar per això ara i aquí us dic GRÀCIES per respondre a la crida de la #NitFerrante. No sempre passa que tens una de les grans dames de l'edició, Silvia Querini, italiana apassionada del seu ofici i que encomana lecturina per allà on passa, a la llibreria, ahir la Silvia es va fer acompanyar d'una dama de la traducció Celia Filipetto.



Darrera un llibre hi ha molta feina que sovint no es coneix, la tria del paper, la correcció, la maquetació, la impressió, la traducció, la contractació d'un llibre, la distribució i la tria d'una coberta. Aquí Lumen s'hauria d'endur un premi. Ahir vam començar la vetllada parlant de l'homenatge que han volgut fer al fotògraf italià Ferdinando Scianna, l'únic italià que forma part de l'agència Magnum. Hi ha moltes fotos de núvies però aquesta és especial, aquesta núvia que es podria dir Lina, sap molt bé perquè s'ha casat. De les fotos vam passar a la lectura per part de Querini d'una carta adreçada als possibles lectors de Ferrante, una carta que és tota una declaració d'intencions:
"No es fácil poner en palabras lo que define una obra maestra, y más difícil aun cuando tenemos entre manos una saga que ocupa más de mil páginas y habla de unas vidas sin adornos, sin episodios épicos que destaquen, sin victorias y derrotas ciertas."





L'obra de Ferrante arrenca a l'actualitat quan Lenù, la que escriu la història, rep una trucada del fill de Lina per dir-li que la seva mare ha desaparegut. A partir d'aquí Lenù escriu la història d'aquestes dues dones i alhora va bastint la història d'Itàlia, la d'un barri pobre i obrer de Nàpols, la del feminisme dins de casa, la dels treballadors, la dels universitaris... tot univers local i alhora tan universal.


Querini apuntava que podria ser la història d'una sola dona, que la figura d'aquestes dues amigues podria encarnar la doble vida d'una dona, perquè de fet Lina i Lenù són diminutius d'Elena.
"La Lina es mou des de la intuïció genial, la intel·ligència salvatge i Lenù és la que executa, la que explica..."

Celia Filipetto és una dona menuda de mirada curiosa que quan parla omple l'auditori. Filipetto ha fet una gran tasca traducció que li ha merescut un premi. I no és en va que Filipetto hagi estat reconeguda perquè abans de traduir la saga de les dues amigues, va llegir tota l'obra anterior de Ferrante que es troba agrupada en un sol volum magistral, Crónicas del desamor, i va deixar-se embolcallar per l'atmosfera de l'autora o autor. Un dels misteris que precedeix la febre Ferrante és voler saber si qui escriu és un home o una dona, com diu la Silvia: "hay días de todo", però arribats a aquest punt no volem saber qui s'amaga sota aquest pseudònim. Em va agradar que la Celia confessés que sentia enveja de tots els lectors que encara no havien llegit Ferrante i que podien descobrir-la i gaudir-la com li havia passat a ella mentre la traduïa que més enllà de les pàgines marcades com a feina diària, es trobava de sobte enganxada en el text.



Tant la Silvia com la Celia coincideixen que el llibre té una estructura de best seller, en el sentit que és altament addictiu, té capítols curts que fan que no puguis deixar de llegir, però on rau la diferència és en les paraules i en les històries contingudes en les frases. El domini just de la paraula, del no abusar d'un registre que podria fer-ne un fulletó, de la violència de les relacions tant d'amistat com de parella, de la sexualitat femenina, de la maternitat, la falta de misericòrdia en l'escriptura fa que estiguem davant d'una obra que perdurarà en el temps, que resistirà en el temps. Darrer les paraules de Ferrante que es defineix com a una contadora d'històries hi ha molt bagatge lector dels clàssics contemporanis italians, aquí Querini va posar èmfasi en la importància de ser un gran lector abans de ser escriptor i va reivindicar les grans Ginzburg, Morante i a Pavese...

Jo mentre les sentia parlar d'aquelles dones napolitanes em venia al cap l'Antonietta d'Una gironata particolare i pensava que podria ser una de les protagonistes dels llibres de Ferrante perquè encarna molt bé una frase de la Silvia: "poner la vida cotidiana en valor".

Des d'aquí només puc dir-vos que si encara no heu entrat en l'univers Ferrante ja podeu córrer. I com insistia la Silvia, si ja l'heu llegida amb avidesa ara rellegiu-la!

Deixeu-me que faci un agraïment molt especial a tot l'equip d'attrezzo de la llibreria, grans lectores, millors persones, perfectament imperfectes i alhora tan imprescindibles a la meva vida i a la vida de la llibreria.
Gràcies a tothom que va voler compartir la vetllada amb nosaltres, gràcies a la Silvia, la Celia i en Jordi Moles, comercial, gran lector i taxista i la Sílvia Fornells que ahir no hi era però la vaig tenir molt present.

dissabte, 23 de gener del 2016

El dia que vaig aprendre a volar

Il·lustració de la coberta Stefanie Kremser


Una de les primeres presentacions que vaig fer a l'Espolsada va ser la de Postal de Copacabana, gràcies a l'amic Màrius Serra que me la va recomanar i després presentar... A partir d'aquella vetllada es van establir una sèrie de connexions literàries i màgiques entre la Maria Bohigas, en Màrius Serra, en Jordi Puntí, l'Stefanie Kremser i l'Espolsada, d'una manera o altra no han deixat de venir a la llibreria com autors, presentadors, editors... l'Steffi és qui no havia tornat, s'havia mantingut en un segon pla escrivint i dibuixant.

I ara ho fa amb el llibre El dia que vaig aprendre a volar i ho fa per la porta gran amb una novel·la preciosa, amb una veu molt potent i que ha vingut per quedar-se. Parlar de l'origen de l'autora és necessari per entendre l'imaginari d'El dia que vaig aprendre a volar, Kremser és filla de pare bolivià i mare alemanya, crescuda a Brasil i viatgera incansable, i malgrat no ser una novel·la autobiogràfica aquests trets multiculturals són ben presents a la seva obra.

Diria que és de les novel·les amb una arrancada més potent de les que recordo, des de la pàgina 1 la veu de la Luisa, la nena protagonista, et sedueix, t'atrapa i no et deixa fins al final. La primera part del llibre se centra en el naixement accidentat de la Luisa, que només néixer ja vola, l'Aza, la mare afrobrasilera d'origen alemany, s'esfuma de l'hospital i en Paul, un jove estudiant de biologia, es converteix en pare solter. En Fergus un jugador de rugbi que és a Munic per amor esdevé una figura cabdal a la vida de la petita Luisa i d'en Paul.
La Lulu, com li diuen, creix en un pis d'estudiants companys del seu pare, que d'un dia per l'altre es converteixen en una família poc convencional i així, la Lulu s'acostuma a la companyia de la Irene i les seves galetes de maria, a les il·lustracions d'en Max i als braços d'en Fergus. De tant en tant rep la visita dels avis paterns que la voldrien més a prop. No és més tard que pren consciència que ella va tenir una mare que la va abandonar.

La segona part del llibre se centra en els avantpassats de l'Aza que provenien d'un poblet d'Alemanya i que van acabar aterrant en mig de la selva de Brasil on van reproduir un poble bavarès davant l'astorament de la població nadiua. I aquest episodi històric enmig del relat és fa del tot necessari per entrar a la tercera part en què en Paul i la Luisa viatgen fins a Brasil per intentar trobar el rastre de l'Aza.

Entre dosis de realisme màgic, de llegendes sobre els que van marxar a Brasil i mai van tornar i la tradició oral ens trobem un text que explica la realitat de les migracions, de la interculturalitat, de la llibertat individual i de la importància de les arrels. Una història dura perquè es produeix un abandó però plena de llum gràcies a la veu narrativa de la Luisa, innocent i alhora incisiva que ho observa tot sense jutjar. És una novel·la de pocs personatges molt ben definits i traçats, amb quatre pinzellades ets capaç d'entendre'ls. M'agrada que la Steffi no ho tanqui tot i deixi llibertat al lector. La Lulu m'ha robat el cor però si hi ha un personatge que m'ha arribat a l'ànima és en Fergus, jugador de rugbi reconvertit en restaurador de mobles.
Tanco el llibre i penso en els protagonistes, voldria fer-los preguntes, voldria saber com està la Irene, voldria interrogar l'Aza i saber com està i per què... I a la Luisa i en Paul com els deu anar per Brasil, si és que s'hi han quedat... Diria que no hi haurà segona part i que ens haurem d'escriure mentalment la vida de tots ells.
Que bonic Steffi! M'ha encantat retrobar-te.

Traduït per Anna Punsoda
Editat per Edicions de 1984

dissabte, 16 de gener del 2016

Duna (Diari d'un estiu)



"M'ha mirat: "Què escoltes?". Jo no m'havia adonat que encara portava els auriculars posats! M'he tret el de la dreta i li he ofert: "Només el silenci". El Max ha agafat l'auricular i se l'ha posat: "m'encanta el silenci."

Una de les meves primeres lectures de l'any ha estat la d'aquest dietari d'estiu escrit per la Duna, una nena 12 anys a qui posen com a deures de vacances escriure un diari. D'entrada, a la Duna li fa una mandra terrible, fins i tot troba que escriure un dietari és una idea descabellada, ella que el curs següent ja anirà a l'institut... Però com que aquell estiu també és capgirat perquè la mare de la Duna ha marxat de vacances i l'ha deixada a ella i les seves germanes, la Lia literata i la Gal·la Galeta, amb l'avi Ignasi perquè necessita descansar i retrobar-se...
Un avi que està de molt mal humor i fa coses molt estranyes, que es tanca a les golfes on amaga un secret inconfessable i on plora, plora molt la mort de la seva dona, la Teresa, l'àvia de la Duna. És un estiu una mica boig perquè la Duna coneix en Max i sent aquelles papallones a l'estómac difícils de definir... la Duna té la primera regla i la mare qui sap on para! Ben pensat, potser escriure el diari no és tan mala idea...
La Duna hi explica què fa cada dia, la sorpresa que les germanes i les cosines preparen per l'avi, a veure si l'animen. Hi explica les trucades que rep de la mare, la quantitat de gomes d'esborrar que compra l'avi, però sobretot hi explica la seva amistat amb en Max, el primer petó, la força de l'amistat. El diari acaba sent un gran amic.

Muriel Villanueva ha escrit un dietari de les primeres vegades, aquell estiu que el comences en cos de nena i l'acabes com una adolescent, d'estimar sense por i amb molta intensitat. On descobreixes que fer-se gran vol dir entendre la tristesa dels adults i compartir-la. Villanueva aborda molts temes vitals però el de la transsexualitat està tractat de manera molt acurada i natural, però prou punyent perquè els adolescents que llegeixin el llibre puguin posar-se a la pell d'en Max i de la Duna.

L'edició del llibre, com sempre a Babulinka, és impecable i està il·lustrat per Ferran Orta de qui ben segur en sentirem a parlar. També el podeu trobar en castellà.

dissabte, 2 de gener del 2016

Balanç 2015



Tanquem el nostre vuitè any de llibreria on han passat coses fantàstiques i alguna de molt trista. I tanmateix, hem fet 11 clubs de lectura per adults; 11 clubs de lectura infantils; 11 clubs de lectura juvenils; els nostres joves s'han estrenat com a booktubers; ens han visitat autors, editors, traductors, il·lustradors; hem fet 5 tallers de contes amb els més petits; he visitat escoles, l'escola Camins ens ha visitat des de p-3 fins a 6è; hem presentat poesia, novel·la, hem descobert el contingut de 7 caixes i com va ser sobreviure al Musa Dagh; hem estat còmplices de molts regals, de moltes lectures; ens heu fet companyia, m'heu regalat un munt d'instants preciosos, hem sobreviscut a un altre Sant Jordi (amb el millor equip que es pot tenir); he fet cafès i dinars amb comercials d'aquells que ja són amics; he fet grans lectures; tinc molt mal d'esquena, molts neguits i angoixes; he teixit complicitats amb llibreters que no tenen preu; he conegut bibliotecàries estupendes i amb un peu al 2016, l'any del nostre 9è aniversari, vull donar-vos les gràcies per la paciència, la complicitat, la confiança, i dir-vos que ens espera un any amb propostes molt boniques, espero que seguiu el viatge amb nosaltres, perquè com diu Petra Hartlieb a mi Maravillosa librería: "A seguir porque no nos queda más remedio. Porque no hay nada que sepamos hacer mejor. Porque no hay nada que nos guste hacer más."

Una abraçada,

Fe